Contradiccions

(publicat al TOT Cerdanyola del 22/05/2008)

L’anunci de tancament de Tàndem ha tornat a posar de manifest la precària situació de l’educació infantil a Cerdanyola, un dèficit denunciat des de fa anys per entitats socials de la vila. Aquestes reivindicacions ciutadanes ja van aconseguir que la legislatura passada es projectessin tres noves escoles bressol públiques. Ara cal, com s’està fent, pressió social per que es posin en funcionament i, mentre no arriba aquest moment, que no es perdin les poques places existents. La mobilització és un instrument important de participació en la política.

Aquesta “crisi” també ha posat de relleu les contradiccions existents al sí del govern municipal. I no parlo de crítiques, fins i tot dures, a la gestió, doncs un pacte de govern no implica haver d’estar d’acord amb tot el que el soci fa. Tampoc silenci. Però carregar, amb una sobredosi de demagògia, contra els posicionaments ideològics dels altres és anar més enllà. Parlo dels que afirmen que des de determinades ideologies es desconfia de la concertació i que arriben a dir que alguns preferim una gestió “amb funcionaris a l’estil soviètic”.

Alguns tenim molt clar que els serveis públics cal gestionar-los públicament i que la millor manera “que té l’administració per cooperar amb la societat” és establir mecanismes de participació ciutadana i no a través d’empreses privades. Entenc que això provoqui urticària als que defensen la política de l’externalització massiva. Només espero que no ens acusin de tenir cua i banyes i fer olor de sofre.

Malauradament, aquestes coses passen en un govern amb fortes contradiccions ideològiques. Alguns ja ho vam avisar. L’ajuntament no és només un òrgan de gestió, també hi ha contingut polític.

1er de maig

(publicat al TOT Cerdanyola del 30/04/2008)

Són molts els interessos polítics i econòmics que intenten esborrar de la memòria col•lectiva el significat del 1er de maig, que intenten convertir-lo en un altre dia “festiu”, negant-nos el dret a entendre el contingut real del Dia Internacional dels Treballadors i Treballadores.

L’origen del 1er de maig es remunta al 1886 quan es va iniciar als Estats Units una gran vaga per aconseguir la jornada laboral de 8 hores. Tot i les pressions i amenaces de les patronals i el govern, aquell dia va començar l’aturada a més de 5.000 fàbriques i els obrers van ocupar els carrers. Uns 125.000 van aconseguir les 8 hores el mateix dia, un mes després ja eren 200.000 i a finals d’any un milió. La repressió de la vaga va ser sagnant a Chicago, amb 44 obrers assassinats i més d’un centenar ferits després que la policia obrís foc contra les concentracions d’obrers front la fàbrica McCormick i a la plaça Haymarket. Un any i mig després van ser executats a la forca els líders que havien encapçalat les lluites, després de processos judicials marcats per testimonis falsos pagats per l’estat.

122 anys després ens trobem en ple retrocés dels drets dels treballadors. La jornada laboral de 8 hores es posa en qüestió i la flexi-seguretat i la precarietat es converteixen en el paradigma de relacions laborals. Els i les joves som els principals afectats per aquesta onada neoliberal que té un impacte determinant en les nostres vides. Cal que ens impliquem en el moviment obrer, que lluitem per defensar els nostres drets i conquerir-ne de nous. El 1er de maig és un bon moment per fer-ho.

Visca el 1er de maig!

Xerrada-debat: "Les lluites de SEAT i TMB"

Estoy indignado

Escribo esta entrada para mostrar mi total indignación por el voto de Gaspar Llamazares a favor de José Bono en la elección del presidente del congreso de diputados.

Independientemente de la opinión que yo tenga sobre el ex-ministro de defensa, es indudable que representa el ala más derechista del PSOE, la más centralista y católica. Sobre esto sobran ejemplos. Apoyar su candidatura a la presidencia del congreso me parece una ofensa para todos aquellos y aquellas que, en base a nuestras profundas convicciones de izquierdas, creemos en el libre derecho a la autodeterminación de los pueblos (también en el Estado español), especialmente los que lo hacemos desde IU-EUiA y que defendemos un modelo de estado laico, republicano y federal. Y lo digo en plural porqué me consta que hay más compañeros y compañeras que comparten mi opinión.

¿Por qué el coordinador y único diputado de IU ha votado por Bono? Me gustaría saber que órgano ha tomado esta decisión. Poca información he encontrado sobre eso, excepto unas declaraciones de Rosa Aguilar donde "desvela" el sentido del voto de Llamazares. Si ya me parecía mal el sentido del voto "a palo seco", más me indigno al conocer su argumentación: "gesto" porque "IU entiende que, con un millón de votos, aunque no tengamos una correspondencia en el Congreso en número de diputados, sí tiene que formar parte de la pluralidad política de la Cámara". Con un PSOE que ha dejado bien claro que le da igual "carne que pescado", que esta va a ser una legislatura "a la carta", no creo que sea momento de "oposiciones influyentes". Esta vez hay mucha competencia en el mercado y el comprador (PSOE) va a regatear mucho. Tristemente, después de leer una noticia en la web de IU , descubro que por el momento vamos a jugar a ese juego, a hacernos "los remolones", ni si ni no sinó todo lo contrario. Al menos la decisión sobre la investidura la tomará la Comisión Permanente, aunque esta fuera "depurada" antes de las elecciones.

En fin, que tengamos suerte en la asamblea...

Una nova etapa a IU?

(publicat al TOT Cerdanyola del 27/03/2008)

IU ha patit una clara desfeta electoral, víctima del “tsunami bipartidista” i d’una llei electoral manifestament injusta. La polarització del vot té per causa fonamental l’actitud dels grans mitjans de comunicació que, com si es tractés d’unes eleccions presidencials, han limitat les opcions a dues, PP (dreta) i PSOE (“esquerra”). Els tele-debats a dos en són un bon exemple. També cal afegir la invocació al vot útil per aturar la dreta, tònica a totes les campanyes. L’impacte de la llei electoral és més evident, doncs és força injust que més de 900.000 vots es tradueixin només en 2 diputats.

Aquests factors expliquen part del retrocés en vots, però no l’expliquen completament. És més fàcil tirar pilotes fora i justificar-se en elements externs, doncs altra cosa implica un exercici d’autocrítica que algunes i alguns no semblen voler fer. Com s’entén, sinó, que el 1996 IU obtingués 21 escons? El context històric era diferent a l’actual, però el bipartidisme i la injusta llei electoral ja existien. La resposta demana analitzar perquè IU ha passat de més de 2’5 milions de vots a menys d’1 milió i perquè tants moviments socials ja no la consideren el seu referent polític.

Sense dubte s’obre una nova etapa a IU. Cal fer un replantejament global per reconstruir l’organització sobre pilars diferents, arrelada al carrer, als centres de treball, als moviments socials, capaç de generar una proposta política engrescadora. Fa temps que calia fer-ho, però ara ja no es pot ajornar més. O salvem l’únic referent polític estatal de l’esquerra alternativa o n’haurem de construir un altre des de cero. Jo aposto per reconstruir el que tenim.

Carta oberta als vaguistes de fam de SEAT

(publicat al TOT Cerdanyola del 28/02/2008)

Companys Diosdado, José María i Wenceslao.

Us adreço aquesta carta oberta per mostrar la meva solidaritat amb la vostra vaga de fam, que en 16 dies ha aconseguit forçar la direcció de SEAT a iniciar la readmissió dels acomiadats de l’expedient de regulació del 2006 que ho han sol•licitat. Heu obert una nova via cap a la resolució d’un conflicte que mai s’hauria d’haver produït, si les autoritats laborals i algunes cúpules sindicals s’haguessin mostrat fermes en la defensa dels drets dels treballadors.

Han estat moltes les mostres de suport i solidaritat que heu rebut els acomiadats i acomiadades de SEAT, en aquesta llarga lluita per recuperar els vostres llocs de treball, com moltes i importants han estat les mobilitzacions que heu encapçalat. Una lluita que ha permès desemmascarar un expedient de regulació fraudulent i la voluntat de SEAT de fer neteja “d’elements subversius”. La prova, com vosaltres heu denunciat públicament, són les noves contractacions que ha fet l’empresa d’ençà.

Aquesta victòria és un nou referent en la lluita contra el lliure acomiadament, un autèntic instrument patronal per fer xantatge als treballadors, a raó de 45 dies per any treballat (en el millor dels casos). Heu demostrat que la defensa dels llocs de treball ha de tornar a ser una revindicació irrenunciable, més encara front l’ofensiva de deslocalització que amenaça el nostre país.

Vull agrair-vos l’exemple que significa aquesta lluita per a la joventut, com ho són també la vaga dels conductors d’autobusos, la vaga general d’ensenyament, la lluita a Durex i tants altres conflictes que ens mostren l’autèntica injustícia en què es fonamenta el sistema capitalista. Accions com aquestes són necessàries per combatre “el efecto Iguazú”.

Comunicado de los huelguistas de hambre de SEAT

Han sido necesarios 15 días de huelga de hambre, el paro de una gran parte de la plantilla el pasado día 6 y la amenaza de nuevos paros, junto con la acción de las gentes solidarias de dentro y fuera de Catalunya, para que el Presidente de SEAT Sr. Erich Schmit haya acordado con los representantes de UGT y CCOO abrir de nuevo el reingreso de los despedidos pendientes de reincorporación a SEAT.

Las informaciones que hemos recibido a lo largo de ayer martes, entre ellas las declaraciones del Presidente del Comité de Empresa Matías Carnero a TV3 anunciando que en virtud del acuerdo alcanzado con el Presidente de SEAT reingresarían todos los despedidos, así como las manifestaciones verbales de responsables de la Empresa en la mediación ante inspección de trabajo y en los contactos habidos con representantes de CGT en el mismo sentido, lo que nos permite valorar, a pesar de la ausencia de un acuerdo escrito con las debidas garantías, que se ha reabierto el reingreso para todos los despedidos/as.

Hemos podido verificar que durante el día de ayer la Empresa ha llamado a cuatro de los despedidos a revisión médica, entre ellos una compañera que optó por la vía judicial.

Además, hemos recibido un primer mensaje conjunto de UGT y CCOO donde se nos informa del acuerdo contraído con la Dirección de SEAT y se nos solicita, para evitar el deterioro de nuestra salud, que valoremos dar por concluida nuestra huelga de hambre a la espera de que los acuerdos se cumplan en su globalidad. También hemos recibido un comunicado de CGT donde se nos informa del “desbloqueo” de la posición de la Empresa y se nos pide levantar, aunque sea temporalmente la huelga de hambre.

En base al conjunto de estos datos y la petición que nos han hecho llegar muchos compañeros/as de la plantilla de SEAT y de las organizaciones solidarias, hemos decidido suspender la huelga de hambre indefinida a partir de hoy día 20 de febrero.

Somos conscientes que tendremos que seguir vigilantes, los despedidos/as junto con todos los trabajadores/as de SEAT, para que la Dirección cumpla con los compromisos de reingreso de todos los despedidos y para que toda la Representación sindical vele por su cumplimiento.

Es nuestro deseo que finalice satisfactoriamente este conflicto tan traumático para todos los trabajadores. De lo contrario volveremos con nuevas acciones.

Esperamos celebrar lo antes posible el reingreso de todos los despedidos/as con el conjunto de trabajadores y trabajadoras de SEAT y con la gente solidaria que nos ha brindado su apoyo y afecto en esta larga lucha de más de dos años.

17º Día de huelga de hambre. Martorell, a las 12:00 horas, 20 de febrero 2008


Firman los huelguistas de hambre: Diosdado Toledano y José Mª Requena

14-F, vaga general a l'ensenyament

En defensa de l'ensenyament públic i de qualitat

14 DE FEBRER
VAGA i MANIFESTACIÓ

A les 12 hores, de Plaça Universitat a Plaça Sant Jaume
No volem aquesta llei

Rebutgem el contingut de la proposta de bases per una Llei d'Educació a Catalunya (LEC) i fem una crida al professorat i al conjunt de la ciutadania a mobilitzar-se per aconseguir la seva retirada.

1. La millora de l'educació pública no passa per una gestió jeràrquica i empresarial de les escoles ni per la lògica del mercat, sinó per un augment seriós de la inversió, que possibiliti abordar tota la problemàtica i les necessitats dels centres i de l'alumnat.

2. La Llei obre noves vies de privatització de l'educació. Promou formes de gestió privada al centres públics, que podrien passar directament a mans d'entitats vàries.

3. La Llei aposta per una desregulació de les condicions laborals del professorat. A través d'aquesta Llei, l'Administració pretén eludir la seva responsabilitat en la marxa de l'ensenyament públic, tot traspassant-la als propis centres.

USTEC·STEs (IAC) CCOO ASPEPC-SPS FETE-UGT CGT



Més informació: http://www.ccooensenyament.net/

El meu salari

La setmana passada vaig llegir un post molt interessant al blog del Joan Josep Nuet (senador d’EUiA) en el que deixava “les coses clares” sobre el seu salari com a senador. Em va semblar un gran exercici de transparència política, i vaig pensar que jo també faria el mateix “un dia d’aquests”.

Després de la meva abstenció a l’increment de retribucions al darrer ple, han aparegut rumors referents al meu salari com a regidor. No és que vulgui donar massa importància a aquest fet, però sí m’ha ajudat a decidir-me a escriure aquest post avui, així evito que puguin haver-hi malentesos (perquè els rumors no els podré evitar, donada la meva condició de regidor).

Treballo com a programador a una empresa química de Montcada, de dilluns a divendres, 6 hores al dia (no en faig 8 perquè l’empresa no vol). El meu salari anual, a data 31 de desembre de 2007, és de 20.919€ bruts que, un cop aplicades les pertinents retencions en matèria d’IRPF, seguretat social i formació, rebo en 12 mensualitats de 1092€ i tres pagues extres de 1204€. Com molta altra gent, pago un lloguer a preu abusiu de mercat (600€/mes).

Per la meva activitat com a regidor tinc les següents retribucions: 400€ per assistència a ple i 270€ per assistència a la comissió informativa de mediambient i territori, on sóc portaveu del grup municipal d’ICV-EUiA. Això vol dir, 670€ bruts al mes, 11 mesos l’any (a l’agost no hi ha ple ni comissions informatives). Tal com em van explicar a l’àrea de recursos humans, l’ajuntament paga una quantitat fixa cada mes, 530€ bruts (520€ després d’aplicar la retenció mínima d’IRPF, 2%) i al final de l’any “polític” (juny), es liquida en funció del número de sessions a les que s’hagi assistit (òbviament no es cobra pels plens o comissions informatives a les que no s’hi assisteix).

El destí d’aquesta retribució és fàcil: EUiA. Dels 520€ que cobro cada mes dono 350€ a l’assemblea local d’EUiA (és públic que volem obrir un local a Cerdanyola, perquè no en tenim encara). Els 170€ restants me’ls quedo jo per pagar l’IRPF en la propera declaració de renda, perquè òbviament no pagaré de la meva butxaca l’increment d’impostos que em suposa rebre retribucions de l’ajuntament. El mes de juny faré liquidació, un cop hagi fet la declaració de renda, i donaré a EUiA la resta.

Abstenció al ple de gener

En el ple d'avui m'he abstingut en la votació del punt 6 ("RATIFICACIÓ RESOLUCIÓ INCREMENT RETRIBUCIONS I INDEMNITZACIONS PER ASSISTÈNCIA A SESSIONS") , on es proposava aplicar l'increment del 2% d'IPC previst, tant a treballadors i treballadores de l'ajuntament com càrrecs polítics, expressant un vot diferenciat respecte del grup municipal. Vull deixar clar que és una posició política, no personal, encara que, evidentment, la comparteixo. Us deixo la meva intervenció al ple, on s'argumenta el sentit del meu vot.

Bona nit a tothom.

Voldria aprofitar aquest torn de Precs i Preguntes per explicar el perquè de la meva abstenció en el punt 6 de l’ordre del dia. Així evitem possibles lectures interessades.

En primer lloc, vull deixar molt clar que estic plenament a favor de l’increment del 2% (IPC previst) per a les treballadores i treballadors de l’ajuntament, com no podia ser d’una altra manera. Aquest és un dret que, com a sindicalista, he defensat, defenso i defensaré, perquè és una eina que tenim la classe treballadora per defensar que els nostres salaris no perdin poder adquisitiu, o en perdin menys, juntament amb la revisió salarial.

Ara bé, no estic d’acord amb que aquesta pujada també s’apliqui al càrrecs polítics. Ja vaig mostrar el meu desacord amb l’increment de les retribucions per als regidors i regidores el passat mes de juny. En aquella ocasió, el 18%, una mesura difícilment defensable davant dels treballadors i les treballadores, a qui volem representar en aquest ajuntament.

Aquesta nova pujada, del 2% d’IPC, hauria de ser absorbida pel 18% que ja es va incrementar ara fa poc mes de 6 mesos. No ha estat així, i és per aquest motiu que he optat per l’abstenció en aquest punt.

Moltes gràcies.

Hospital 100% públic

(publicat al TOT Cerdanyola del 31/01/2008)

Ningú no posa en dubte que tindrem un nou hospital comarcal. El problema és quan. Amb un Taulí més col•lapsat que mai, la conselleria de salut ha anunciat la seva posada en funcionament a finals del 2011. Casi dos anys de retard i que no passi res més.

Més enllà d’això, l’element clau és el procediment de construcció i, sobretot, el model de gestió. Personalment aposto per la titularitat i la gestió 100% públiques, tant dels serveis sanitaris com dels auxiliars, única fórmula per garantir la igualtat davant un dret bàsic com és la salut. No m’empasso la fal•laç consigna que públic és tot allò que es paga amb diner públic, argument que justifica privatitzacions encobertes que obren la veda per que grans empreses facin el seu agost parasitant el sistema públic de salut. I és que no em surten els números: la gestió privada és més cara, precaritza el servei o precaritza els treballadors de la sanitat, però la plusvàlua de les empreses gestores ha de sortir d’algun lloc. De fet, estic convençut que les tres opcions són certes. Com exemple, l’hospital del Baix Llobregat, construït per un promotor privat que rep a canvi la gestió durant 30 anys (un peatge?). La pròpia Organització Mundial de la Salut reconeix que aquest model és més car que la construcció i gestió públiques tradicionals, genera un descens de qualitat assistencial i, això sí, prioritza els beneficis de les empreses privades.

Oficialment la conselleria no s’ha pronunciat sobre el tema, però ja sonen campanes de que la gestió serà concedida al Consorci del Parc Taulí. Caldrà estar alerta i exigir que l’hospital sigui 100% públic.

Hi ha eleccions a Cuba?

La resposta a aquesta pregunta és clara: SÍ. Encara que els grans mitjans de comunicació no n’hagin dit res, el passat 20 de gener es van celebrar eleccions a Cuba per elegir la composició de les assemblees provincials i nacional, com es fa cada 5 anys (2 anys i mig en el cas de les assemblees municipals). A diferència de les anomenades “democràcies occidentals”, on els electors només poden votar candidatures tancades configurades per les organitzacions polítiques, a Cuba els candidats i candidates són proclamats pels electors de la seva circumscripció i després són els mateixos electors els que trien quins dels candidats postulats seran els seus representants. Ja de pas, dir que els representants no reben remuneració pel seu càrrec, rendeixen comptes periòdicament davant els seus electors i poden ser revocats en qualsevol moment per aquests. En qualsevol cas, no és l’objectiu d’aquest post analitzar el funcionament del procés electoral cubà. Si voleu saber més sobre el tema, us proposo un parell d’articles, un a Rebelion.org i un altre a Kaosenlared.net.

L’element en que vull centrar-me és en la cobertura informativa que se n’ha fet des d’aquí. Millor dit, la no cobertura informativa, com a mínim als grans mitjans de comunicació (tret de breus mencions, molt de passada, tot sigui dit). És només a través de mitjans comercials de menor tirada o mitjans alternatius que ens arriba informació sobre aquests comicis. Us deixo alguns enllaços que he trobat:
http://www.granma.cubaweb.cu/secciones/elecciones2005/index.html
http://www.kaosenlared.net/noticia.php?id_noticia=50202
http://www.argenpress.info/notaprint.asp?num=051230&parte=0
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=62187

Aquest silenci informatiu dels mass media és molt sospitós. I dic això, perquè contrasta amb la seva línia habitual de “transparència” i “objectivitat” a l’hora de donar tot tipus de notícies sobre Cuba. Uns mitjans que miren amb lupa els errors dels govern cubà (de la Revolució) i que magnifiquen problemes puntuals i anecdòtics presentant-los com si fossin conflictes socials a la illa, casualment no consideren d’importància unes eleccions on s’escullen els delegats i delegades a les assemblees provincials i els diputats i diputades a l’assemblea nacional. Aquest últims, a més, encarregats d’escollir el govern i el president. Molt sospitós...

Òbviament es tracta d’una actuació deliberada. És evident que la notícia d’un procés electoral a Cuba podria crear contradiccions en més d’un i d’una, no només pel fet de que hi hagin eleccions a una suposada dictadura, sinó pel propi funcionament del procés electoral, participatiu de debò, al contrari de les “democràcies occidentals” com la nostra. Contradiccions que podrien dur a pensaments fora dels límits establerts pel sistema. I no és d’estranyar que sigui així, si analitzem una mica (no cal anar massa al detall) la línia editorial d’aquests gran mitjans de comunicació: defensa acèrrima del neoliberalisme i negació i criminalització de les experiències alternatives que posen en dubte aquest model. En això, tots estan d’acord, mitjans progres i conservadors. No és difícil d’entendre el perquè, tenint en compte que són grans capitals (nacionals i transnacionals) els que controlen el “mercat de la informació”. Ningú no tira pedres sobre la seva teulada. També estan els mitjans públics, suposadament més objectius. Malauradament, y a los hechos me remito, estan massa controlats per empreses privades (anunciants) i acaben informant del mateix, encara que amb un enfocament lleugerament diferent (depenent del govern de torn), però en el fons silencien tant com el privats (algú ha vist alguna cosa del Fòrum Social Català a TV3?).

Pressupost: bo o dolent?

(publicat al TOT Cerdanyola del 10/01/2008)

Crec que no sorprendré ningú si dic que el pressupost municipal del 2008 no és el que m’agradaria. Preferiria un pressupost més valent, que apostés per la recuperació de serveis externalitzats, que fomentés l’autoconstrucció i altres fórmules d’urbanisme alternatiu i, sobretot, lliure de la rapinya dels bancs i les grans empreses. Dissortadament, l’actual correlació de forces, tant a l’eix esquerra-dreta com dins de l’esquerra, és la que és i no era d’esperar un pressupost revolucionari. Cerdanyola no és Marinaleda.

Tot i això, hi ha un avenç en matèria de polítiques socials, un avenç que per mi és un element a valorar. Perquè aquest pressupost permet que Cerdanyola tingui polítiques dignes de promoció social i, especialment, recursos suficients per a les necessitats derivades de la Llei de la Dependència. També s’incrementen els recursos per a polítiques de salut pública, ensenyament, igualtat, cooperació, solidaritat i gent gran.

Per la meva participació més directa, destaco l’aposta que es fa en l’àmbit de joventut, una de les àrees més oblidades en pressupostos anteriors. Aquest cop es consignen els recursos per tirar endavant algunes de polítiques de joventut que Cerdanyola necessita, entre elles, el procés participatiu de disseny del que serà un nou Casal de Joves, una demanda més que justa donada la precarietat d’equipaments juvenils que patim.

No nego que en el futur caldrà avançar molt més en aquesta línia. Però també, i tant important o més, caldrà crear dinàmiques que vagin implicant la ciutadania en la pròpia elaboració del pressupost. La participació ha de ser l’element clau de propers pressupostos, on conjuntament càrrecs polítics, tècnics i veïns i veïnes es corresponsabilitzin en la gestió dels recursos públics. Aquest és el gran repte que una Cerdanyola d’esquerres ha d’afrontar.

El niño republicano

Va arribar a les meves mans un llibre titulat "El niño republicano" (aquesta era fàcil d'endevinar, donat el títol del post). No parlo del que va publicar fa uns anys el ja desaparegut Eduardo Haro Tecglen, a qui vaig tenir el plaer d'escoltar en directe en un acte d'homenatge a Manuel Vázquez Montalván. El llibre del que parlo és més antic, concretament va ser editat el 1932, element que suposa un plus "d'emotivitat" per aquells que ens sentim identificats amb els valors republicans. Per qui no conegui el llibre (jo no el coneixia abans de llegir-lo), podeu veure les primeres 20 pàgines visitant aquest enllaç, però jo us deixo aquests fragments del pròleg escrit pel mateix autor, Joaquin Seró Sabaté, que ajuden a entendre que és el llibre.

"Las nuevas ideas que llevan al pueblo a encarnarse en el nuevo régimen republicano necesitan efectuar una penetración pacífica en muchos cerebros anublados por cuatro siglos de opresión y de esclavitud."

"...es preciso que vayamos serena y decididamente a la formación de una generación nueva, capaz de digerir las ideas emancipadoras, comenzando por llevar a la infancia y por entronizar en la escuela los ideales de Patria, República y Libertad."

"Para ello hay que llegar a la entraña, a la médula de la educación fundamentada en la prédica y en el libro, sobre todo en el libro; hay que renovar el caudal bibliográfico...hay que ir, en suma, a la renovación de todo el fondo bibliográfico de la escuela primaria, sin cultivar estridencia, sin asustar las conciencias, sin elevar altares a ningún sectarismo, imitando en cuanto nos sea posible la bibliografía escolar francesa que en sesenta años ha hecho una infancia totalmente republicana, sesuda y moderada."

"Dado ya este paso en los nuevos derroteros que se marcan a la escuela primaria, es seguro que muchos otros, mejores que nosotros, acometerán con brío esta obra de transformación del libro, con lo cual harán un bien indiscutible a la Patria, a la República y a la Infancia."

Què és doncs El Niño Republicano? És un pas endavant en la construcció d'una nova societat, la II República, basada en la llibertat i la fraternitat. Era molta la feina a fer per canviar una societat com l'espanyola on les classes més populars començaven a fer-se protagonistes del seu propi destí, després de segles d'opressió monàrquica i catòlica. Calia combatre la incultura que castigava el poble i el control de les conciències per part de l'esglèsia. Van ser diversos els projectes que es van iniciar en l'àmbit educatiu, amb la voluntat de formar les noves generacions en el pensament crític i els valors que inspiraven la nova societat.

De lectura àgil i molt comprensible, El Niño Republicano explica els més importants referents i lluites històriques que van tenir la seva culminació en la II República, les lluites d'altres pobles, els drets i llbertats en aquesta nova societat, el significat i l'origen dels símbols republicans... Dels excessos de Fernando VII a la proclamació de la II República, de la Revolució Francesa a Simon Bolívar i les guerres d'independència a Amèrica, els drets de ciutadania, l'estructura de l'Estat, la Tricolor... Un llibre molt recomanable per la seva "actualitat" 75 anys després de la seva publicació, que, tot i el seu manifest caràcter liberal, és molt més valent que els continguts que avui es plantegen per a l'anomenada "Educació per a la ciutadania".

Conferència de Juan Manuel Sánchez Gordillo "El mundo del trabajo a 90 años de la Revolución de Octubre"