dissabte, de desembre 15, 2007

Izquierda Unida i les eleccions generals...

No és habitual trobar als blogs reflexions crítiques sobre l’actualitat de les nostres pròpies organitzacions. Sense dubte és més fàcil parlar de les misèries alienes. Jo opino que també és interessant posar-se de tant en tant davant del mirall. I m’agradaria fer-ho aquest cop, arriscant-me a nedar contracorrent. Immersos ja en la pre-campanya de les eleccions generals del proper març, voldria fer una reflexió sobre com Izquierda Unida arriba a aquest procés, la situació actual, com s’encara la campanya, perspectives... Sense voler fer una anàlisi massa profunda, si que voldria tocar diversos aspectes...

IU ha iniciat la cursa pre-electoral amb un procés intern de primàries que ha servit per configurar les candidatures de les diferents circumscripcions. I, amb més ressò mediàtic, l’elecció del candidat a la presidència del govern. El sol fet de permetre que la militància de base participi activament en l’elecció dels candidats i candidates ja és una bona notícia, un prova de la diversitat existent en el si d’IU, una diversitat interna que cal encaixar dins el conjunt de l’organització. Una altra cosa és com s’han fet aquestes primàries. No es pot negar que el procés d’elecció del candidat a la presidència del govern ha estat mancat de debat intern. Les assemblees no hem pogut participar activament en el procés i els militants hem quedat relegats al rol d’electors. La fórmula de vot per correu tampoc ha permès un apropament de la militància a les seves assemblees.

Un cop configurades les candidatures, s’inicia un procés d’elaboració del programa, sense dubte, fase més important. Sembla que aquesta vegada si que hi ha una voluntat real d’establir mecanismes de participació. Des de la direcció federal d’IU s’ha elaborat una proposta de debat programàtic, 50 punts per un programa realment d’esquerres, que donen el tret de sortida a un procés de debat que conclourà amb una convenció programàtica. Ara ens toca a la militància de base convertir-nos en protagonistes, participar activament en el procés, fer aportacions i implicar-nos en el debat. Però per sobre de tot, ha de ser un debat obert a la societat, que permeti que IU torni a ser el referent de l’esquerra transformadora i alternativa, un instrument dels treballadors i les treballadores, dels col•lectius socials, juvenils, veïnals... Estic convençut que actualment l’única garantia de polítiques socials a l’estat és una àmplia presència d’IU al congrés de diputats. Amb un PSOE més liberal que mai, que cedeix clarament a les pressions de la dreta (que ha sabut mobilitzar molt bé les seves bases), és més necessari que mai un rellançament d’Izquierda Unida com a moviment polític i social, defensora de polítiques públiques de redistribució de la riquesa i defensa de l’entorn.

L’altre element important és el balanç que es presenta de la legislatura que acaba. Amb una representació parlamentària que posa de manifest la injustícia de la llei electoral, s’ha aconseguit incidir amb perfil social en moltes de les iniciatives legislatives que ha tirat endavant el govern en minoria del PSOE. Globalment faig una valoració positiva, però crec que el paper d’IU podia haver estat força més exigent. Renunciar a qüestions que fins fa poc eren irrenunciables (per exemple l’anul•lació dels judicis del franquisme a la llei de la memòria històrica) no és una bona manera de marcar un perfil propi. Tot i això, em quedo amb la ferma denúncia de l’ocupació imperialista d’Afganistan, el rebuig a la reforma del mercat laboral (que ha profunditzat en l’abaratiment de l’acomiadament), la defensa dels serveis públics... i tantes altres qüestions que orgullosament hem de fer arribar a la societat.

Dit això, no m’atreveixo a fer cap pronòstic (com a mínim ara mateix no) sobre el resultat del comicis. Acostumo a ser força optimista així que és amb aquest estat d’ànim que personalment encaro la campanya. Ja veurem com van les coses.

Posteriorment també serà necessari obrir un procés de debat intern sobre el funcionament de la pròpia organització, una IU-EUiA-EB que cada cop més ha de ser conscient de la seva diversitat i que ha d’establir mecanismes per tal que aquesta diversitat sigui la força del nostre projecte social i polític. Però aquest és un tema que tractaré en una altra ocasió.

divendres, de desembre 07, 2007

El poble veneçolà parla a Chávez...

dijous, de desembre 06, 2007

3, 2, 1... llums i acció! Comença la "campanya" nadalenca.

El passat divendres (30 de novembre) es van encendre els llums de Nadal a Cerdanyola. D’aquesta manera, es va donar el tret de sortida a la nostra ciutat de la "campanya" nadalenca, una campanya que en general (i ara no parlo de Cerdanyola) dóna la sensació que any rere any comença abans. Ja està en marxa la maquinària que anualment ens aboca a un frenesí consumista col•lectiu.

Recordo que quan jo era petit aquestes festes eren diferents. No recordo exactament en quin moment va començar a canviar tot, de fet estic convençut que el canvi ha estat tant silenciós que només en som conscients si ens parem un moment a pensar. I no és que no existís el consumisme nadalenc (sense dubte, molt menor que ara) quan jo era petit, però és innegable que tot funcionava d’una altra manera.

Abans el Nadal començava ben entrat el mes de desembre. Els carrers i les cases no s’omplien d’arbres de Nadal, en aquella època només teníem pessebres. Els nens i nenes a les escoles apreníem cançons nadalenques i poesies que molt alegrement recitàvem el dia de Nadal i St. Esteve davant tota la família després d’un bon àpat on mai hi faltaven els canelons casolans. Coneixíem el Pare Noel, però encara era una cosa "aliena" per nosaltres. Aquí teníem el Tió i els reis mags. El primer ens deixava caramels i alguna joguineta, encara que els autèntics regals els portaven els reis mags. Els regals que rebíem també eren diferents. Per començar no en rebíem tants. Els reis no deixaven els nostres regals repartits per les cases dels diferents familiars; en aquella època només et deixaven regals a casa teva. Tampoc calien piles per fer servir la majoria d’ells. Parlo de l’època del debat "Tente o Lego". Jo era de Tente.

Actualment les coses són molt diferents. Com en molts altres aspectes, la cultura nord-americana ha anat arrelant a les nostres cases i als nostres carrers. La figura del Pare Noel (o Santa Claus, com ja se’l comença a dir per aquí) ha esdevingut una de les icones principals del nostre Nadal. Els avets guarnits de llums han anat desplaçant els pessebres. Aquesta “redecoració” del Nadal ha anat transformant la pròpia idea de les festes, que s’han convertit en un autèntic clímax social d’exaltació de l’espiral consumista en que ens trobem immersos. Per entendre’ns: el Nadal avui dia vol dir, bàsicament, comprar. Així ens ho fan saber les cada cop més agressives campanyes publicitàries. Milers de llums i colors ens donen la benvinguda al món on comprar els nostres somnis. És en aquestes dates quan em plantejo allò de “que paren el mundo que me bajo”, que va dir algú.

Com cada any, el Nadal “a la americana” ja el tenim servit. Tothom a taula! Escalfem motors que arriben les setmanes més esperades de l’any. Les llargues cues a les superfícies comercials, els embussos de trànsit, les pujades de preus del menjar, els regals per tothom i l’estrès de les compres d’última hora són només un “calvari” necessari que tots hem de passar per poder formar part d’aquest esperit nadalenc “de pel•lícula”. Senyores i senyors, la “gran botiga del Nadal” obre les seves portes... (“sálvese quien pueda”).

dilluns, de desembre 03, 2007

El NO guanya el referèndum a Veneçuela

Avui m'he llevat amb la notícia que el NO ha guanyat (per poc, però ha guanyat, és innegable) al referendum sobre la reforma constitucional a Veneçuela. En calent he pensat que era una notícia trista, però a mida que anava avançant el dia, ho he anat veient d'una altra manera. De tota experiència se n'extreuen coses positives.

Els gran mitjans de comunicació (els de dretes i els d'"esquerres") hi han dedicat àmplies cròniques (algunes no massa periodístiques, com acostuma a passar quan parlen de Veneçuela) i animades tertúlies on es felicitaven de la "derrota de Chávez". El poble veneçolà, s'ha dit, ha vençut democràticament. I això és ben cert, però és molt curiós sentir-ho dir als mateixos que des de fa anys repeteixen fins l'infinit que Chávez és un dictador i que a Veneçuela no hi ha democràcia. La campanya mediàtica de desprestigi i satanització de la Revolució Bolivariana i del propi president veneçolà ja fa anys que dura. Però certament en les últimes setmanes s'ha intensificat molt, aprofitant "l'incident diplomàtic" de la cimera a Xile. El resultat del referèndum, tot i no ser aprovada la nova Constitució Bolivariana, ha servit per demostrar clarament que a Veneçuela, malgrat el que es diu, hi ha democràcia, que Hugo Chávez i la Revolució Bolivariana han guanyat les eleccions tant democràticament com han perdut aquest referèndum. A partir d'aquí que cadascú faci les seves reflexions.

Al respecte de les coses (barbaritats en molts casos) que s'han dit, es diuen i es continuaran dient sobre "la Veneçuela de Chávez", voldria fer alguns comentaris.

1. "La reforma consitucional permetrà a Chávez perpetuar-se en el poder". Aquesta és la consigna més repetida pels grans mitjans de comunicació i per la majoria de partits polítics d'aquí. La reforma només proposava eliminar el límit de reeleccions d'un mateix president, és a dir, que puguès ser reelegit tantes vegades com el poble veneçolà decidís. Estic d'acord que és més democràtic que hi hagi límit de mandats, però que aquesta crítica la facin aquells que veneren l'Estat espanyol, on no hi ha límit de mandats pel president del govern... "manda huevos", com va dir aquell. I més encara si parlem de la figura del Cap d'Estat, que si és vitalicia de debó, tal com va ser desig de Franco.

2. "Hugo Chávez ataca Espanya a la cimera de Xile". Cal deixar clar que el president veneçolà no va atacar en cap moment Espanya ni el poble espanyol. Simplement va denunciar el suport de l'expresident Aznar al cop d'estat del 2002, en el què ell mateix va ser segrestat, i va criticar l'actitud prepotent i imperialista d'empreses espanyoles que operen a Veneçuela. Per cert, crítiques que també van fer altres dirigents llatinoamericans, com el president nicaragüenc Daniel Ortega (no tant criticat perquè encara no suposa un perill evident pels interessos neoliberals). Posteriorment, en resposta a la "estelar" intervenció del monarca espanyol durant la cimera, Chávez va demanar que el rei es disculpés. Entenc que des de la dreta política i mediàtica es vegi com una agressió a "EspaÑÑÑa". Però m'entristeix, i molt, que les "esquerres" intentin fer-nos creure als treballadors i les treballadores que els nostres interessos col·lectius són comuns als interessos de la corona i les empreses multinacionals de capital "espanyol". Això demostra molt clarament quina és la "idea de país" de cadascú.

3. "Chávez intenta controlar el poder judicial, clara agressió contra la separació de poders". Aquesta també és de les bones. I ho és perquè potser cal que mirem una mica més a casa nostra. Com pot ser que els mateixos que interfereixen, bloquegen i utilitzen el tribunal constitucional com a eina partidista (PP i PSOE), i tots aquells que els aplaudeixen des d'uns i altres mitjans de comunicació (Ser, Periodico, COPE, Mundo...), tinguin la gosadia de criticar Hugo Chávez per això? Com sempre passa, qui més critica és qui més hauria de callar.

4. "Els estudiants s'han mobilitzat contra Chávez". Aquesta no és una mentida estrictament, és bàsicament un "distorsió" de la realitat. És evident que un gran nombre d'estudiants veneçolans s'ha mobilitzat pel NO al referèndum. No es poden negar les imatges de les gran marxes estudiantils contra la reforma constitucional, però cal veure exactament quina és la representativitat d'aquest col·lectiu estudiantil tantes vegades invocat en els últims dies. És aquí on radica la distorsió de la realitat. El missatge que s'ha intentat transmetre és que tots els estudiants de Veneçuela s'han mobilitzat en aquest sentit. I això no és cert, perquè també hi ha hagut una àmplia mobilització estudiantil a favor de la reforma, el que ha succeït és que aquest col·lectiu ha estat integrat dins del conjunt del moviment bolivarià. En canvi, els estudiants "antichavistes" (principalment provinents de les universitats privades on només les classes acomodades hi poden accedir) s'han convertit en la punta de llança d'una oposició plural, encara massa lligada a interessos econòmics. Sobre això, només afegeixo aquest enllaç.

Dit això, com analitzo jo la situació a Veneçuela després d'aquest referèndum? És innegable que la Revolució Bolivariana ha perdut aquesta batalla. Cal que el PSUV i la resta de partits que hi donen suport facin una reflexió profunda sobre aquesta derrota electoral. A priori, mirant les dades, no sembla tant que la oposició hagi crescut molt en vots respecte de les últimes eleccions presidencials (poc més de mig milió més), com que Chávez ha perdut una part important del seu suport (casi dos milions de vots menys). Aquí teniu algunes dades al respecte:
Acta de les eleccions presidencials de desembre del 2006
Resultat del referèndum

Fins ara la Revolució Bolivariana ha centrat la seva activitat en l'aplicació d'un seguit de polítiques socials (sanitat, ensenyament, cooperativisme...) de "xoc" per reduir les desigualtats més flagrants. Això s'ha pogut dur a terme gràcies a unes organitzacions de base que han anat implicant cada cop més classes populars. Però cal entendre que el projecte que s'està proposant al poble veneçolà és una transformació completa de la societat, i com a tal, cal que la consciència col·lectiva d'aquestes mateixes classes populars arribi al nivell de maduració que permeti fer aquest nou pas en el camí cap al Socialisme del Segle XXI. Probablement aquest cop l'avantguarda revolucionària ha volgut avançar més ràpid que el poble (com tantes vegades ha succeït en el passat). I en aquest sentit, el poble no ha seguit aquest moviment. Aquesta és una reflexió que cal fer i tenir present de cara al futur.

Des de l'altre costat de l'Atlàntic continuarem atents a l'evolució d'aquest i d'altres processos de transformació social que s'estan duent a terme a diversos països de l'Amèrica Llatina. Els seus encerts i els seus errors ens han d'ajudar, com totes les experiències històriques anteriors, a buscar el millor camí per transformar la nostra realitat aquí.

Presentació...

Després de molts mesos donant voltes a això de tenir el meu blog, finalment m'he decidit... Bé, de fet m'han ajudat a decidir-me (Chache, eres muy convincente cuando quieres...jejeje). Fa un any vaig crear aquest blog i fins ara no l'havia fet servir massa, excepte per penjar algunes fotos d'un viatge a Berlín i poc més. A partit d'ara miraré d'anar-lo actualitzant amb reflexions personals, articles, fotografies i tot allò que consideri interessant.

Per començar, deixo una petita biografia sobre la meva vida, per si em voleu conèixer una mica millor.

Salut!!


Vaig néixer a Sabadell, a la maternitat de Santa Fe, encara que els meus pares vivien a Ciutat Badia (actualment Badia del Vallès, autèntic exemple de la mala planificació i l’especulació que van caracteritzar les “solucions” del franquisme a les migracions interiors dels 60 i els 70), població on vaig passar els meus 10 primers anys de vida. Quan tenia 10 anys la meva família es va traslladar a Barberà del Vallès, però vaig seguir fent la meva vida social a Badia.

Amb els 18 anys acabats de fer, vaig començar Enginyeria Informàtica a la UAB (de la que avui encara em falten algunes assignatures per acabar), i va ser allà on vaig començar a participar d’activitats reivindicatives, encara que sense militar a cap organització estudiantil ni política. Aprofitant les “llargues” vacances com a universitari, treballava de “propaganda” a una discoteca de Malgrat de Mar, feina que em va permetre començar a pagar-me les meves despeses i estalviar diners per marxar d’Erasmus a Frankfurt (Alemanya) el curs 1999-2000 (amb 21 anyets). A més d’aprendre alemany, la meva estada a Frankfurt em va donar la possibilitat de conviure amb persones de moltes cultures i molt diverses (a la residència hi ha via gent dels cinc continents). Però, per sobre de tot, la meva estada allà em va permetre viure pel meu compte per primer cop.

Tot just tornat d’Alemanya, vaig començar a treballar com a programador a una petita empresa de Barberà i vaig decidir que no volia tornar a viure amb els meus pares, així que vaig marxar a viure a Cerdanyola del Vallès (compartint pis, clar), on he viscut fins avui. El 2001 vaig començar a treballar a una empresa química de Montcada, al principi com a becari (becari-precari!!) i a partir del 2002 ja en plantilla. Treballar a una multinacional va fer que les meves idees “encara només teòriques” sobre la lluita de classes s’anessin concretant en qüestions del dia a dia, i es per això que vaig decidir afiliar-me a CCOO i participar a la candidatura per les eleccions sindicals del novembre del 2002, on vaig ser escollit membre del Comitè d’empresa. Simultàniament vaig començar a militar a l’assemblea de Cerdanyola d’EUiA.

I bé, en l’àmbit de l’oci, m’agrada anar a concerts (hip-hop, punk, ska... i tota la música que transmeti missatges combatius), veure pel•lícules (malgrat agradar-me moltes, vull destacar “El Gran Lebowski”), sortir a la nit amb amics i amigues (a llocs on no discriminen en funció de l’aparença física i especialment on no cobren a l’entrada), viatjar (a qualsevol lloc on tingui l’oportunitat), conèixer gent nova i altres cultures... I, com no podia ser d’una altra manera, m’encanta passar-me hores conversant sobre política...

dissabte, d’agost 11, 2007

Spuren der DDR...

[Berlín - Agost de 2007]

Memorial als soldats soviètics caiguts en l'alliberament de Berlín. Està situat a Straße des 17. Juni, molt a prop del Reichstag (actual Bundestag, parlament federal alemany). Malgrat estar situat al sector oest de la ciutat, el memorial va sobreviure als anys de guerra freda i encara avui es considera un símbol de la ciutat.

Al mateix memorial hi han dos tanks soviètics dels què varen participar en la lluita contra les tropes nazis.


Més endavant, continuant la mateixa Straße des 17. Juni, trobem la Porta de Brandenburg (Brandenburger Tor), emblemàtica "frontera" entre els dos sectors de la ciutat durant el temps del mur. Al costat est de la porta, a l'anomenat passeig Unter den Linden, proliferen edificis de la nova "alemanya reunificada", convertint el passeig en un boulevard comercial (com canvien les coses...).


Baixant per Friedrichstraße arribem al Checkpoint Charlie, antiga posta de control de l'exèrcit dels Estats Units, una altra "frontera" entre els dos sectors de la ciutat. Va ser desmantellat després de la caiguda del mur, però la ciutadania va demanar que el Checkpoint Charlie es tornés a instal·lar, com a part de la història de Berlin. S'hi ha ubicat al costat el Mauermuseum (museu del mur) i, lamentablement, diverses botigues de souvenirs en les que fins i tot es poden comprar postals amb un troç del mur (amb un segell que certifica la seva autenticitat, com no podia ser d'una altra manera...).


Molt a prop, de tornada cap al sector oriental de la ciutat, vàrem veure alguns Trabant (popularment coneguts com Trabi), joia de la indústria automobilística de la RDA (la carroseria estava feta d'una barreja de plastic i cartró).


Continuant el camí trobem la Universitat Humbold, una de les més importants d'alemanya, i que té l'honor de ser la universitat on va estudiar Karl Marx. L'edifici té una patí al darrera, punt de reunió dels estudiants, on hi ha un monument en record dels morts en la lluita contra el nazi-feixisme.

"Als caiguts en la lluita contra el feixisme hitlerià - La vostra mort ens compromet"

Caminant pel passeig Unter den Linden arribem a una de les artèries del Berlín est, la Karl-Liebnecht-Straße, carrer que ha mantingut el seu nom original després de la reunificació.


Molt a prop d'Alexanderplatz, enblemàtica plaça berlinesa, al costat de la famosa Fernsehturm (torre de televisió), hi ha el conegut monument a Karl Marx i Friedrich Engels, els "pares" del socialisme científic.


Més endavant, al costat sud de Karl-Liebnecht-Straße, està ubicat l'ajuntament de Berlín, conegut com a Rotes Rathaus (ajuntament roig), que fou l'ajuntament del Ostberlín (Berlín oriental).


Ja passada Alexanderplatz veiem dos carrers amb nom interessant...



Al final de Rosa-Luxemburg-Straße, trobem la seu central de DIE LINKE, la Karl-Liebnecht-Haus, edifici històric que va convertir-se en el focus de la revolució obrera de 1919, revolució en la que es va proclamar la República Socialista d'Alemanya.



En un carrer del darrera, hi ha una placa conmemorativa als Brigadistes Internacionals alemanys que varen lluitar contra el feixisme a la Guerra Civil espanyola.


A les afores de Berlín, a Potsdam (s'hi arriba facilment amb el S-Bahn), hi ha el Charlottenhof Schloß, conegut perquè en ell es van signar els acords entre la Unió Soviètica, el Regne Unit i els Estats Units, amb els que varen "repartir-se" el territori alemany després de la Segona Guerra Mundial.


La "modernitat" de la nova alemanya (capitalista) ha portat a convertir els "ninots" dels semàfors del Berlín oriental en el souvenir més característic de la ciutat (samarretes, clauers, miniatures i molts altres objectes de merchandising). El més curiós de tot és que es presenta als turistes com un símbol identitari berlinès, quan aquests semàfors encara existeixen a la resta de ciutats de l'antiga RDA (les fotos següents són de Leipzig).



Lluny de Berlín, a Dresden, al davant de l'ajuntament de la ciutat, es pot trobar un monument d'homenatge a les obreres alemanyes.