(publicat al TOT Cerdanyola del 04/09/2008)Que els mitjans de comunicació de masses tenen un gran poder a l’hora d’influir en el pensament és més que evident. La importància de la propaganda mediàtica com a arma en els conflictes bèl•lics i comercials ho demostra. Conscients d’aquest poder, els grans mitjans de comunicació mundials, tots ells propietat de corporacions transnacionals, s’afanyen a donar informacions esbiaixades i, en molts casos, falses quan parlen de col•lectius, moviments socials i governs que no combreguen amb el poder establert. Veneçuela és un exemple. Diàriament apareixen notícies que, més o menys explícitament, presenten el govern d’Hugo Chávez com un règim totalitari i antidemocràtic.
Visitar aquell país llatinoamericà mostra una imatge ben diferent. Només cal voluntat d’apropar-se als barris més populars i entrar en contacte amb les capes socials tradicionalment excloses per comprovar-ho: sanitat i educació públiques, construcció d’una democràcia directa i participativa arrelada a les comunitats, reconeixement dels drets dels pobles indígenes sobre les seves terres, xarxes d’entitats públiques de crèdit per dinamitzar l’economia productiva a les comunitats més desfavorides... Un govern que ha trencat la dinàmica dels subsidis amb què malvivia la majoria de la població, substituint-la per ajuts directes que permeten les classes populars convertir-se en protagonistes del seu propi destí. Ensenyar a pescar en lloc de donar peixos.
El problema és que aquestes polítiques públiques es basen en la recuperació dels recursos naturals i el trencament dels monopolis comercials, fins ara en mans de corporacions transnacionals. No estranya, doncs, que des dels seus mitjans de comunicació carreguin amb tanta contundència i odi contra la Revolució Bolivariana. Al cap i a la fi, els interessa una Veneçuela sotmesa amb un govern que accepti l’espoli.
Visitar aquell país llatinoamericà mostra una imatge ben diferent. Només cal voluntat d’apropar-se als barris més populars i entrar en contacte amb les capes socials tradicionalment excloses per comprovar-ho: sanitat i educació públiques, construcció d’una democràcia directa i participativa arrelada a les comunitats, reconeixement dels drets dels pobles indígenes sobre les seves terres, xarxes d’entitats públiques de crèdit per dinamitzar l’economia productiva a les comunitats més desfavorides... Un govern que ha trencat la dinàmica dels subsidis amb què malvivia la majoria de la població, substituint-la per ajuts directes que permeten les classes populars convertir-se en protagonistes del seu propi destí. Ensenyar a pescar en lloc de donar peixos.
El problema és que aquestes polítiques públiques es basen en la recuperació dels recursos naturals i el trencament dels monopolis comercials, fins ara en mans de corporacions transnacionals. No estranya, doncs, que des dels seus mitjans de comunicació carreguin amb tanta contundència i odi contra la Revolució Bolivariana. Al cap i a la fi, els interessa una Veneçuela sotmesa amb un govern que accepti l’espoli.
