A la memòria del meu avi, un lluitador antifeixista

El passat 13 d'octubre rebia la trista notícia de la mort del meu avi patern, Isidre Escolà Iranzo, Papi, com sempre li hem dit els seus néts (adaptació fonètica del “pépé” francés que utilitzaven els meus cosins i cosines de França). Feia setmanes que lluitava contra una malaltia. Dos dies després els seus familiars (5 fills, 22 néts i 18 besnéts) vam acomiadar-nos d'ell i en el seu honor vam cobrir el seu taüt amb la bandera tricolor de la II República Espanyola i vam fer sonar l'Himno de Riego.

Des de ben jovenet vaig anar descobrint en el meu avi un lluitador admirable, honest, sincer. La por a les represàlies del règim genocida de Franco l'havien condemnat al silenci durant molts i llargs anys, però ja de gran va voler explicar tot el que va viure. A mi m'encantava estar hores xerrant amb ell. Un cop em va fer un regal que em va emocionar: el seu carnet de la CNT. Des d'aquell dia va començar a dir-me company i li agradava que jo també li digués així. Sempre li he agraït profundament que decidís escriure les seves memòries, la història de la seva infantesa i adolescència, la guerra i la sagnant post-guerra. Va ser a través d'elles que el vaig poder conèixer molt millor, conèixer els temps durs que li van tocar viure.

El meu avi, com tants altres lluitadors antifeixistes, no apareixerà als llibres d'història. Ell només va ser un més dels que van sacrificar tot el que tenien per lluitar contra la barbàrie que el 18 de juliol del 1936 va començar a cobrir de foscor les vides de la classe obrera dels diferents pobles d'Espanya. És per aquest motiu que em sento amb el deure moral de fer aquest petit homenatge públic a la seva memòria.

Isidre Escolà Iranzo, el meu avi, va néixer l'any 1921 al poble de Sarrià. El seu pare era un modest funcionari de l'ajuntament. La seva mare, una enèrgica i treballadora dona de les terres de l'Aragó. El seu pare va engendrar 16 fills, 11 amb la seva primera dona i 5 amb la meva besàvia. Els 11 fills de la seva primera dona van morir quan encara eren nens (eren temps de fam i misèria per a la classe treballadora catalana). Els 5 de la seva segona dona, entre ells el meu avi, van sobreviure tots i van arribar a adults.

Quan el meu avi tenia 4 anys la seva família es va traslladar a Vallvidrera, al bell mig de Collserola, on va créixer jugant pel bosc. Vivia a pocs metres de Vila Joana, on va viure i morir Jacint Verdaguer, “el més gran dels poetes de la Llengua Catalana”, deia el meu avi, “que va haver de refugiar-se a aquesta casa perquè les seves idees de la nació catalana molestaven i irritaven als inquilins del bisbat i a la classe adinerada de Barcelona, que repudiaven la parla catalana i havien adoptat el castellà perquè, segons ells, era més distingit i culte”. 3 anys després la família es va mudar a la ciutat de Barcelona, al Bon Pastor, a les anomenades cases barates. Posteriorment a Santa Coloma, a l'altra riba del Besós, riu que en aquells temps era un regne de flora i fauna difícilment imaginable actualment.

La misèria d'aquells anys el va obligar a treballar des de ben petit. Va anar passant per diferents feines on l'explotaven de la forma més vil, fins que va començar a treballar a una fàbrica d'ampolles de vidre on va entrar en contacte amb militants clandestins de la CNT. Va ser en aquest període en que va començar a participar a vagues per reivindicar millores salarials i en les condicions de treball, vagues que eren sistemàticament reprimides per la força per guàrdies d'assalt, guàrdies de seguretat o directament per mercenaris a sou de la patronal. Eren temps de governs d'esquerres a Catalunya, ja en plena República, temps que despertaven esperances, tot i que les condicions de vida de la classe treballadora no havien canviat massa i per això les inquietuds obreres creixien dia a dia.

Quan va començar la Guerra Civil va intentar enrolar-se des del primer dia a les milícies de la CNT, però com només tenia 15 anys no el van deixar. Uns mesos després es va escapar de casa i juntament amb un company va encaminar-se cap al front d'Aragó, on formaria part d'un batalló que posteriorment es va integrar a l'Exèrcit Popular, 25a Divisió, 117a Brigada, 4rt Batalló. Va participar en batalles transcendentals com la de Belchite i va estar a punt de morir moltes vegades. Malauradament el fatal desenllaç del conflicte armat el va portar a un camp de concentració a la ciutat d'Alacant, posteriorment a la presó Model de Barcelona i, finalment, a un servei militar obligatori a la legió africana, on els republicans rebien un tracte inclús pitjor que al camp de concentració.

Quan finalment va poder sortir en llibertat i tornar a Santa Coloma, tampoc les coses van ser fàcils. Donada la impossibilitat de trobar feina (estava marcat per haver format part de l'Exercit Popular) es va veure obligat a emigrar a França per cercar noves oportunitats. Tampoc allà la situació no va canviar, motiu pel qual va tornar a Santa Coloma. Finalment, i després d'anys de penúries, va entrar a treballar a la Pegaso, on es va jubilar l'any 1979, després de molts anys de silenci sobre el seu passat republicà.

A més del meu avi, el 13 d'octubre també va morir un dels darrers soldats de l'Exèrcit Popular. Tristament en no gaires anys ja no hi haurà cap en vida. Les noves generacions tenim el deure moral de mantenir encesa la flama de la seva lluita i continuar-la en el present. És part de la nostra memòria col·lectiva. No permetem que s'oblidi. Ara i sempre, “¡No pasarán!”.

Comunicat

Després del procés assembleari que Esquerra Unida i Alternativa ha realitzat en les darreres setmanes, els sotasignats vam obrir un procés de reflexió col•lectiva sobre la nostra continuïtat o no en aquesta organització política.

L’experiència de la 5a Assemblea Nacional, on el debat sobre les qüestions més crítiques (principalment la coalició amb ICV i el balanç de l’acció del Govern d’Entesa) va ser amputat tant com va ser possible, ens va demostrar la manca de voluntat d’autocrítica a EUiA i la impossibilitat d’un canvi d’estratègia. Més encara quan es culpabilitza els moviments socials i col•lectius de l’esquerra alternativa del seu distanciament d’EUiA, sense fer cap reflexió de perquè Esquerra Unida no és un instrument vàlid per als sectors més combatius de la societat. D’aquesta assemblea nacional vam sortir amb la conclusió que el canvi, si encara quedava alguna possibilitat, només podia donar-se a l’àmbit local. Aquest fet ens va portar a centrar els nostres esforços a l’assemblea local, en la creença que la precària situació d’EUiA a Cerdanyola no podia continuar i això permetria arribar a acords organitzatius i estratègics.

En aquest context va tenir lloc, el passat 22 de novembre de 2008, una assemblea local d’EUiA que tenia per objectiu fer balanç del primer any i mig del govern municipal, així com de la situació organitzativa d’EUiA a Cerdanyola. Una assemblea que suposava una oportunitat de superar la divisió interna produïda pel pacte de govern municipal amb CiU (un pacte en contra dels propis acords del Consell Nacional). Per la nostra part, proposàvem a l’assemblea una nova estratègia política local, que permetés EUiA de Cerdanyola recuperar l’esperit de moviment polític i social, d’esquerres i alternatiu, arrelat al carrer. Calia superar les contradiccions generades per la nostra participació a un govern municipal que camina en una direcció massa diferent respecte de les propostes programàtiques d’EUiA de Cerdanyola per a les eleccions municipals (document presentat en roda de premsa el 22 de març de 2007).

Lamentablement, l’assemblea no va servir per a superar la divisió, doncs la majoria va decidir tombar la nostra proposta sense ni tan sols obrir la possibilitat de negociació per a trobar punts d’acord sobre els quals reconstruir la unitat. La manca de voluntat de fer un balanç crític de la precària situació organitzativa actual i la desconnexió respecte de la base social de l’esquerra alternativa local, ens porta a la conclusió que també a Cerdanyola EUiA està esgotada com a projecte polític alternatiu i de transformació social. L’actual estratègia política, centrada en la supervivència de l’organització per sobre del propi projecte, amputa l’activitat política al carrer, condicionant-la a la presència i acció institucional, impedint avançar en la consolidació d’una base social organitzada de l’esquerra alternativa i plural.

És per això que hem decidit continuar el nostre treball polític fora d’EUiA i per tant, hem tramitat la nostra baixa com a militants d’aquesta organització. En coherència amb aquesta decisió, el company Carles Escolà ha presentat la seva dimissió com a regidor de l’ajuntament de Cerdanyola, conscient que la seva acta no el pertany a ell sinó a la coalició ICV-EUiA.

A partir d’ara volem contribuir a obrir un procés de reflexió i debat amb altres col•lectius i persones de l’esquerra alternativa de Cerdanyola, per tal de cercar els punts de coincidència sobre els què construir espais de treball polític de base i de confluència amb els moviments socials. La pluralitat i la diversitat, trets característics de l’esquerra alternativa i revolucionària, no han de suposar cap obstacle, ans al contrari, són una oportunitat d’enriquiment col•lectiu i l’autèntica força de tot projecte de transformació social. Un projecte que avui, amb un context de crisi capitalista global, exigeix el millor de tots i totes nosaltres per aixecar alternatives populars que ens condueixin a una societat més justa, igualitària i lliure: el Socialisme del Segle XXI.


Carles Escolà Sànchez
Iván González Galdeano
Adrià Hernando Fresco
Sergio Rodríguez Salces
Héctor Sierra de Jorge
Ex-militants d’EUiA de Cerdanyola del Vallès

Breu balanç del viatge per la República Bolivariana de Venezuela

Ja he tornat del meu viatge per la República Bolivariana de Venezuela, una experiència increíble, tant des del punt de vista personal com sociopolíticament. Tot i que només han estat 16 dies, l'activitat allà ha estat molt intensa i molts els quilómetres recorreguts: Caracas, Choroní, Barquisimeto, Ciudad Bolívar i el Parc Natural de Canaima. En definitiva, un viatge força complet, on hem vist ciutat, platja, muntanya i selva, i on hem pogut gaudir de la impressionant riquesa natural que cobreix el territori veneçolà.

Agraeixo, en primer lloc, l'hospitalitat dels amics Irene i Samuel, que ens han acollit a casa seva i ens han ajudat a situar-nos a Caracas. També envio una forta abraçada als nous amics i amigues que ens han dedicat el seu temps per mostrar-nos la seva realitat quotidiana, la seva lluita concreta. Finalment, saludo la quantitat de persones que hem conegut durant el viatge, d'aquí i d'allà, turistes i rodamons, amb qui hem compartit part del nostre temps a Veneçuela.

El més fascinant, l'oportunitat de conèixer de prop el procés revolucionari que està duent a terme el poble veneçolà, un procés què no té res a veure amb la visió interessadament manipulada que n'ofereixen els grans mitjans de comunicació (propietat de grans corporacions transnacionals). Només cal parlar amb la gent del carrer, apropar-se als barris més populars, entrar en contacte amb les capes socials tradicionalment excloses i oblidades per les institucions públiques, és a dir, la majoria de la població. El poble ha despertat després de dècades de dominació imperial i per tot el país neixen i creixen centenars de projectes d'economia socialista, d'integració de sectors marginats, de lluita contra l'analfabetisme, de construcció d'un sistema públic de salut i ensenyament, mitjans de comunicació comunitaris, centres socials... I sobretot, el procés de consolidació d'un poder autènticament popular basat en els consells comunals, òrgans de democràcia directa i participativa on els propis veïns i veïnes decideixen sobre el present i el futur de les seves comunitats i són ells mateixos qui porten a terme els projectes.

Alguna gent pregunta si pels carrers de Veneçuela es respira un ambient revolucionari. La resposta és no, si ho entenem en un sentit "tradicional". Però si es veu fàcilment que la societat veneçolana està canviant, que hi ha molta gent implicada activament en el procés, que les masses estan prenent consciència del seu paper històric en la transformació social. Una societat altament polititzada. No és d'estranyar que l'oligarquia i la dreta, la mal anomenada "oposició democràtica" (com en diuen els mass-media), cada cop reconegui més obertament que la seva alternativa a Chávez no passa per cap procés electoral (ressignats a les cada cop més contundents derrotes a les urnes), sinó per una invasió nordamericana que torni a posar les coses "al seu lloc".

Per tal de poder explicar de forma més acurada les diferents experiències conegudes i viscudes a Veneçuela, aniré penjant posts específics. Així doncs, no deixeu de visitar el meu blog.

Per tot això i per molt més,

Visca la Revolució Bolivariana!

De viatge per la República Bolivariana de Venezuela

Demà a les 6:55 surto de l'aeroport del Prat camí de la República Bolivariana de Venezuela on hi estaré els propers 16 dies. A més de gaudir de les més que merescudes vacances, la idea és conèixer de prop el procés revolucionari que allà s'hi està portant a terme. La primera parada, Caracas, on els companys Irene i Samuel ens han convidat a passar un dies a casa seva. Després, ja es veurà.

Així doncs, bones vacances a tothom. Ens veiem a la tornada.

Salut!!

El meu salari

La setmana passada vaig llegir un post molt interessant al blog del Joan Josep Nuet (senador d’EUiA) en el que deixava “les coses clares” sobre el seu salari com a senador. Em va semblar un gran exercici de transparència política, i vaig pensar que jo també faria el mateix “un dia d’aquests”.

Després de la meva abstenció a l’increment de retribucions al darrer ple, han aparegut rumors referents al meu salari com a regidor. No és que vulgui donar massa importància a aquest fet, però sí m’ha ajudat a decidir-me a escriure aquest post avui, així evito que puguin haver-hi malentesos (perquè els rumors no els podré evitar, donada la meva condició de regidor).

Treballo com a programador a una empresa química de Montcada, de dilluns a divendres, 6 hores al dia (no en faig 8 perquè l’empresa no vol). El meu salari anual, a data 31 de desembre de 2007, és de 20.919€ bruts que, un cop aplicades les pertinents retencions en matèria d’IRPF, seguretat social i formació, rebo en 12 mensualitats de 1092€ i tres pagues extres de 1204€. Com molta altra gent, pago un lloguer a preu abusiu de mercat (600€/mes).

Per la meva activitat com a regidor tinc les següents retribucions: 400€ per assistència a ple i 270€ per assistència a la comissió informativa de mediambient i territori, on sóc portaveu del grup municipal d’ICV-EUiA. Això vol dir, 670€ bruts al mes, 11 mesos l’any (a l’agost no hi ha ple ni comissions informatives). Tal com em van explicar a l’àrea de recursos humans, l’ajuntament paga una quantitat fixa cada mes, 530€ bruts (520€ després d’aplicar la retenció mínima d’IRPF, 2%) i al final de l’any “polític” (juny), es liquida en funció del número de sessions a les que s’hagi assistit (òbviament no es cobra pels plens o comissions informatives a les que no s’hi assisteix).

El destí d’aquesta retribució és fàcil: EUiA. Dels 520€ que cobro cada mes dono 350€ a l’assemblea local d’EUiA (és públic que volem obrir un local a Cerdanyola, perquè no en tenim encara). Els 170€ restants me’ls quedo jo per pagar l’IRPF en la propera declaració de renda, perquè òbviament no pagaré de la meva butxaca l’increment d’impostos que em suposa rebre retribucions de l’ajuntament. El mes de juny faré liquidació, un cop hagi fet la declaració de renda, i donaré a EUiA la resta.

Presentació...

Després de molts mesos donant voltes a això de tenir el meu blog, finalment m'he decidit... Bé, de fet m'han ajudat a decidir-me (Chache, eres muy convincente cuando quieres...jejeje). Fa un any vaig crear aquest blog i fins ara no l'havia fet servir massa, excepte per penjar algunes fotos d'un viatge a Berlín i poc més. A partit d'ara miraré d'anar-lo actualitzant amb reflexions personals, articles, fotografies i tot allò que consideri interessant.

Per començar, deixo una petita biografia sobre la meva vida, per si em voleu conèixer una mica millor.

Salut!!


Vaig néixer a Sabadell, a la maternitat de Santa Fe, encara que els meus pares vivien a Ciutat Badia (actualment Badia del Vallès, autèntic exemple de la mala planificació i l’especulació que van caracteritzar les “solucions” del franquisme a les migracions interiors dels 60 i els 70), població on vaig passar els meus 10 primers anys de vida. Quan tenia 10 anys la meva família es va traslladar a Barberà del Vallès, però vaig seguir fent la meva vida social a Badia.

Amb els 18 anys acabats de fer, vaig començar Enginyeria Informàtica a la UAB (de la que avui encara em falten algunes assignatures per acabar), i va ser allà on vaig començar a participar d’activitats reivindicatives, encara que sense militar a cap organització estudiantil ni política. Aprofitant les “llargues” vacances com a universitari, treballava de “propaganda” a una discoteca de Malgrat de Mar, feina que em va permetre començar a pagar-me les meves despeses i estalviar diners per marxar d’Erasmus a Frankfurt (Alemanya) el curs 1999-2000 (amb 21 anyets). A més d’aprendre alemany, la meva estada a Frankfurt em va donar la possibilitat de conviure amb persones de moltes cultures i molt diverses (a la residència hi ha via gent dels cinc continents). Però, per sobre de tot, la meva estada allà em va permetre viure pel meu compte per primer cop.

Tot just tornat d’Alemanya, vaig començar a treballar com a programador a una petita empresa de Barberà i vaig decidir que no volia tornar a viure amb els meus pares, així que vaig marxar a viure a Cerdanyola del Vallès (compartint pis, clar), on he viscut fins avui. El 2001 vaig començar a treballar a una empresa química de Montcada, al principi com a becari (becari-precari!!) i a partir del 2002 ja en plantilla. Treballar a una multinacional va fer que les meves idees “encara només teòriques” sobre la lluita de classes s’anessin concretant en qüestions del dia a dia, i es per això que vaig decidir afiliar-me a CCOO i participar a la candidatura per les eleccions sindicals del novembre del 2002, on vaig ser escollit membre del Comitè d’empresa. Simultàniament vaig començar a militar a l’assemblea de Cerdanyola d’EUiA.

I bé, en l’àmbit de l’oci, m’agrada anar a concerts (hip-hop, punk, ska... i tota la música que transmeti missatges combatius), veure pel•lícules (malgrat agradar-me moltes, vull destacar “El Gran Lebowski”), sortir a la nit amb amics i amigues (a llocs on no discriminen en funció de l’aparença física i especialment on no cobren a l’entrada), viatjar (a qualsevol lloc on tingui l’oportunitat), conèixer gent nova i altres cultures... I, com no podia ser d’una altra manera, m’encanta passar-me hores conversant sobre política...

Spuren der DDR...

[Berlín - Agost de 2007]

Memorial als soldats soviètics caiguts en l'alliberament de Berlín. Està situat a Straße des 17. Juni, molt a prop del Reichstag (actual Bundestag, parlament federal alemany). Malgrat estar situat al sector oest de la ciutat, el memorial va sobreviure als anys de guerra freda i encara avui es considera un símbol de la ciutat.

Al mateix memorial hi han dos tanks soviètics dels què varen participar en la lluita contra les tropes nazis.


Més endavant, continuant la mateixa Straße des 17. Juni, trobem la Porta de Brandenburg (Brandenburger Tor), emblemàtica "frontera" entre els dos sectors de la ciutat durant el temps del mur. Al costat est de la porta, a l'anomenat passeig Unter den Linden, proliferen edificis de la nova "alemanya reunificada", convertint el passeig en un boulevard comercial (com canvien les coses...).


Baixant per Friedrichstraße arribem al Checkpoint Charlie, antiga posta de control de l'exèrcit dels Estats Units, una altra "frontera" entre els dos sectors de la ciutat. Va ser desmantellat després de la caiguda del mur, però la ciutadania va demanar que el Checkpoint Charlie es tornés a instal·lar, com a part de la història de Berlin. S'hi ha ubicat al costat el Mauermuseum (museu del mur) i, lamentablement, diverses botigues de souvenirs en les que fins i tot es poden comprar postals amb un troç del mur (amb un segell que certifica la seva autenticitat, com no podia ser d'una altra manera...).


Molt a prop, de tornada cap al sector oriental de la ciutat, vàrem veure alguns Trabant (popularment coneguts com Trabi), joia de la indústria automobilística de la RDA (la carroseria estava feta d'una barreja de plastic i cartró).


Continuant el camí trobem la Universitat Humbold, una de les més importants d'alemanya, i que té l'honor de ser la universitat on va estudiar Karl Marx. L'edifici té una patí al darrera, punt de reunió dels estudiants, on hi ha un monument en record dels morts en la lluita contra el nazi-feixisme.

"Als caiguts en la lluita contra el feixisme hitlerià - La vostra mort ens compromet"

Caminant pel passeig Unter den Linden arribem a una de les artèries del Berlín est, la Karl-Liebnecht-Straße, carrer que ha mantingut el seu nom original després de la reunificació.


Molt a prop d'Alexanderplatz, enblemàtica plaça berlinesa, al costat de la famosa Fernsehturm (torre de televisió), hi ha el conegut monument a Karl Marx i Friedrich Engels, els "pares" del socialisme científic.


Més endavant, al costat sud de Karl-Liebnecht-Straße, està ubicat l'ajuntament de Berlín, conegut com a Rotes Rathaus (ajuntament roig), que fou l'ajuntament del Ostberlín (Berlín oriental).


Ja passada Alexanderplatz veiem dos carrers amb nom interessant...



Al final de Rosa-Luxemburg-Straße, trobem la seu central de DIE LINKE, la Karl-Liebnecht-Haus, edifici històric que va convertir-se en el focus de la revolució obrera de 1919, revolució en la que es va proclamar la República Socialista d'Alemanya.



En un carrer del darrera, hi ha una placa conmemorativa als Brigadistes Internacionals alemanys que varen lluitar contra el feixisme a la Guerra Civil espanyola.


A les afores de Berlín, a Potsdam (s'hi arriba facilment amb el S-Bahn), hi ha el Charlottenhof Schloß, conegut perquè en ell es van signar els acords entre la Unió Soviètica, el Regne Unit i els Estats Units, amb els que varen "repartir-se" el territori alemany després de la Segona Guerra Mundial.


La "modernitat" de la nova alemanya (capitalista) ha portat a convertir els "ninots" dels semàfors del Berlín oriental en el souvenir més característic de la ciutat (samarretes, clauers, miniatures i molts altres objectes de merchandising). El més curiós de tot és que es presenta als turistes com un símbol identitari berlinès, quan aquests semàfors encara existeixen a la resta de ciutats de l'antiga RDA (les fotos següents són de Leipzig).



Lluny de Berlín, a Dresden, al davant de l'ajuntament de la ciutat, es pot trobar un monument d'homenatge a les obreres alemanyes.