dimecres, de desembre 31, 2008

Prou mentides! Volem l’hospital JA!

(publicat al TOT Cerdanyola del 31/12/2008)

Que encara no sapiguem quan tindrem el nou hospital és indignant. Fa més d’un any i mig que la construcció hauria d’haver començat i l’equipament hauria d’entrar en funcionament el 2010. Si més no, aquest és el calendari que el 7 de febrer del 2006 responsables del departament de salut van anunciar a l’Ajuntament de Cerdanyola davant els alcaldes de la Mancomunitat, durant la presentació del pla director de l’hospital. Un calendari ratificat un mes després per la pròpia consellera de salut. La crua realitat, però, és que a dia d’avui no s’ha fet la cessió dels terrenys a la Generalitat i el concurs d’idees encara s’està realitzant. De l’inici de la construcció ni se sap i ja s’està parlant del 2015 per a la posada en funcionament.

Més indignant encara són les reiterades mentides dels responsables polítics de les diferents administracions implicades (ajuntaments, Mancomunitat i Generalitat), que sense cap mena d’escrúpols, continuen afirmant que s’està complint el calendari previst. Aquesta actitud és especialment greu en el cas dels alcaldes, que en lloc de posar-se del costat dels seus veïns i veïnes per exigir la construcció immediata, prefereixen apuntar-se al discurs oficial de que tot va bé. Però del retard ningú no dóna explicacions, perquè tots en són responsables.

Quan la defensa de la sanitat pública i de qualitat hauria de ser una prioritat política, donat el col•lapse que patim a la comarca, els alcaldes, suposadament d’esquerres, estan més preocupats en promoure infraestructures faraòniques com el túnel d’Horta i signar convenis amb associacions empresarials i cambres de comerç. Caldrà, doncs, continuar sortint al carrer a denunciar aquesta situació.

divendres, de desembre 26, 2008

En defensa de Nicaragua

Managua. Radio La Primerísima. | diciembre 20, 2008

Este es el texto de una carta firmada por varias personas preocupadas por la campaña de gobiernos extranjeros en contra de Nicaragua. Es una iniciativa surgida desde un grupo de nicaragüenses e internacionalistas, con el objetivo de despertar la conciencia mundial sobre lo que ocurre en este país centroamericano, víctima de una feroz campaña de acoso y derribo ejecutada por las fuerzas oligárquicas locales, financiada y dirigida por Estados Unidos y los más poderosos gobiernos europeos.

Si compartes su contenido y deseas adherirte, por favor envía un correo a carta@tortillaconsal.com indicando tu nombre, tu ciudad y país de domicilio. Si lo haces a nombre de una entidad, por favor indícanos cuál es y su país/ciudad de domicilio.

Asimismo, si tienes un poco de tiempo para Nicaragua, te solicitamos lo hagas circular entre quienes creas pueden sumarse a este Manifiesto.

Queremos cerrar este ciclo de firmas el 10 de enero de 2009, cuando se cumplen dos años del gobierno sandinista.

Nuestra idea es edificar un muro internacional en defensa de Nicaragua.

Gracias por tu solidaridad


EN DEFENSA DE NICARAGUA

La mayoría de América Latina vive un proceso de liberación nacional irreversible. Sus pueblos han elegido gobiernos que han emprendido un camino de independencia, dignidad y soberanía, para sacudirse la tutela extranjera que durante siglos los había sometido por la fuerza de las armas, la represión y la miseria.

En noviembre de 2006, el pueblo nicaragüense eligió al Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) para dirigir su destino y desde el 10 de enero de 2007, el nuevo gobierno ha reiniciado el proceso de autodeterminación nacido el 19 de julio de 1979 y que había sido abandonado durante 17 años por tres gobiernos capitalistas neoliberales, antidemocráticos y antinacionales.

Nicaragua ha recuperado la dignidad nacional con un gobierno independiente de los poderes imperiales, que ha vuelto a colocar a los más pobres como centro de las políticas de desarrollo.

Como parte de ese proceso, Nicaragua se ha sumado a la Alternativa Bolivariana para los pueblos de Nuestra América (ALBA) y con el generoso respaldo de numerosos pueblos y gobiernos, especialmente Cuba y Venezuela, el gobierno sandinista aplica distintos programas mediante los cuales el pueblo nicaragüense ha recuperado gran parte de sus derechos sociales y económicos, abriendo las posibilidades para el progreso nacional, democrático y socialista.

Pero así como ocurrió durante los años 80, cuando Estados Unidos lanzó su guerra de agresión contra el pueblo nicaragüense y la Revolución Popular Sandinista, hoy Nicaragua debe enfrentar una despiadada campaña de mentiras y chantajes promovidas desde Washington y varias capitales europeas, bajo el esquema de contrainsurgencia informativa en la guerra de baja intensidad, con el objetivo de impedir el desarrollo independiente que encabeza el gobierno del presidente Daniel Ortega.

Esta campaña ha recrudecido en los últimos meses, con el objetivo de desacreditar la inobjetable y contundente victoria electoral del FSLN en las elecciones municipales del pasado 9 de noviembre, cuando los nicaragüenses validaron en las urnas su respaldo al nuevo rumbo del país.

El extremo de esta campaña, ha sido la suspensión de la ayuda al pueblo nicaragüense. Es inaceptable que los gobiernos de los países desarrollados utilicen el dinero que sus propios pueblos destinan a los países más empobrecidos, como arma política de dominación imperialista.

Por todo ello, nosotros y nosotras, mujeres y hombres libres que creemos que Otro Mundo es Posible,

Declaramos:

1. Nuestro incondicional respaldo al derecho del pueblo nicaragüense a su autodeterminación y soberanía nacional, sin injerencias extranjeras de ningún tipo.

2. Nuestro apoyo al rumbo independiente, soberano y popular del gobierno del FSLN, encabezado por el presidente Daniel Ortega.

3. Nuestro regocijo por la victoria sandinista en 105 de 146 gobiernos municipales.

Rechazamos y condenamos:

1. La injerencia extranjera en los asuntos internos de Nicaragua.

2. La política de chantaje que ejecutan los gobiernos de Estados Unidos y de la Unión Europea.

3. La campaña de mentiras desatada por las corporaciones y multinacionales de la (des) información internacional.

Exhortamos:

1. A los pueblos de todo el mundo, en especial los europeos y norteamericano, a renovar sus lazos de amistad con Nicaragua, presionando a sus respectivos gobiernos para que multipliquen los fondos destinados para erradicar la pobreza y para obligarlos a que no sigan entrometiéndose en los asuntos del pueblo nicaragüense.

2. A los comunicadores sociales y en especial, a los medios de comunicación alternativos, a romper el silencio sobre la situación nicaragüense, e informar activamente con veracidad e independencia, sobre lo que realmente ocurre en Nicaragua y la región centroamericana.

3. A los gobiernos progresistas e independientes de América Latina y del mundo, a volcar su solidaridad con el pueblo nicaragüense y su gobierno legítimo, democráticamente electo.

dimecres, de desembre 10, 2008

Comunicat

Després del procés assembleari que Esquerra Unida i Alternativa ha realitzat en les darreres setmanes, els sotasignats vam obrir un procés de reflexió col•lectiva sobre la nostra continuïtat o no en aquesta organització política.

L’experiència de la 5a Assemblea Nacional, on el debat sobre les qüestions més crítiques (principalment la coalició amb ICV i el balanç de l’acció del Govern d’Entesa) va ser amputat tant com va ser possible, ens va demostrar la manca de voluntat d’autocrítica a EUiA i la impossibilitat d’un canvi d’estratègia. Més encara quan es culpabilitza els moviments socials i col•lectius de l’esquerra alternativa del seu distanciament d’EUiA, sense fer cap reflexió de perquè Esquerra Unida no és un instrument vàlid per als sectors més combatius de la societat. D’aquesta assemblea nacional vam sortir amb la conclusió que el canvi, si encara quedava alguna possibilitat, només podia donar-se a l’àmbit local. Aquest fet ens va portar a centrar els nostres esforços a l’assemblea local, en la creença que la precària situació d’EUiA a Cerdanyola no podia continuar i això permetria arribar a acords organitzatius i estratègics.

En aquest context va tenir lloc, el passat 22 de novembre de 2008, una assemblea local d’EUiA que tenia per objectiu fer balanç del primer any i mig del govern municipal, així com de la situació organitzativa d’EUiA a Cerdanyola. Una assemblea que suposava una oportunitat de superar la divisió interna produïda pel pacte de govern municipal amb CiU (un pacte en contra dels propis acords del Consell Nacional). Per la nostra part, proposàvem a l’assemblea una nova estratègia política local, que permetés EUiA de Cerdanyola recuperar l’esperit de moviment polític i social, d’esquerres i alternatiu, arrelat al carrer. Calia superar les contradiccions generades per la nostra participació a un govern municipal que camina en una direcció massa diferent respecte de les propostes programàtiques d’EUiA de Cerdanyola per a les eleccions municipals (document presentat en roda de premsa el 22 de març de 2007).

Lamentablement, l’assemblea no va servir per a superar la divisió, doncs la majoria va decidir tombar la nostra proposta sense ni tan sols obrir la possibilitat de negociació per a trobar punts d’acord sobre els quals reconstruir la unitat. La manca de voluntat de fer un balanç crític de la precària situació organitzativa actual i la desconnexió respecte de la base social de l’esquerra alternativa local, ens porta a la conclusió que també a Cerdanyola EUiA està esgotada com a projecte polític alternatiu i de transformació social. L’actual estratègia política, centrada en la supervivència de l’organització per sobre del propi projecte, amputa l’activitat política al carrer, condicionant-la a la presència i acció institucional, impedint avançar en la consolidació d’una base social organitzada de l’esquerra alternativa i plural.

És per això que hem decidit continuar el nostre treball polític fora d’EUiA i per tant, hem tramitat la nostra baixa com a militants d’aquesta organització. En coherència amb aquesta decisió, el company Carles Escolà ha presentat la seva dimissió com a regidor de l’ajuntament de Cerdanyola, conscient que la seva acta no el pertany a ell sinó a la coalició ICV-EUiA.

A partir d’ara volem contribuir a obrir un procés de reflexió i debat amb altres col•lectius i persones de l’esquerra alternativa de Cerdanyola, per tal de cercar els punts de coincidència sobre els què construir espais de treball polític de base i de confluència amb els moviments socials. La pluralitat i la diversitat, trets característics de l’esquerra alternativa i revolucionària, no han de suposar cap obstacle, ans al contrari, són una oportunitat d’enriquiment col•lectiu i l’autèntica força de tot projecte de transformació social. Un projecte que avui, amb un context de crisi capitalista global, exigeix el millor de tots i totes nosaltres per aixecar alternatives populars que ens condueixin a una societat més justa, igualitària i lliure: el Socialisme del Segle XXI.


Carles Escolà Sànchez
Iván González Galdeano
Adrià Hernando Fresco
Sergio Rodríguez Salces
Héctor Sierra de Jorge
Ex-militants d’EUiA de Cerdanyola del Vallès

Manifestació conjunta dels treballadors/-es de Zobele, Sugrañes i Riviere

MANIFESTACIÓ CONTRA ELS EXPEDIENTS DE REGULACIÓ A ZOBELE, SUGRAÑES I RIVIERE.

NO A LA DESLOCALITZACIÓ!

QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS CAPITALISTES!


CONVOCATÒRIA:
DIVENDRES 12 DE DESEMBRE
A LES 18:00H
DAVANT DE L'AJUNTAMENT DE CERDANYOLA

dilluns, de desembre 08, 2008

dijous, de desembre 04, 2008

Solidaritat amb les lluites

(publicat al TOT Cerdanyola del 04/12/2008)

Les darreres setmanes són diverses les lluites endegades a Cerdanyola. La crisi econòmica ja es visualitza pels carrers de la nostra vila, en forma de mobilitzacions de col•lectius de treballadors i treballadores que lluiten per la defensa dels seus llocs de treball. És el cas dels treballadors de Sugrañes, que han començat la seva lluita contra l’ERO amb el que l’empresa intenta deixar sense feina 80 persones. També tenim per davant el tancament de Zobele, que deixarà al carrer unes 165 persones més. Riviere, el conveni dels treballadors municipals... I el que encara està per venir.

El moviment estudiantil també està en peu de guerra. La lluita contra l’anomenat pla de Bolonya s’està intensificant a la UAB. Creix el nombre de facultats ocupades pels estudiants per exigir un procés democràtic, obert a tota la comunitat universitària, per decidir la implantació o no dels nous plans d’estudi. Per contra, el rectorat intenta reprimir les protestes tramitant l’expulsió d’alguns líders estudiantils, creient que així s’acabaran les mobilitzacions. Ans al contrari, les expulsions només aconseguiran implicar més estudiants en la lluita, com a resposta a la repressió.

Front aquest escenari, que tendirà a créixer, és necessari que tot el poble cerdanyolenc ens solidaritzem amb les lluites que s’estan duent a terme a la nostra ciutat. No podem romandre de braços creuats mentre els nostres veïns i veïnes han iniciat una lluita que en el fons té un caràcter global i, per tant, ens afecta a tots i totes. Suport, difusió dels conflictes, implicació en les mobilitzacions, col•laborar en la unificació de les lluites. La nostra solidaritat avui serà la nostra força demà.

dimecres, de novembre 26, 2008

Banc del Temps de Badia del Vallès

CHARLA INFORMATIVA SOBRE EL BANCO DEL TIEMPO QUE SE ESTÁ CREANDO EN BADIA

MIERCOLES DIA 26 DE NOVIEMBRE
LUGAR: CENTRO CÍVICO (BADIA)
HORA:18:00


Més informació: http://bancotiempobadia.blogspot.com/

dijous, de novembre 06, 2008

Temps de crisi, temps de lluites

(publicat al TOT Cerdanyola del 06/11/2008)

A hores d’ara tothom és conscient que l’economia global està en crisi. L’especulació i el benefici a curt termini, trets característics del capitalisme, han portat el sistema financer nord-americà a un col•lapse que, com una taca d’oli, s’estén arreu. La globalització ha mostrat la seva cara més fosca.

En el sector industrial català aquesta crisi s’està traduint en un creixent nombre d’expedients de regulació que amenacen milers de llocs de treball. Nissan és un exemple ben conegut, perquè posa de relleu el caràcter rapinyaire dels grups industrials transnacionals, que durant anys han estat acumulant beneficis astronòmics i ara maniobren per carregar la factura de la crisi sobre els treballadors. Però el moviment obrer més combatiu s’està organitzant per plantar cara. La crisi no l’hem provocat els treballadors i no la pagarem.

Aquest context econòmic coincideix amb un moment d’importants lluites socials. Les mobilitzacions contra la directiva de les 65 hores, contra la directiva de la vergonya, pel dret a l’habitatge o la lluita contra la nova llei d’educació (el proper 13 de novembre hi ha convocada un important vaga).

Arriben temps de mobilització social. Temps de defensar els drets aconseguits amb les lluites del passat i organitzar les actuals. D’enllaçar-les. Temps de crear xarxes de solidaritat. I això passa per construir instruments polítics capaços d’aglutinar les diferents lluites, de coordinar-les, de crear sinèrgies per avançar col•lectivament. Cal un debat profund del conjunt de l’esquerra alternativa, un procés d’unificació programàtica i d’acció que vagi configurant les necessàries organitzacions de lluita per fer front als nous temps. Un procés des de les bases. Si no ho fem ara, perdrem l’oportunitat... i una important batalla històrica.

dijous, d’octubre 30, 2008

"La Cultura del Mal", una guía del antiamericanismo

Abans de comentar el llibre, prefereixo deixar algunes cites de la contraportada, on s'explica clarament el seu contingut:

«Éste no es otro libro más sobre la política exterior de EE.UU. Tampoco es otro de los que -a modo de resumen de periódicos- sólo hablan de Bush, relaciones Al Qaeda-Irak, armas de destrucción masiva... La Cultura del Mal concentra, quizás por primera vez, en un único texto, todos los aspectos denigrantes de lo que es hoy EE.UU., su cultura, sistema, forma de vida..., aportándonos una amplísima radiografía social, respaldada por las fuentes más solventes, y mirando hacia el futuro que todo ello nos depara.

Se ponen de relieve nuevos argumentos para la que es probablemente la corriente ideológica global con más seguidores: el "antiamericanismo" o lo que es lo mismo, el "pro" nuestra cultura y forma de vida. Se reconstruye desde la Historia la esencia de su pueblo y cultura actual, en cuanto a su forma de vida de escasos valores. Se reivindica la cultura latina como opción de un modelo digno, no sin criticarse a ésta por importar a ciegas todas las modas y tendencias de EE.UU., a través de los medios de idiotización masiva y de exposición constante de sucesos y localismos.»

«Estamos ante un nuevo modelo colonial totalmente distinto a los anteriores, por su novedoso formato de invasión cultural, por ser el de mayor magnitud jamás y por ser el primero que comete sus crímenes en el nombre de la "democracia". A pesar de ello, aún queda gente que piensa que pronunciarse o luchar contra esto es sólo una moda, cuando la historia siempre terminó convirtiendo en una obligación individual de todos combatir al imperio dominante de cada momento.»

Aquest lllibre, publicat el 2005, analitza la cultura, model econòmic i societat nordamericanes, alló que des del discurs oficial es presenta com a paradigma de societat moderna, lliure i democràtica, el model a seguir per totes les societats del món. Es tracta d'una crítica àcida, directa, on es donen dades objectives que deixen veure quin és exactament el model social que subtilment (o potser no tant) es va imposant arreu. Com diu l'autor, en aquest llibre no s'explica res de bo de la cultura nordamericana, sinó els aspectes més denigrants i ridículs de la seva societat. Si el que es vol es conèixer les "coses bones", existeixen milers de llibres, pel·lícules i sèries de televisió. El llibre aprofita l'espai en quelcom més profitós: donar arguments als diferents pobles del món per a que conservin la seva propia cutura i idiosincràsia.

Tot i no estar d'acord amb tot el que es planteja en el llibre, sí que s'hi poden trobar centenars d'elements i arguments per tal d'analitzar la cultura i societat de l'actual potència imperial, dels que voldria destacar aquells que m'han cridat més l'atenció (no per que expliquin res de nou) :
  1. La gran crisi del sistema economico-financer nordamericà. Parlar avui d'una gran crisi del sistema financer dels Estats Units i, en conseqüència, del sistema financer internacional no és cap descobriment. Però tenint present que el llibre es va publicar el 2005, és interessant llegir que 3 anys enrere ja es podia veure la crisi del model neoliberal (que els Estats Units han anat imposant a la resta de societats a través d'organismes com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, l'Organització Mundial del Comerç...), basat en la pura especulació i l'apropiació de la riquesa generada per les altres societats a través de mecanismes com el deute extern o les guerres de rapinya (la llista d'intervencions militars dels Estats Units en els últims 110 anys inclou 76 paísos!).
  2. La indústria armamentística controla la política exterior i interior nordamericana. El pressupost en armament i R+D+I armamentística marca la línia política de tots els seus governs, independentment del "color" polític del president de torn. És impressionant la quantitat de recursos que destinen a crear noves armes, entre les que destaca el projecte HAARP ("High Frequency Active Auroral Research Program", programa de recerca d'alta freqüència en aurores actives), un laboratori gegant on es desenvolupen experiments destinats a modificar el clima, amb la finalitat de provocar huracans, terretrèmols i altres catàstrofes naturals (molt més barat que una bomba atòmica). Existirà alguna relació entre aquest projecte i els huracans que han arrasat Cuba aquest estiu? ("Científicos afirman que los huracanes que asolaron Cuba fueron "fabricados" por EEUU", laRepublica.es)
  3. El paper dels mitjans de comunicació de masses per crear "enemics invisibles". Ja he comentat en posts anteriors quina opinió tinc dels anomenats mass media. És indubtable que són un dels pilars sobre els que es sustenta el sistema social i polític nordamericà, basat en inculcar la por de la població a "enemics invisibles" (comunisme, terrorisme internacional...), per tal de crear l'estat d'opinió que justifica la violació dels drets més fonamentals en nom de la "seguretat", la "llibertat" i la "democràcia".
  4. La CIA és el grup terrorista que més sabotatges, atemptats, cops d'estat i conspiracions té en el seu historial. Del paper de la CIA en el derrocament de governs democràtics i establiment de governs titelles repressors dels seus propis pobles està tot dit. Com exemple, podriem llistar un per un tots els països llatinoamericans i els dictadors imposats des de Washington. També dins el propi territori dels Estats Units, com les "estranyes" morts de lluitadors pels drets civils com Martin Luther King o Malcolm X. Però vull citar un cas concret, del que al llibre es parla àmpliament (reproduint informes desclasificats del Pentàgon). És l'anomenada "Operació Mangosta", un pla detallat de la CIA, que incloïa atacs a la base naval de Guantànamo (territori il·legalment ocupat), bombardejos a infraestructures nordamericans, sabotatges i assessinats a mans de mercenaris disfresats de soldats cubans, amb la intenció de culpabilitzar el govern de Fidel Castro i així justificar una invasió militar oberta de la major de les Antilles. Tota una demostració dels valors democràtics i de respecte de la vida que els Estats Units volen exportar a tot el món.

divendres, d’octubre 10, 2008

Manifestació en defensa de Bolívia

Bolívia, ferida pels assassins de sempre

A Bolívia, un centenar de famílies, algunes d’elles hereves de nazis que van fugir, concentren 25 milions d’hectàrees de les terres més fèrtils, els boscos, els jaciments de gas, petroli i minerals a més de l’industria agrària, el comerç exterior, la banca, la quasi totalitat dels mitjans de comunicació i amb això, el poder polític.

De mitjana, una família de terratinents posseeix 250.000ha de terres fèrtils, mentre que una família camperola té a penes una hectàrea ja esgotada i poc productiva. L’origen de la sedició dels nuclis de poder de l’orient bolivià, és la revisió d’aquesta estructura de propietat.

Desprès de ratificar el suport a Evo Morales i la legitimitat del seu govern, obtenint el 68% dels vots, l’ofensiva del poder colonial i neoliberal, va deixar a Pando el passat mes de setembre, entitats de l’estat destruïdes, desenes de ferits, 18 camperols i camperoles assassinats i 40 desapareguts.

En un moment esperançador per als pobles de Abya Yala (el continent americà) i quan s’apropa el 12 d’octubre, les persones i organitzacions socials que ens adherim a aquest document:
  • Denunciem als grans mitjans d’informació que distorsionen els fets i perpetuen l’engany.
  • Rebutgem els intents de promoure la desintegració del país.
  • Rebutgem la ingerència del govern nord-americà.
  • Exigim un judici i un càstig per a tots els responsables dels actes de violència i de la massacra de camperols a Pando.
  • Recolzem les politiques impulsades pel govern bolivià que intenten restituir la propietat de les terres i de l’estat als seus propietaris legítims.
  • Recolzem la consolidació del procés de canvi i de participació ciutadana a través la realització del referèndum sobre el nou text constitucional que permetrà acabar amb l’actual sistema de propietat de la terra i altres formes d’explotació encara vigents.
  • Recolzem els processos d’unitat dels pobles d’Amèrica del Sud i el Carib.
Donar suport a la consolidació del procés de canvi a Bolívia i treballar per la unitat dels pobles de Abya Ayala és una manera de caminar cap a un altre món possible

Assemblea permanent de suport al poble bolivià.

diumenge, d’octubre 05, 2008

Sobre la zona esportiva de Les Fontetes

Després de les declaracions que ens els darrers dies s’han fet al voltant del retard en l’aprovació de l’expedient de contractació de la gestió i explotació de la zona esportiva de Les Fontetes, voldria fer alguns comentaris com a regidor i membre d’EUiA de Cerdanyola.
  1. La retirada de l’ordre del dia del ple del juliol del punt en qüestió va ser una decisió de l’alcalde de Cerdanyola, Antoni Morral, que es va prendre sense consultar-ho amb el conjunt del grup municipal d’ICV-EUiA, ni tan sols amb els portaveus d’Esquerra Unida i Alternativa. Els regidors d’EUiA, com la majoria de membres del consistori, vam assabentar-nos de la retirada del punt a l’inici del mateix ple municipal.

  2. Tal i com va passar al ple de setembre, on l’expedient es va aprovar amb els 13 vots d’ICV, CIU i PP, el punt es podria haver aprovat el juliol amb els mateixos vots favorables, independentment de l’abstenció d’EUiA. Així doncs, el retard en la contractació de la gestió no es pot atribuir a EUiA, i són altres qui n’han de donar les explicacions pertinents.

  3. Com ja vaig manifestar durant el debat d’aquest punt al ple de setembre, EUiA pensem que les característiques d’aquest equipament esportiu permeten que sigui l’Ajuntament qui se’n faci càrrec de la gestió de forma directa, és a dir, sense donar l’explotació a una empresa privada. Si una empresa privada és capaç de fer la inversió necessària per adequar les instal•lacions, gestionar-les i, tot i així, obtenir beneficis cobrant per alguns serveis que allà s’hi oferiran, creiem que l’Ajuntament pot gestionar l’equipament sense que suposi una càrrega financera per als comptes municipals, mantenint la rendibilitat social que tot servei públic té l’obligació de garantir. O és que l’Ajuntament permetria que els beneficis de l’empresa concessionària surtin de la precarització de les condicions laborals i salarials del treballadors contractats per a realitzar les tasques?

  4. El programa electoral d’ICV-EUiA a les eleccions municipals del 2007 deia, al punt 4.1.1, que “...cal manifestar amb tota claredat que no és cert que qualsevol servei públic externalitzat es presta millor que des de la pròpia Administració Pública. Cal denunciar que molts serveis externalitzats s’han fet a costa de rebaixar les condicions sociolaborals dels treballadors/es.”. El mateix programa també deia, al punt 4.3.3, que “L’Ajuntament ha d’exigir que els serveis externs que contracti no estiguin formats per Empreses de Treball Temporal ni empreses de serveis integrals. A més, ha de cercar la internalització dels serveis.”. Són aquestes les propostes programàtiques, acordades al si de la coalició ICV-EUiA, les que recolzen la postura d’EUiA contra l’externalització d’aquest servei.

  5. Vull denunciar públicament la manca de voluntat del grup de CiU i, en especial, del regidor d’esports Fèlix Riba, a seure amb els representants d’EUiA per discutir sobre la gestió de l’equipament esportiu de Les Fontetes. Ja al mes de juliol EUiA vam manifestar a ICV i CiU la nostra postura, i d’ençà fins el passat ple de setembre, ni CiU ni el responsable d’esports no han intentat en cap moment reunir-se amb nosaltres per intentar “desencallar” la qüestió, tenint en compte que ara, amb supina demagògia, ens atribueixen a nosaltres el retard en la concessió.

  6. No és la primera vegada que ICV pren decisions sense comptar amb l’opinió dels representants municipals d’EUiA. Com exemple podria posar les al•legacions que, com Ajuntament de Cerdanyola, es van fer al Pla Territorial Metropolità de Barcelona (PTMB), on es va consensuar un document conjunt amb la resta de grups municipals però no amb nosaltres, coneixent la nostra negativa a la proposta de túnel d’Horta, tant viari com ferroviari. La negativa a realitzar i actualitzar un cens real d’habitatges buits a Cerdanyola és un altre exemple, com ho és la manca de voluntat per implantar mecanismes de participació ciutadana real en l’elaboració dels pressupostos municipals.

Carles Escolà Sànchez
Regidor d’EUiA de Cerdanyola

dissabte, d’octubre 04, 2008

L’Amèrica Llatina que desperta

(publicat al TOT Cerdanyola del 02/10/2008)

El passat 15 de setembre la cimera de la Unió de Nacions Sud-americanes (UNASUR) va aprovar una declaració històrica que, “curiosament”, ha passat desapercebuda pels mitjans de comunicació de masses. Per primer cop han decidit de forma majoritària defensar la seva sobirania com a pobles i han recolzat el govern bolivià front el cop d’estat que la dreta reaccionària i racista ha iniciat amb el suport dels Estats Units. Avui cap nació llatinoamericana està sola, al contrari que fa 35 anys, quan el govern d’Allende va ser derrocat amb el silenci i la complicitat dels països veïns.

Cada nació al seu ritme, però indubtablement l’Amèrica Llatina està canviant. Cinc segles de saquejos, genocidi dels pobles originaris, repressió i, en les últimes dècades, guerra bruta contra tots aquells que alçaven la veu han anat configurant uns moviments socials que poc a poc s’han organitzat per crear instruments polítics amb els quals arribar al poder i transformar les seves societats. Els pobles llatinoamericans han despertat. Els marcs de col•laboració i solidaritat entre nacions germanes es consoliden, en un procés d’integració regional cap a l’anomenada segona independència, per alliberar-se de les cadenes que els lliguen a l’imperi del nord.

Lamentablement les esquerres europees, en una mostra de supina miopia política, continuem mirant amb recel i superb paternalisme els processos socials endegats a l’altre costat de l’Atlàntic. Seguim analitzant el món amb el prisma eurocentrista, negant-nos a admetre que el centre de gravetat de la revolució s’ha allunyat de la industrialitzada Europa i s’ha situat a l’Amèrica Llatina. I mentre no acceptem aquesta realitat, continuarem en l’espiral del possibilisme i el tacticisme que ens està condemnant a la desaparició.

dissabte, de setembre 06, 2008

Els mitjans de comunicació i Veneçuela

(publicat al TOT Cerdanyola del 04/09/2008)

Que els mitjans de comunicació de masses tenen un gran poder a l’hora d’influir en el pensament és més que evident. La importància de la propaganda mediàtica com a arma en els conflictes bèl•lics i comercials ho demostra. Conscients d’aquest poder, els grans mitjans de comunicació mundials, tots ells propietat de corporacions transnacionals, s’afanyen a donar informacions esbiaixades i, en molts casos, falses quan parlen de col•lectius, moviments socials i governs que no combreguen amb el poder establert. Veneçuela és un exemple. Diàriament apareixen notícies que, més o menys explícitament, presenten el govern d’Hugo Chávez com un règim totalitari i antidemocràtic.

Visitar aquell país llatinoamericà mostra una imatge ben diferent. Només cal voluntat d’apropar-se als barris més populars i entrar en contacte amb les capes socials tradicionalment excloses per comprovar-ho: sanitat i educació públiques, construcció d’una democràcia directa i participativa arrelada a les comunitats, reconeixement dels drets dels pobles indígenes sobre les seves terres, xarxes d’entitats públiques de crèdit per dinamitzar l’economia productiva a les comunitats més desfavorides... Un govern que ha trencat la dinàmica dels subsidis amb què malvivia la majoria de la població, substituint-la per ajuts directes que permeten les classes populars convertir-se en protagonistes del seu propi destí. Ensenyar a pescar en lloc de donar peixos.

El problema és que aquestes polítiques públiques es basen en la recuperació dels recursos naturals i el trencament dels monopolis comercials, fins ara en mans de corporacions transnacionals. No estranya, doncs, que des dels seus mitjans de comunicació carreguin amb tanta contundència i odi contra la Revolució Bolivariana. Al cap i a la fi, els interessa una Veneçuela sotmesa amb un govern que accepti l’espoli.

dissabte, d’agost 16, 2008

Breu balanç del viatge per la República Bolivariana de Venezuela

Ja he tornat del meu viatge per la República Bolivariana de Venezuela, una experiència increíble, tant des del punt de vista personal com sociopolíticament. Tot i que només han estat 16 dies, l'activitat allà ha estat molt intensa i molts els quilómetres recorreguts: Caracas, Choroní, Barquisimeto, Ciudad Bolívar i el Parc Natural de Canaima. En definitiva, un viatge força complet, on hem vist ciutat, platja, muntanya i selva, i on hem pogut gaudir de la impressionant riquesa natural que cobreix el territori veneçolà.

Agraeixo, en primer lloc, l'hospitalitat dels amics Irene i Samuel, que ens han acollit a casa seva i ens han ajudat a situar-nos a Caracas. També envio una forta abraçada als nous amics i amigues que ens han dedicat el seu temps per mostrar-nos la seva realitat quotidiana, la seva lluita concreta. Finalment, saludo la quantitat de persones que hem conegut durant el viatge, d'aquí i d'allà, turistes i rodamons, amb qui hem compartit part del nostre temps a Veneçuela.

El més fascinant, l'oportunitat de conèixer de prop el procés revolucionari que està duent a terme el poble veneçolà, un procés què no té res a veure amb la visió interessadament manipulada que n'ofereixen els grans mitjans de comunicació (propietat de grans corporacions transnacionals). Només cal parlar amb la gent del carrer, apropar-se als barris més populars, entrar en contacte amb les capes socials tradicionalment excloses i oblidades per les institucions públiques, és a dir, la majoria de la població. El poble ha despertat després de dècades de dominació imperial i per tot el país neixen i creixen centenars de projectes d'economia socialista, d'integració de sectors marginats, de lluita contra l'analfabetisme, de construcció d'un sistema públic de salut i ensenyament, mitjans de comunicació comunitaris, centres socials... I sobretot, el procés de consolidació d'un poder autènticament popular basat en els consells comunals, òrgans de democràcia directa i participativa on els propis veïns i veïnes decideixen sobre el present i el futur de les seves comunitats i són ells mateixos qui porten a terme els projectes.

Alguna gent pregunta si pels carrers de Veneçuela es respira un ambient revolucionari. La resposta és no, si ho entenem en un sentit "tradicional". Però si es veu fàcilment que la societat veneçolana està canviant, que hi ha molta gent implicada activament en el procés, que les masses estan prenent consciència del seu paper històric en la transformació social. Una societat altament polititzada. No és d'estranyar que l'oligarquia i la dreta, la mal anomenada "oposició democràtica" (com en diuen els mass-media), cada cop reconegui més obertament que la seva alternativa a Chávez no passa per cap procés electoral (ressignats a les cada cop més contundents derrotes a les urnes), sinó per una invasió nordamericana que torni a posar les coses "al seu lloc".

Per tal de poder explicar de forma més acurada les diferents experiències conegudes i viscudes a Veneçuela, aniré penjant posts específics. Així doncs, no deixeu de visitar el meu blog.

Per tot això i per molt més,

Visca la Revolució Bolivariana!

divendres, de juliol 25, 2008

De viatge per la República Bolivariana de Venezuela


Demà a les 6:55 surto de l'aeroport del Prat camí de la República Bolivariana de Venezuela on hi estaré els propers 16 dies. A més de gaudir de les més que merescudes vacances, la idea és conèixer de prop el procés revolucionari que allà s'hi està portant a terme. La primera parada, Caracas, on els companys Irene i Samuel ens han convidat a passar un dies a casa seva. Després, ja es veurà.

Així doncs, bones vacances a tothom. Ens veiem a la tornada.

Salut!!

dilluns, de juliol 21, 2008

Comunicat de la Coordinadora per la Sanitat Pública de valoració de la manifestació del 10 de juliol

Com a col•lectiu convocant de la marxa popular del passat dijous 10 de juliol pels carrers de Montcada per a reivindicar la construcció del nou hospital manifestem el següent:
  1. Agraïm la participació a la manifestació als més de 200 veïns i veïnes de Barberà, Cerdanyola, Ripollet i Montcada. La resposta ciutadana ha estat major que en l’anterior mobilització (31 de maig de 2008), fet que demostra que la nostra lluita cada cop arriba a un nombre major de persones.

  2. Denunciem la manca d’informació rebuda per part dels representants de l’ajuntament de Montcada, que ens confirma l’obscurantisme amb què s’està duent a terme el procés urbanístic de cessió dels terrenys per a la construcció de l’hospital, que ja va camí dels 4 anys quan les promeses inicials parlaven d’un termini màxim de 6 mesos. Alhora, denunciem l’operació d’especulació urbanística lligada al projecte, que inclou la construcció d’habitatges al sector Redosa-Vallensana. No tenim cap dubte que aquesta és una de les causes principals de l’endarreriment en l’expropiació dels terrenys, encara que cap administració implicada ho reconegui.

  3. Després de l’estiu continuarem les mobilitzacions per reivindicar la construcció immediata de l’hospital, públic i de qualitat. Estem convençuts que la pressió social és el millor instrument que tenim els veïns i les veïnes per exigir el compliment dels compromisos i és per això que exigim una reunió amb els responsables polítics dels quatre municipis i de la mancomunitat per fer-los arribar les nostres reivindicacions i que ens aclareixin en quina situació ens trobem actualment, després de les reiterades mentides i incompliments per part de la Conselleria, els ajuntaments implicats i la Mancomunitat.

  4. La Coordinadora per la Sanitat Pública volem anar més enllà de la justa i necessària reivindicació del nou hospital, i denunciem el procés de privatització encoberta que pateix la sanitat pública, tant a la nostra comarca com a la resta de Catalunya i l’Estat, al qual ens hi oposem frontalment i combatrem en la mesura de les nostres possibilitats.

  5. La propera reunió de la Coordinadora per la Sanitat Pública tindrà lloc dimecres 3 de setembre a les 19:00 hores al Centre Cívic del Pont Vell. Com sempre, aquesta reunió és oberta a tots els veïns i veïnes que vulguin participar-hi.

19 de juliol de 2008

Coordinadora per la Sanitat Pública de Barberà, Cerdanyola, Montcada i Ripollet
http://coordinadorasanitat.blogspot.com/
coordinadorasanitat@gmail.com

dijous, de juliol 17, 2008

Quan tindrem l’hospital?

(publicat al TOT Cerdanyola del 17/07/2008)

No calen estudis ni informes tècnics per comprovar que la sanitat pública a la nostra comarca pateix un col•lapse crònic. N’hi ha prou visitant l’edifici d’urgències de l’hospital Taulí. De ben segur la manca de llits i personal sanitari posarà a prova la nostra paciència, doncs la visita no serà pas per motius d’oci, sinó per ser atesos. El que sí diuen les estadístiques és que el Vallès Occidental és la comarca amb ràtio més baixa de llits hospitalaris per habitant, dos punts per sota de la mitjana del país.

Aquesta situació no es revertirà amb simples declaracions de bona voluntat. Calen mesures concretes immediates que donin resposta a les mancances acumulades i les que, dia rere dia, es van generant amb l’augment poblacional que experimenta la comarca. És necessari el nou hospital, i avui ho és molt més que el 2004, quan es va anunciar la seva construcció i es van iniciar els tràmits urbanístics.

I quasi quatre anys després, ens trobem que poc s’ha avançat, malgrat que des de les administracions implicades es continua afirmant que tot va per bon camí. La realitat és que encara no han estat expropiats els terrenys, ni s’ha realitzat el concurs d’idees per elaborar el projecte de construcció del centre sanitari. De les causes de l’endarreriment ningú en dòna explicacions. No s’explica per què el pla urbanístic va més enllà i incorpora la construcció d’habitatges, com tampoc s’explica per què els ajuntaments han d’avançar 120.000€ pel concurs d’idees quan la conselleria afirmava, l’endemà de la signatura del nou Estatut, disposar de 3.300 milions d’euros per inversions sanitàries.

És vergonyós, però a hores d’ara encara no sabem quan tindrem l’hospital.

divendres, de juny 27, 2008

BOLÍVIA, procés cap a la segona independència.

DIA: DIMARTS, 1 DE JULIOL DE 2008
HORA: 19:00
LLOC: ATENEU DE CERDANYOLA (SALA 20)

dilluns, de juny 23, 2008

Aturem la Directiva de la Vergonya

ATUREM LA DIRECTIVA DE LA VERGONYA
TANQUEM ELS CENTRES D'INTERNAMENT PER A PERSONES ESTRANGERES!

Avui s'ha aprovat per 369 vots a favor, amb els vots dels europarlamentaris del PSOE, 197 vots en contra i 106 abstencions al Parlament Europeu, el text de la Directiva de la Vergonya sobre el retorn de persones immigrades. L'aprovació d'un text d'aquestes característiques agreuja i legitima la vulneració de Drets Humans que implica per sé l'existència de Centres d'Internament per a estrangers (CIES) en una societat democràtica com es diu l'europea.

Els CIES són centres de caràcter no penitenciari on es deté, de manera cautelar o preventiva –en espera de ser expulsats- els estrangers no pertanyents a la UE que es troben en situació administrativa irregular -sense papers- a l'Estat espanyol. El motiu de la detenció i posterior internament no és haver comès un delicte –en aquest cas s'aplica el Codi Penal i internament en una presó- sinó haver comés una falta administrativa. Com per exemple, no haver renovat el DNI o no haver pagat una multa.

La Directiva de la Vergonya és un instrument més, que té com a objectiu reforçar la idea de l'Europa fortalesa i construir una política comuna de persecució i d'expulsió de les persones immigrades en situació irregular, reduint les seves garanties legals i els seus drets.

Una restricció de drets que no només agreuja la seva situació de ciutadans de segona categoria sinó que atempta directament contra la dignitat humana. L'existència dels CIES i l'aprovació de la directiva té unes víctimes concretes: les persones immigrades indocumentades, però ens afecta a tots i totes, independentment de l'origen i situació administrativa, perquè un retrocés en el compliment dels Drets Humans limita en conseqüència la qualitat democràtica de les societats europees.

Després de l'aprovació de la Directiva de la Vergonya constatem un flagrant retrocés dels Drets Humans en una Europa que s'erigeix com a defensora dels drets i les llibertats de les persones. Davant aquest vergonyós pas continuarem amb les mobilitzacions i la denúncia perquè els Estats membres no facin les transposicions pertinents.

Barcelona, 17 de juny de 2008


Signen:

Associacions i sindicats:
Acció Jove - Joves de CCOO de Catalunya; Amical de Mauthausen; Asociación Uruguayo Catalana "Los Botijas" de Rubí; Asociación de Uruguayos en Catalunya; Asociación Socio-cultural Ibn Batuta; Associació d'Estudiants Progressistes; Associació de Casals de Joves de Catalunya; Associació LIMES; Associació Papers i Drets per a tothom; Associació de Treballadors Pakistanesos; ATIMCA; Attac-Catalunya; Casal Argentí a Barcelona; Cáritas Diocesana de Barcelona; CCOO - Catalunya; Col·lectiu Cornellà sense fronteres; Comissió catalana d'ajuda al refugiat; Comunitat Palestina de Catalunya; Consell Nacional de la Joventut de Catalunya; CpC – Ciutadans pel Canvi; Desobeint fronteres; Fedelatina; Federació Catalana d'Organitzacions No Governamentals pels Drets Humans; GRAMC; La Casa Amarilla; Nuevos Colectivos; Observatori Desc; Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans; Plataforma jove per l'1de maig ACTUA; SOS Racisme - Catalunya

Fundacions:
Fundació Nous Horitzons; Fundació Pere Ardiaca

Partits polítics:
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); Esquerra Unida i Alternativa (EUiA); Iniciativa per Catalunya Verds (ICV); Joventut Comunista de Catalunya

dijous, de juny 19, 2008

Crisi a l’Europa neoliberal


(publicat al TOT Cerdanyola del 19/06/2008)

El procés de construcció de l’Europa neoliberal ha patit un nou revés. El NO dels irlandesos i les irlandeses (encara que no de tots, perquè els del nord no han pogut votar) provoca una nova escletxa en una Unió Europea que s’està construint en benefici d’uns pocs i d’esquenes a la classe treballadora.

Semblava que una rentada de cara de la fracassada constitució europea, ara anomenada Tractat de Lisboa, seria suficient per continuar el procés de consolidació de l’Europa del capital i l’especulació. Els líders europeus van aprendre la lliçó del NO francès i holandès i van decidir aprovar el nou text directament als respectius parlaments (per la porta del darrera), evitant consultes populars. Temien una nova bufetada, com la que finalment han rebut a la República d’Irlanda, únic estat que celebra referèndum. Alguns es pregunten per què el govern irlandès ha estat tan ingenu de donar veu al poble.

Això succeeix la mateixa setmana que s’ha iniciat la tramitació d’una nova directiva europea que, com no podia ser d’altra manera, suposa un nou atemptat als drets dels treballadors. Parlo de la proposta d’allargar la jornada laboral fins a 65 hores setmanals, un autèntic retrocés al segle XIX. Front aquesta agressió, cal una resposta global i unitària per part dels treballadors i treballadores d’Europa: vaga general.

Aprofito per felicitar els companys i companyes del Sinn Féin per la seva campanya en contra del Tractat de Lisboa i la necessitat d’una altra Europa. Però sobretot, agraeixo al poble irlandès que hagi alçat la veu en nom dels que pensem que “Europa sí, però no així”.

dimarts, de juny 17, 2008

65 hores? NI PARLAR-NE


La proposta de la comissió europea d'augmentar la jornada setmanal a 65 hores representa una lamentable involució i un atemptat contra els drets dels treballadors i les treballadores.

Han estat molts els anys de lluita, moltes generacions de mobilitzacions les que han fet d'Europa un lloc on el concepte "drets socials" significa quelcom concret. Si alguna cosa ha de ser Europa és un espai social on els drets dels ciutadans han de respectar-se i la proposta de la comissió ens retorna al segle XIX, a les jornades de sol a sol i als sous de misèria.

La infame proposta de la comissió, per a ser efectiva, ha de ser ara aprovada pel parlament europeu, i Internet ha de convertir-se en l'avantguarda digital d'oposició a la mateixa.

Demostrem als nostres eurodiputatats que si aproven les 65 hores tindran un problema, que els ciutadans i ciutadanes europeus estems en contra d'aquesta barbaritat.

Com fer-ho?

  1. Posa el banner al teu web o blog
  2. Escriu un post sobre el tema
  3. Envia'l per e-mail a tots els teus amics
  4. Fes saber als eurodiputats del teu país que NO ELS VOTARÀS si aproven la mesura amb el seu vot. Aquí tens el llistat d'e-mails dels eurodiputatats. També pots fer servir el següent formulari:


Aquest és el missatge que s'enviarà automàticament a tots els eurodiputats i eurodiputades:

Estimado/a Eurodiputado/a

Me llegan noticias de que procedente de la comisión, va a llegar al parlamento europeo una propuesta donde se establece en 65 horas el máximo de una jornada laboral.

Desde mi humilde posición de ciudadano , me veo en el deber de comunicarles que no tengo intención de votar a el partido que se atreva a hacer tal perjuicio a los ciudadanos españoles. Tanto si es el PSOE como el PP o de cualquier otro partido, me volveré en su contra con mi humilde voto y las herramientas que como comunicador, blogger y semi-periodista tenga a mi disposición.

Dicha medida en caso de ser aprobada no solo no aumentará la productividad sino que generará mas paro y nos hará mas difícil alcanzar la meta del pleno empleo, necesario para que la sociedad avance de manera equilibrada y no se rompa por culpa de un paro que desestabiliza a todos. Ni la izquierda ni la derecha, debe ver en estas directrices europeas la base de un futuro desarrollo, ya que nos convertirá en todo lo que hemos odiado siempre, una sociedad conflictiva al modelo estadounidense, donde los valores no son nada, ni los de la izquierda, ni los de la derecha. Solo hacer dinero será lo importante, acabando con todo lo demás, abriendo el camino al crimen y a la miseria, que a todos afecta.

Manifiesto mi hostilidad y la de muchos que me rodean a dicha medida, a los individuos, que con el peso de su conciencia se atrevan a dar tan increíble paso atrás en nuestras sociedades europeas avanzadas, degradando así el nivel de vida general de las ciudadanas y ciudadanos europeos. Espero que usted, juegue el rol que le corresponde y sirva a la sociedad española en su conjunto, como miembro electo de dicho organo.

(De paso le animo a que busque en internet, se esta generando una campaña en contra de esta medida que busca organizar a la gente contra esto.)

Reciba un cordial saludo

diumenge, de juny 01, 2008

Comunicat de la Coordinadora per la Sanitat Pública de Barberà, Cerdanyola, Ripollet i Montcada

Com a col•lectiu convocant de la marxa i concentració d’ahir 31 de maig per reivindicar la construcció del nou hospital manifestem el següent:
  1. Fem una valoració molt satisfactòria de la resposta ciutadana a la convocatòria. Aquesta ens encoratja a continuar amb força per fer arribar les nostres reivindicacions a cada cop més veïns i veïnes: cal augmentar la pressió social per exigir la construcció immediata del nou hospital i la seva gestió pública i de qualitat.

  2. Agraïm la participació a les prop de 200 persones que van prendre part en l’acció reivindicativa i els convidem a participar activament en la coordinadora i en les accions que es continuaran realitzant. Aquesta és una lluita de totes i tots els que patim el deteriorament del sistema públic de salut. La Coordinadora es reuneix en assemblea oberta cada dilluns a les 19h al Centre Cívic del Pont Vell (Ripollet).

  3. Denunciem el desproporcionat desplegament d’anti-avalots dels mossos d’esquadra i, sobretot, les amenaces de dissoldre la concentració amb càrregues policials, doncs tant la marxa com la concentració van transcórrer en tot moment de forma pacífica. Aquesta pràctica intimidadora és un greu atemptat a la llibertat de manifestació i tot un perill donada la presència de nenes i nens.

  4. Rebutgem que aquestes actuacions siguin el protocol habitual dels mossos d’esquadra, com els mateixos agents van comunicar. Ben al contrari, aquest desproporcionat desplegament, amb clar caràcter intimidador, provoca tensions totalment innecessàries.

1 de juny de 2008

diumenge, de maig 25, 2008

dijous, de maig 22, 2008

Contradiccions

(publicat al TOT Cerdanyola del 22/05/2008)

L’anunci de tancament de Tàndem ha tornat a posar de manifest la precària situació de l’educació infantil a Cerdanyola, un dèficit denunciat des de fa anys per entitats socials de la vila. Aquestes reivindicacions ciutadanes ja van aconseguir que la legislatura passada es projectessin tres noves escoles bressol públiques. Ara cal, com s’està fent, pressió social per que es posin en funcionament i, mentre no arriba aquest moment, que no es perdin les poques places existents. La mobilització és un instrument important de participació en la política.

Aquesta “crisi” també ha posat de relleu les contradiccions existents al sí del govern municipal. I no parlo de crítiques, fins i tot dures, a la gestió, doncs un pacte de govern no implica haver d’estar d’acord amb tot el que el soci fa. Tampoc silenci. Però carregar, amb una sobredosi de demagògia, contra els posicionaments ideològics dels altres és anar més enllà. Parlo dels que afirmen que des de determinades ideologies es desconfia de la concertació i que arriben a dir que alguns preferim una gestió “amb funcionaris a l’estil soviètic”.

Alguns tenim molt clar que els serveis públics cal gestionar-los públicament i que la millor manera “que té l’administració per cooperar amb la societat” és establir mecanismes de participació ciutadana i no a través d’empreses privades. Entenc que això provoqui urticària als que defensen la política de l’externalització massiva. Només espero que no ens acusin de tenir cua i banyes i fer olor de sofre.

Malauradament, aquestes coses passen en un govern amb fortes contradiccions ideològiques. Alguns ja ho vam avisar. L’ajuntament no és només un òrgan de gestió, també hi ha contingut polític.

dijous, de maig 01, 2008

1er de maig

(publicat al TOT Cerdanyola del 30/04/2008)

Són molts els interessos polítics i econòmics que intenten esborrar de la memòria col•lectiva el significat del 1er de maig, que intenten convertir-lo en un altre dia “festiu”, negant-nos el dret a entendre el contingut real del Dia Internacional dels Treballadors i Treballadores.

L’origen del 1er de maig es remunta al 1886 quan es va iniciar als Estats Units una gran vaga per aconseguir la jornada laboral de 8 hores. Tot i les pressions i amenaces de les patronals i el govern, aquell dia va començar l’aturada a més de 5.000 fàbriques i els obrers van ocupar els carrers. Uns 125.000 van aconseguir les 8 hores el mateix dia, un mes després ja eren 200.000 i a finals d’any un milió. La repressió de la vaga va ser sagnant a Chicago, amb 44 obrers assassinats i més d’un centenar ferits després que la policia obrís foc contra les concentracions d’obrers front la fàbrica McCormick i a la plaça Haymarket. Un any i mig després van ser executats a la forca els líders que havien encapçalat les lluites, després de processos judicials marcats per testimonis falsos pagats per l’estat.

122 anys després ens trobem en ple retrocés dels drets dels treballadors. La jornada laboral de 8 hores es posa en qüestió i la flexi-seguretat i la precarietat es converteixen en el paradigma de relacions laborals. Els i les joves som els principals afectats per aquesta onada neoliberal que té un impacte determinant en les nostres vides. Cal que ens impliquem en el moviment obrer, que lluitem per defensar els nostres drets i conquerir-ne de nous. El 1er de maig és un bon moment per fer-ho.

Visca el 1er de maig!

dilluns, d’abril 28, 2008

dimecres, d’abril 02, 2008

Estoy indignado

Escribo esta entrada para mostrar mi total indignación por el voto de Gaspar Llamazares a favor de José Bono en la elección del presidente del congreso de diputados.

Independientemente de la opinión que yo tenga sobre el ex-ministro de defensa, es indudable que representa el ala más derechista del PSOE, la más centralista y católica. Sobre esto sobran ejemplos. Apoyar su candidatura a la presidencia del congreso me parece una ofensa para todos aquellos y aquellas que, en base a nuestras profundas convicciones de izquierdas, creemos en el libre derecho a la autodeterminación de los pueblos (también en el Estado español), especialmente los que lo hacemos desde IU-EUiA y que defendemos un modelo de estado laico, republicano y federal. Y lo digo en plural porqué me consta que hay más compañeros y compañeras que comparten mi opinión.

¿Por qué el coordinador y único diputado de IU ha votado por Bono? Me gustaría saber que órgano ha tomado esta decisión. Poca información he encontrado sobre eso, excepto unas declaraciones de Rosa Aguilar donde "desvela" el sentido del voto de Llamazares. Si ya me parecía mal el sentido del voto "a palo seco", más me indigno al conocer su argumentación: "gesto" porque "IU entiende que, con un millón de votos, aunque no tengamos una correspondencia en el Congreso en número de diputados, sí tiene que formar parte de la pluralidad política de la Cámara". Con un PSOE que ha dejado bien claro que le da igual "carne que pescado", que esta va a ser una legislatura "a la carta", no creo que sea momento de "oposiciones influyentes". Esta vez hay mucha competencia en el mercado y el comprador (PSOE) va a regatear mucho. Tristemente, después de leer una noticia en la web de IU , descubro que por el momento vamos a jugar a ese juego, a hacernos "los remolones", ni si ni no sinó todo lo contrario. Al menos la decisión sobre la investidura la tomará la Comisión Permanente, aunque esta fuera "depurada" antes de las elecciones.

En fin, que tengamos suerte en la asamblea...

dilluns, de març 24, 2008

Una nova etapa a IU?

(publicat al TOT Cerdanyola del 27/03/2008)

IU ha patit una clara desfeta electoral, víctima del “tsunami bipartidista” i d’una llei electoral manifestament injusta. La polarització del vot té per causa fonamental l’actitud dels grans mitjans de comunicació que, com si es tractés d’unes eleccions presidencials, han limitat les opcions a dues, PP (dreta) i PSOE (“esquerra”). Els tele-debats a dos en són un bon exemple. També cal afegir la invocació al vot útil per aturar la dreta, tònica a totes les campanyes. L’impacte de la llei electoral és més evident, doncs és força injust que més de 900.000 vots es tradueixin només en 2 diputats.

Aquests factors expliquen part del retrocés en vots, però no l’expliquen completament. És més fàcil tirar pilotes fora i justificar-se en elements externs, doncs altra cosa implica un exercici d’autocrítica que algunes i alguns no semblen voler fer. Com s’entén, sinó, que el 1996 IU obtingués 21 escons? El context històric era diferent a l’actual, però el bipartidisme i la injusta llei electoral ja existien. La resposta demana analitzar perquè IU ha passat de més de 2’5 milions de vots a menys d’1 milió i perquè tants moviments socials ja no la consideren el seu referent polític.

Sense dubte s’obre una nova etapa a IU. Cal fer un replantejament global per reconstruir l’organització sobre pilars diferents, arrelada al carrer, als centres de treball, als moviments socials, capaç de generar una proposta política engrescadora. Fa temps que calia fer-ho, però ara ja no es pot ajornar més. O salvem l’únic referent polític estatal de l’esquerra alternativa o n’haurem de construir un altre des de cero. Jo aposto per reconstruir el que tenim.

dijous, de febrer 28, 2008

Carta oberta als vaguistes de fam de SEAT

(publicat al TOT Cerdanyola del 28/02/2008)

Companys Diosdado, José María i Wenceslao.

Us adreço aquesta carta oberta per mostrar la meva solidaritat amb la vostra vaga de fam, que en 16 dies ha aconseguit forçar la direcció de SEAT a iniciar la readmissió dels acomiadats de l’expedient de regulació del 2006 que ho han sol•licitat. Heu obert una nova via cap a la resolució d’un conflicte que mai s’hauria d’haver produït, si les autoritats laborals i algunes cúpules sindicals s’haguessin mostrat fermes en la defensa dels drets dels treballadors.

Han estat moltes les mostres de suport i solidaritat que heu rebut els acomiadats i acomiadades de SEAT, en aquesta llarga lluita per recuperar els vostres llocs de treball, com moltes i importants han estat les mobilitzacions que heu encapçalat. Una lluita que ha permès desemmascarar un expedient de regulació fraudulent i la voluntat de SEAT de fer neteja “d’elements subversius”. La prova, com vosaltres heu denunciat públicament, són les noves contractacions que ha fet l’empresa d’ençà.

Aquesta victòria és un nou referent en la lluita contra el lliure acomiadament, un autèntic instrument patronal per fer xantatge als treballadors, a raó de 45 dies per any treballat (en el millor dels casos). Heu demostrat que la defensa dels llocs de treball ha de tornar a ser una revindicació irrenunciable, més encara front l’ofensiva de deslocalització que amenaça el nostre país.

Vull agrair-vos l’exemple que significa aquesta lluita per a la joventut, com ho són també la vaga dels conductors d’autobusos, la vaga general d’ensenyament, la lluita a Durex i tants altres conflictes que ens mostren l’autèntica injustícia en què es fonamenta el sistema capitalista. Accions com aquestes són necessàries per combatre “el efecto Iguazú”.

divendres, de febrer 22, 2008

Comunicado de los huelguistas de hambre de SEAT

Han sido necesarios 15 días de huelga de hambre, el paro de una gran parte de la plantilla el pasado día 6 y la amenaza de nuevos paros, junto con la acción de las gentes solidarias de dentro y fuera de Catalunya, para que el Presidente de SEAT Sr. Erich Schmit haya acordado con los representantes de UGT y CCOO abrir de nuevo el reingreso de los despedidos pendientes de reincorporación a SEAT.

Las informaciones que hemos recibido a lo largo de ayer martes, entre ellas las declaraciones del Presidente del Comité de Empresa Matías Carnero a TV3 anunciando que en virtud del acuerdo alcanzado con el Presidente de SEAT reingresarían todos los despedidos, así como las manifestaciones verbales de responsables de la Empresa en la mediación ante inspección de trabajo y en los contactos habidos con representantes de CGT en el mismo sentido, lo que nos permite valorar, a pesar de la ausencia de un acuerdo escrito con las debidas garantías, que se ha reabierto el reingreso para todos los despedidos/as.

Hemos podido verificar que durante el día de ayer la Empresa ha llamado a cuatro de los despedidos a revisión médica, entre ellos una compañera que optó por la vía judicial.

Además, hemos recibido un primer mensaje conjunto de UGT y CCOO donde se nos informa del acuerdo contraído con la Dirección de SEAT y se nos solicita, para evitar el deterioro de nuestra salud, que valoremos dar por concluida nuestra huelga de hambre a la espera de que los acuerdos se cumplan en su globalidad. También hemos recibido un comunicado de CGT donde se nos informa del “desbloqueo” de la posición de la Empresa y se nos pide levantar, aunque sea temporalmente la huelga de hambre.

En base al conjunto de estos datos y la petición que nos han hecho llegar muchos compañeros/as de la plantilla de SEAT y de las organizaciones solidarias, hemos decidido suspender la huelga de hambre indefinida a partir de hoy día 20 de febrero.

Somos conscientes que tendremos que seguir vigilantes, los despedidos/as junto con todos los trabajadores/as de SEAT, para que la Dirección cumpla con los compromisos de reingreso de todos los despedidos y para que toda la Representación sindical vele por su cumplimiento.

Es nuestro deseo que finalice satisfactoriamente este conflicto tan traumático para todos los trabajadores. De lo contrario volveremos con nuevas acciones.

Esperamos celebrar lo antes posible el reingreso de todos los despedidos/as con el conjunto de trabajadores y trabajadoras de SEAT y con la gente solidaria que nos ha brindado su apoyo y afecto en esta larga lucha de más de dos años.

17º Día de huelga de hambre. Martorell, a las 12:00 horas, 20 de febrero 2008


Firman los huelguistas de hambre: Diosdado Toledano y José Mª Requena

dissabte, de febrer 09, 2008

14-F, vaga general a l'ensenyament

En defensa de l'ensenyament públic i de qualitat

14 DE FEBRER
VAGA i MANIFESTACIÓ


A les 12 hores, de Plaça Universitat a Plaça Sant Jaume
No volem aquesta llei

Rebutgem el contingut de la proposta de bases per una Llei d'Educació a Catalunya (LEC) i fem una crida al professorat i al conjunt de la ciutadania a mobilitzar-se per aconseguir la seva retirada.

1. La millora de l'educació pública no passa per una gestió jeràrquica i empresarial de les escoles ni per la lògica del mercat, sinó per un augment seriós de la inversió, que possibiliti abordar tota la problemàtica i les necessitats dels centres i de l'alumnat.

2. La Llei obre noves vies de privatització de l'educació. Promou formes de gestió privada al centres públics, que podrien passar directament a mans d'entitats vàries.

3. La Llei aposta per una desregulació de les condicions laborals del professorat. A través d'aquesta Llei, l'Administració pretén eludir la seva responsabilitat en la marxa de l'ensenyament públic, tot traspassant-la als propis centres.


USTEC·STEs (IAC) CCOO ASPEPC-SPS FETE-UGT CGT



Més informació: http://www.ccooensenyament.net/

dilluns, de febrer 04, 2008

El meu salari

La setmana passada vaig llegir un post molt interessant al blog del Joan Josep Nuet (senador d’EUiA) en el que deixava “les coses clares” sobre el seu salari com a senador. Em va semblar un gran exercici de transparència política, i vaig pensar que jo també faria el mateix “un dia d’aquests”.

Després de la meva abstenció a l’increment de retribucions al darrer ple, han aparegut rumors referents al meu salari com a regidor. No és que vulgui donar massa importància a aquest fet, però sí m’ha ajudat a decidir-me a escriure aquest post avui, així evito que puguin haver-hi malentesos (perquè els rumors no els podré evitar, donada la meva condició de regidor).

Treballo com a programador a una empresa química de Montcada, de dilluns a divendres, 6 hores al dia (no en faig 8 perquè l’empresa no vol). El meu salari anual, a data 31 de desembre de 2007, és de 20.919€ bruts que, un cop aplicades les pertinents retencions en matèria d’IRPF, seguretat social i formació, rebo en 12 mensualitats de 1092€ i tres pagues extres de 1204€. Com molta altra gent, pago un lloguer a preu abusiu de mercat (600€/mes).

Per la meva activitat com a regidor tinc les següents retribucions: 400€ per assistència a ple i 270€ per assistència a la comissió informativa de mediambient i territori, on sóc portaveu del grup municipal d’ICV-EUiA. Això vol dir, 670€ bruts al mes, 11 mesos l’any (a l’agost no hi ha ple ni comissions informatives). Tal com em van explicar a l’àrea de recursos humans, l’ajuntament paga una quantitat fixa cada mes, 530€ bruts (520€ després d’aplicar la retenció mínima d’IRPF, 2%) i al final de l’any “polític” (juny), es liquida en funció del número de sessions a les que s’hagi assistit (òbviament no es cobra pels plens o comissions informatives a les que no s’hi assisteix).

El destí d’aquesta retribució és fàcil: EUiA. Dels 520€ que cobro cada mes dono 350€ a l’assemblea local d’EUiA (és públic que volem obrir un local a Cerdanyola, perquè no en tenim encara). Els 170€ restants me’ls quedo jo per pagar l’IRPF en la propera declaració de renda, perquè òbviament no pagaré de la meva butxaca l’increment d’impostos que em suposa rebre retribucions de l’ajuntament. El mes de juny faré liquidació, un cop hagi fet la declaració de renda, i donaré a EUiA la resta.

divendres, de febrer 01, 2008

Abstenció al ple de gener

En el ple d'avui m'he abstingut en la votació del punt 6 ("RATIFICACIÓ RESOLUCIÓ INCREMENT RETRIBUCIONS I INDEMNITZACIONS PER ASSISTÈNCIA A SESSIONS") , on es proposava aplicar l'increment del 2% d'IPC previst, tant a treballadors i treballadores de l'ajuntament com càrrecs polítics, expressant un vot diferenciat respecte del grup municipal. Vull deixar clar que és una posició política, no personal, encara que, evidentment, la comparteixo. Us deixo la meva intervenció al ple, on s'argumenta el sentit del meu vot.

Bona nit a tothom.

Voldria aprofitar aquest torn de Precs i Preguntes per explicar el perquè de la meva abstenció en el punt 6 de l’ordre del dia. Així evitem possibles lectures interessades.

En primer lloc, vull deixar molt clar que estic plenament a favor de l’increment del 2% (IPC previst) per a les treballadores i treballadors de l’ajuntament, com no podia ser d’una altra manera. Aquest és un dret que, com a sindicalista, he defensat, defenso i defensaré, perquè és una eina que tenim la classe treballadora per defensar que els nostres salaris no perdin poder adquisitiu, o en perdin menys, juntament amb la revisió salarial.

Ara bé, no estic d’acord amb que aquesta pujada també s’apliqui al càrrecs polítics. Ja vaig mostrar el meu desacord amb l’increment de les retribucions per als regidors i regidores el passat mes de juny. En aquella ocasió, el 18%, una mesura difícilment defensable davant dels treballadors i les treballadores, a qui volem representar en aquest ajuntament.

Aquesta nova pujada, del 2% d’IPC, hauria de ser absorbida pel 18% que ja es va incrementar ara fa poc mes de 6 mesos. No ha estat així, i és per aquest motiu que he optat per l’abstenció en aquest punt.

Moltes gràcies.

Hospital 100% públic

(publicat al TOT Cerdanyola del 31/01/2008)

Ningú no posa en dubte que tindrem un nou hospital comarcal. El problema és quan. Amb un Taulí més col•lapsat que mai, la conselleria de salut ha anunciat la seva posada en funcionament a finals del 2011. Casi dos anys de retard i que no passi res més.

Més enllà d’això, l’element clau és el procediment de construcció i, sobretot, el model de gestió. Personalment aposto per la titularitat i la gestió 100% públiques, tant dels serveis sanitaris com dels auxiliars, única fórmula per garantir la igualtat davant un dret bàsic com és la salut. No m’empasso la fal•laç consigna que públic és tot allò que es paga amb diner públic, argument que justifica privatitzacions encobertes que obren la veda per que grans empreses facin el seu agost parasitant el sistema públic de salut. I és que no em surten els números: la gestió privada és més cara, precaritza el servei o precaritza els treballadors de la sanitat, però la plusvàlua de les empreses gestores ha de sortir d’algun lloc. De fet, estic convençut que les tres opcions són certes. Com exemple, l’hospital del Baix Llobregat, construït per un promotor privat que rep a canvi la gestió durant 30 anys (un peatge?). La pròpia Organització Mundial de la Salut reconeix que aquest model és més car que la construcció i gestió públiques tradicionals, genera un descens de qualitat assistencial i, això sí, prioritza els beneficis de les empreses privades.

Oficialment la conselleria no s’ha pronunciat sobre el tema, però ja sonen campanes de que la gestió serà concedida al Consorci del Parc Taulí. Caldrà estar alerta i exigir que l’hospital sigui 100% públic.

dimarts, de gener 29, 2008

Hi ha eleccions a Cuba?

La resposta a aquesta pregunta és clara: SÍ. Encara que els grans mitjans de comunicació no n’hagin dit res, el passat 20 de gener es van celebrar eleccions a Cuba per elegir la composició de les assemblees provincials i nacional, com es fa cada 5 anys (2 anys i mig en el cas de les assemblees municipals). A diferència de les anomenades “democràcies occidentals”, on els electors només poden votar candidatures tancades configurades per les organitzacions polítiques, a Cuba els candidats i candidates són proclamats pels electors de la seva circumscripció i després són els mateixos electors els que trien quins dels candidats postulats seran els seus representants. Ja de pas, dir que els representants no reben remuneració pel seu càrrec, rendeixen comptes periòdicament davant els seus electors i poden ser revocats en qualsevol moment per aquests. En qualsevol cas, no és l’objectiu d’aquest post analitzar el funcionament del procés electoral cubà. Si voleu saber més sobre el tema, us proposo un parell d’articles, un a Rebelion.org i un altre a Kaosenlared.net.

L’element en que vull centrar-me és en la cobertura informativa que se n’ha fet des d’aquí. Millor dit, la no cobertura informativa, com a mínim als grans mitjans de comunicació (tret de breus mencions, molt de passada, tot sigui dit). És només a través de mitjans comercials de menor tirada o mitjans alternatius que ens arriba informació sobre aquests comicis. Us deixo alguns enllaços que he trobat:
http://www.granma.cubaweb.cu/secciones/elecciones2005/index.html
http://www.kaosenlared.net/noticia.php?id_noticia=50202
http://www.argenpress.info/notaprint.asp?num=051230&parte=0
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=62187

Aquest silenci informatiu dels mass media és molt sospitós. I dic això, perquè contrasta amb la seva línia habitual de “transparència” i “objectivitat” a l’hora de donar tot tipus de notícies sobre Cuba. Uns mitjans que miren amb lupa els errors dels govern cubà (de la Revolució) i que magnifiquen problemes puntuals i anecdòtics presentant-los com si fossin conflictes socials a la illa, casualment no consideren d’importància unes eleccions on s’escullen els delegats i delegades a les assemblees provincials i els diputats i diputades a l’assemblea nacional. Aquest últims, a més, encarregats d’escollir el govern i el president. Molt sospitós...

Òbviament es tracta d’una actuació deliberada. És evident que la notícia d’un procés electoral a Cuba podria crear contradiccions en més d’un i d’una, no només pel fet de que hi hagin eleccions a una suposada dictadura, sinó pel propi funcionament del procés electoral, participatiu de debò, al contrari de les “democràcies occidentals” com la nostra. Contradiccions que podrien dur a pensaments fora dels límits establerts pel sistema. I no és d’estranyar que sigui així, si analitzem una mica (no cal anar massa al detall) la línia editorial d’aquests gran mitjans de comunicació: defensa acèrrima del neoliberalisme i negació i criminalització de les experiències alternatives que posen en dubte aquest model. En això, tots estan d’acord, mitjans progres i conservadors. No és difícil d’entendre el perquè, tenint en compte que són grans capitals (nacionals i transnacionals) els que controlen el “mercat de la informació”. Ningú no tira pedres sobre la seva teulada. També estan els mitjans públics, suposadament més objectius. Malauradament, y a los hechos me remito, estan massa controlats per empreses privades (anunciants) i acaben informant del mateix, encara que amb un enfocament lleugerament diferent (depenent del govern de torn), però en el fons silencien tant com el privats (algú ha vist alguna cosa del Fòrum Social Català a TV3?).

dijous, de gener 10, 2008

Pressupost: bo o dolent?

(publicat al TOT Cerdanyola del 10/01/2008)

Crec que no sorprendré ningú si dic que el pressupost municipal del 2008 no és el que m’agradaria. Preferiria un pressupost més valent, que apostés per la recuperació de serveis externalitzats, que fomentés l’autoconstrucció i altres fórmules d’urbanisme alternatiu i, sobretot, lliure de la rapinya dels bancs i les grans empreses. Dissortadament, l’actual correlació de forces, tant a l’eix esquerra-dreta com dins de l’esquerra, és la que és i no era d’esperar un pressupost revolucionari. Cerdanyola no és Marinaleda.

Tot i això, hi ha un avenç en matèria de polítiques socials, un avenç que per mi és un element a valorar. Perquè aquest pressupost permet que Cerdanyola tingui polítiques dignes de promoció social i, especialment, recursos suficients per a les necessitats derivades de la Llei de la Dependència. També s’incrementen els recursos per a polítiques de salut pública, ensenyament, igualtat, cooperació, solidaritat i gent gran.

Per la meva participació més directa, destaco l’aposta que es fa en l’àmbit de joventut, una de les àrees més oblidades en pressupostos anteriors. Aquest cop es consignen els recursos per tirar endavant algunes de polítiques de joventut que Cerdanyola necessita, entre elles, el procés participatiu de disseny del que serà un nou Casal de Joves, una demanda més que justa donada la precarietat d’equipaments juvenils que patim.

No nego que en el futur caldrà avançar molt més en aquesta línia. Però també, i tant important o més, caldrà crear dinàmiques que vagin implicant la ciutadania en la pròpia elaboració del pressupost. La participació ha de ser l’element clau de propers pressupostos, on conjuntament càrrecs polítics, tècnics i veïns i veïnes es corresponsabilitzin en la gestió dels recursos públics. Aquest és el gran repte que una Cerdanyola d’esquerres ha d’afrontar.

dimarts, de gener 08, 2008

El niño republicano

Va arribar a les meves mans un llibre titulat "El niño republicano" (aquesta era fàcil d'endevinar, donat el títol del post). No parlo del que va publicar fa uns anys el ja desaparegut Eduardo Haro Tecglen, a qui vaig tenir el plaer d'escoltar en directe en un acte d'homenatge a Manuel Vázquez Montalván. El llibre del que parlo és més antic, concretament va ser editat el 1932, element que suposa un plus "d'emotivitat" per aquells que ens sentim identificats amb els valors republicans. Per qui no conegui el llibre (jo no el coneixia abans de llegir-lo), podeu veure les primeres 20 pàgines visitant aquest enllaç, però jo us deixo aquests fragments del pròleg escrit pel mateix autor, Joaquin Seró Sabaté, que ajuden a entendre que és el llibre.
"Las nuevas ideas que llevan al pueblo a encarnarse en el nuevo régimen republicano necesitan efectuar una penetración pacífica en muchos cerebros anublados por cuatro siglos de opresión y de esclavitud."

"...es preciso que vayamos serena y decididamente a la formación de una generación nueva, capaz de digerir las ideas emancipadoras, comenzando por llevar a la infancia y por entronizar en la escuela los ideales de Patria, República y Libertad."

"Para ello hay que llegar a la entraña, a la médula de la educación fundamentada en la prédica y en el libro, sobre todo en el libro; hay que renovar el caudal bibliográfico...hay que ir, en suma, a la renovación de todo el fondo bibliográfico de la escuela primaria, sin cultivar estridencia, sin asustar las conciencias, sin elevar altares a ningún sectarismo, imitando en cuanto nos sea posible la bibliografía escolar francesa que en sesenta años ha hecho una infancia totalmente republicana, sesuda y moderada."

"Dado ya este paso en los nuevos derroteros que se marcan a la escuela primaria, es seguro que muchos otros, mejores que nosotros, acometerán con brío esta obra de transformación del libro, con lo cual harán un bien indiscutible a la Patria, a la República y a la Infancia."

Què és doncs El Niño Republicano? És un pas endavant en la construcció d'una nova societat, la II República, basada en la llibertat i la fraternitat. Era molta la feina a fer per canviar una societat com l'espanyola on les classes més populars començaven a fer-se protagonistes del seu propi destí, després de segles d'opressió monàrquica i catòlica. Calia combatre la incultura que castigava el poble i el control de les conciències per part de l'esglèsia. Van ser diversos els projectes que es van iniciar en l'àmbit educatiu, amb la voluntat de formar les noves generacions en el pensament crític i els valors que inspiraven la nova societat.

De lectura àgil i molt comprensible, El Niño Republicano explica els més importants referents i lluites històriques que van tenir la seva culminació en la II República, les lluites d'altres pobles, els drets i llbertats en aquesta nova societat, el significat i l'origen dels símbols republicans... Dels excessos de Fernando VII a la proclamació de la II República, de la Revolució Francesa a Simon Bolívar i les guerres d'independència a Amèrica, els drets de ciutadania, l'estructura de l'Estat, la Tricolor... Un llibre molt recomanable per la seva "actualitat" 75 anys després de la seva publicació, que, tot i el seu manifest caràcter liberal, és molt més valent que els continguts que avui es plantegen per a l'anomenada "Educació per a la ciutadania".