dimarts, de gener 29, 2008

Hi ha eleccions a Cuba?

La resposta a aquesta pregunta és clara: SÍ. Encara que els grans mitjans de comunicació no n’hagin dit res, el passat 20 de gener es van celebrar eleccions a Cuba per elegir la composició de les assemblees provincials i nacional, com es fa cada 5 anys (2 anys i mig en el cas de les assemblees municipals). A diferència de les anomenades “democràcies occidentals”, on els electors només poden votar candidatures tancades configurades per les organitzacions polítiques, a Cuba els candidats i candidates són proclamats pels electors de la seva circumscripció i després són els mateixos electors els que trien quins dels candidats postulats seran els seus representants. Ja de pas, dir que els representants no reben remuneració pel seu càrrec, rendeixen comptes periòdicament davant els seus electors i poden ser revocats en qualsevol moment per aquests. En qualsevol cas, no és l’objectiu d’aquest post analitzar el funcionament del procés electoral cubà. Si voleu saber més sobre el tema, us proposo un parell d’articles, un a Rebelion.org i un altre a Kaosenlared.net.

L’element en que vull centrar-me és en la cobertura informativa que se n’ha fet des d’aquí. Millor dit, la no cobertura informativa, com a mínim als grans mitjans de comunicació (tret de breus mencions, molt de passada, tot sigui dit). És només a través de mitjans comercials de menor tirada o mitjans alternatius que ens arriba informació sobre aquests comicis. Us deixo alguns enllaços que he trobat:
http://www.granma.cubaweb.cu/secciones/elecciones2005/index.html
http://www.kaosenlared.net/noticia.php?id_noticia=50202
http://www.argenpress.info/notaprint.asp?num=051230&parte=0
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=62187

Aquest silenci informatiu dels mass media és molt sospitós. I dic això, perquè contrasta amb la seva línia habitual de “transparència” i “objectivitat” a l’hora de donar tot tipus de notícies sobre Cuba. Uns mitjans que miren amb lupa els errors dels govern cubà (de la Revolució) i que magnifiquen problemes puntuals i anecdòtics presentant-los com si fossin conflictes socials a la illa, casualment no consideren d’importància unes eleccions on s’escullen els delegats i delegades a les assemblees provincials i els diputats i diputades a l’assemblea nacional. Aquest últims, a més, encarregats d’escollir el govern i el president. Molt sospitós...

Òbviament es tracta d’una actuació deliberada. És evident que la notícia d’un procés electoral a Cuba podria crear contradiccions en més d’un i d’una, no només pel fet de que hi hagin eleccions a una suposada dictadura, sinó pel propi funcionament del procés electoral, participatiu de debò, al contrari de les “democràcies occidentals” com la nostra. Contradiccions que podrien dur a pensaments fora dels límits establerts pel sistema. I no és d’estranyar que sigui així, si analitzem una mica (no cal anar massa al detall) la línia editorial d’aquests gran mitjans de comunicació: defensa acèrrima del neoliberalisme i negació i criminalització de les experiències alternatives que posen en dubte aquest model. En això, tots estan d’acord, mitjans progres i conservadors. No és difícil d’entendre el perquè, tenint en compte que són grans capitals (nacionals i transnacionals) els que controlen el “mercat de la informació”. Ningú no tira pedres sobre la seva teulada. També estan els mitjans públics, suposadament més objectius. Malauradament, y a los hechos me remito, estan massa controlats per empreses privades (anunciants) i acaben informant del mateix, encara que amb un enfocament lleugerament diferent (depenent del govern de torn), però en el fons silencien tant com el privats (algú ha vist alguna cosa del Fòrum Social Català a TV3?).

dijous, de gener 10, 2008

Pressupost: bo o dolent?

(publicat al TOT Cerdanyola del 10/01/2008)

Crec que no sorprendré ningú si dic que el pressupost municipal del 2008 no és el que m’agradaria. Preferiria un pressupost més valent, que apostés per la recuperació de serveis externalitzats, que fomentés l’autoconstrucció i altres fórmules d’urbanisme alternatiu i, sobretot, lliure de la rapinya dels bancs i les grans empreses. Dissortadament, l’actual correlació de forces, tant a l’eix esquerra-dreta com dins de l’esquerra, és la que és i no era d’esperar un pressupost revolucionari. Cerdanyola no és Marinaleda.

Tot i això, hi ha un avenç en matèria de polítiques socials, un avenç que per mi és un element a valorar. Perquè aquest pressupost permet que Cerdanyola tingui polítiques dignes de promoció social i, especialment, recursos suficients per a les necessitats derivades de la Llei de la Dependència. També s’incrementen els recursos per a polítiques de salut pública, ensenyament, igualtat, cooperació, solidaritat i gent gran.

Per la meva participació més directa, destaco l’aposta que es fa en l’àmbit de joventut, una de les àrees més oblidades en pressupostos anteriors. Aquest cop es consignen els recursos per tirar endavant algunes de polítiques de joventut que Cerdanyola necessita, entre elles, el procés participatiu de disseny del que serà un nou Casal de Joves, una demanda més que justa donada la precarietat d’equipaments juvenils que patim.

No nego que en el futur caldrà avançar molt més en aquesta línia. Però també, i tant important o més, caldrà crear dinàmiques que vagin implicant la ciutadania en la pròpia elaboració del pressupost. La participació ha de ser l’element clau de propers pressupostos, on conjuntament càrrecs polítics, tècnics i veïns i veïnes es corresponsabilitzin en la gestió dels recursos públics. Aquest és el gran repte que una Cerdanyola d’esquerres ha d’afrontar.

dimarts, de gener 08, 2008

El niño republicano

Va arribar a les meves mans un llibre titulat "El niño republicano" (aquesta era fàcil d'endevinar, donat el títol del post). No parlo del que va publicar fa uns anys el ja desaparegut Eduardo Haro Tecglen, a qui vaig tenir el plaer d'escoltar en directe en un acte d'homenatge a Manuel Vázquez Montalván. El llibre del que parlo és més antic, concretament va ser editat el 1932, element que suposa un plus "d'emotivitat" per aquells que ens sentim identificats amb els valors republicans. Per qui no conegui el llibre (jo no el coneixia abans de llegir-lo), podeu veure les primeres 20 pàgines visitant aquest enllaç, però jo us deixo aquests fragments del pròleg escrit pel mateix autor, Joaquin Seró Sabaté, que ajuden a entendre que és el llibre.
"Las nuevas ideas que llevan al pueblo a encarnarse en el nuevo régimen republicano necesitan efectuar una penetración pacífica en muchos cerebros anublados por cuatro siglos de opresión y de esclavitud."

"...es preciso que vayamos serena y decididamente a la formación de una generación nueva, capaz de digerir las ideas emancipadoras, comenzando por llevar a la infancia y por entronizar en la escuela los ideales de Patria, República y Libertad."

"Para ello hay que llegar a la entraña, a la médula de la educación fundamentada en la prédica y en el libro, sobre todo en el libro; hay que renovar el caudal bibliográfico...hay que ir, en suma, a la renovación de todo el fondo bibliográfico de la escuela primaria, sin cultivar estridencia, sin asustar las conciencias, sin elevar altares a ningún sectarismo, imitando en cuanto nos sea posible la bibliografía escolar francesa que en sesenta años ha hecho una infancia totalmente republicana, sesuda y moderada."

"Dado ya este paso en los nuevos derroteros que se marcan a la escuela primaria, es seguro que muchos otros, mejores que nosotros, acometerán con brío esta obra de transformación del libro, con lo cual harán un bien indiscutible a la Patria, a la República y a la Infancia."

Què és doncs El Niño Republicano? És un pas endavant en la construcció d'una nova societat, la II República, basada en la llibertat i la fraternitat. Era molta la feina a fer per canviar una societat com l'espanyola on les classes més populars començaven a fer-se protagonistes del seu propi destí, després de segles d'opressió monàrquica i catòlica. Calia combatre la incultura que castigava el poble i el control de les conciències per part de l'esglèsia. Van ser diversos els projectes que es van iniciar en l'àmbit educatiu, amb la voluntat de formar les noves generacions en el pensament crític i els valors que inspiraven la nova societat.

De lectura àgil i molt comprensible, El Niño Republicano explica els més importants referents i lluites històriques que van tenir la seva culminació en la II República, les lluites d'altres pobles, els drets i llbertats en aquesta nova societat, el significat i l'origen dels símbols republicans... Dels excessos de Fernando VII a la proclamació de la II República, de la Revolució Francesa a Simon Bolívar i les guerres d'independència a Amèrica, els drets de ciutadania, l'estructura de l'Estat, la Tricolor... Un llibre molt recomanable per la seva "actualitat" 75 anys després de la seva publicació, que, tot i el seu manifest caràcter liberal, és molt més valent que els continguts que avui es plantegen per a l'anomenada "Educació per a la ciutadania".