dijous, d’octubre 21, 2010

A la memòria del meu avi, un lluitador antifeixista

El passat 13 d'octubre rebia la trista notícia de la mort del meu avi patern, Isidre Escolà Iranzo, Papi, com sempre li hem dit els seus néts (adaptació fonètica del “pépé” francés que utilitzaven els meus cosins i cosines de França). Feia setmanes que lluitava contra una malaltia. Dos dies després els seus familiars (5 fills, 22 néts i 18 besnéts) vam acomiadar-nos d'ell i en el seu honor vam cobrir el seu taüt amb la bandera tricolor de la II República Espanyola i vam fer sonar l'Himno de Riego.

Des de ben jovenet vaig anar descobrint en el meu avi un lluitador admirable, honest, sincer. La por a les represàlies del règim genocida de Franco l'havien condemnat al silenci durant molts i llargs anys, però ja de gran va voler explicar tot el que va viure. A mi m'encantava estar hores xerrant amb ell. Un cop em va fer un regal que em va emocionar: el seu carnet de la CNT. Des d'aquell dia va començar a dir-me company i li agradava que jo també li digués així. Sempre li he agraït profundament que decidís escriure les seves memòries, la història de la seva infantesa i adolescència, la guerra i la sagnant post-guerra. Va ser a través d'elles que el vaig poder conèixer molt millor, conèixer els temps durs que li van tocar viure.

El meu avi, com tants altres lluitadors antifeixistes, no apareixerà als llibres d'història. Ell només va ser un més dels que van sacrificar tot el que tenien per lluitar contra la barbàrie que el 18 de juliol del 1936 va començar a cobrir de foscor les vides de la classe obrera dels diferents pobles d'Espanya. És per aquest motiu que em sento amb el deure moral de fer aquest petit homenatge públic a la seva memòria.

Isidre Escolà Iranzo, el meu avi, va néixer l'any 1921 al poble de Sarrià. El seu pare era un modest funcionari de l'ajuntament. La seva mare, una enèrgica i treballadora dona de les terres de l'Aragó. El seu pare va engendrar 16 fills, 11 amb la seva primera dona i 5 amb la meva besàvia. Els 11 fills de la seva primera dona van morir quan encara eren nens (eren temps de fam i misèria per a la classe treballadora catalana). Els 5 de la seva segona dona, entre ells el meu avi, van sobreviure tots i van arribar a adults.

Quan el meu avi tenia 4 anys la seva família es va traslladar a Vallvidrera, al bell mig de Collserola, on va créixer jugant pel bosc. Vivia a pocs metres de Vila Joana, on va viure i morir Jacint Verdaguer, “el més gran dels poetes de la Llengua Catalana”, deia el meu avi, “que va haver de refugiar-se a aquesta casa perquè les seves idees de la nació catalana molestaven i irritaven als inquilins del bisbat i a la classe adinerada de Barcelona, que repudiaven la parla catalana i havien adoptat el castellà perquè, segons ells, era més distingit i culte”. 3 anys després la família es va mudar a la ciutat de Barcelona, al Bon Pastor, a les anomenades cases barates. Posteriorment a Santa Coloma, a l'altra riba del Besós, riu que en aquells temps era un regne de flora i fauna difícilment imaginable actualment.

La misèria d'aquells anys el va obligar a treballar des de ben petit. Va anar passant per diferents feines on l'explotaven de la forma més vil, fins que va començar a treballar a una fàbrica d'ampolles de vidre on va entrar en contacte amb militants clandestins de la CNT. Va ser en aquest període en que va començar a participar a vagues per reivindicar millores salarials i en les condicions de treball, vagues que eren sistemàticament reprimides per la força per guàrdies d'assalt, guàrdies de seguretat o directament per mercenaris a sou de la patronal. Eren temps de governs d'esquerres a Catalunya, ja en plena República, temps que despertaven esperances, tot i que les condicions de vida de la classe treballadora no havien canviat massa i per això les inquietuds obreres creixien dia a dia.

Quan va començar la Guerra Civil va intentar enrolar-se des del primer dia a les milícies de la CNT, però com només tenia 15 anys no el van deixar. Uns mesos després es va escapar de casa i juntament amb un company va encaminar-se cap al front d'Aragó, on formaria part d'un batalló que posteriorment es va integrar a l'Exèrcit Popular, 25a Divisió, 117a Brigada, 4rt Batalló. Va participar en batalles transcendentals com la de Belchite i va estar a punt de morir moltes vegades. Malauradament el fatal desenllaç del conflicte armat el va portar a un camp de concentració a la ciutat d'Alacant, posteriorment a la presó Model de Barcelona i, finalment, a un servei militar obligatori a la legió africana, on els republicans rebien un tracte inclús pitjor que al camp de concentració.

Quan finalment va poder sortir en llibertat i tornar a Santa Coloma, tampoc les coses van ser fàcils. Donada la impossibilitat de trobar feina (estava marcat per haver format part de l'Exercit Popular) es va veure obligat a emigrar a França per cercar noves oportunitats. Tampoc allà la situació no va canviar, motiu pel qual va tornar a Santa Coloma. Finalment, i després d'anys de penúries, va entrar a treballar a la Pegaso, on es va jubilar l'any 1979, després de molts anys de silenci sobre el seu passat republicà.

A més del meu avi, el 13 d'octubre també va morir un dels darrers soldats de l'Exèrcit Popular. Tristament en no gaires anys ja no hi haurà cap en vida. Les noves generacions tenim el deure moral de mantenir encesa la flama de la seva lluita i continuar-la en el present. És part de la nostra memòria col·lectiva. No permetem que s'oblidi. Ara i sempre, “¡No pasarán!”.

dimarts, de juliol 20, 2010

“Los guardianes de Chávez”: el periodismo sin pruebas

Los canales televisivos Cuatro y CNN Plus, pertenecientes al Grupo Prisa, emitieron a comienzos de junio el reportaje titulado “Los guardianes de Chávez”. Un producto televisivo en línea con los ataques internacionales a la revolución bolivariana que lidera el presidente venezolano Hugo Chávez.

El objetivo del programa es evidente: culpabilizar al gobierno de Venezuela de la existencia de factores de violencia, tanto política como social, en el país. Con la versión única de la oposición venezolana, el programa es un ejemplo de periodismo sensacionalista cuyo trabajo de producción y selección de entrevistas fue realizado por un equipo del conocido canal antichavista Televen.

Article sencer: http://www.kaosenlared.net/noticia/guardianes-chavez-periodismo-sin-pruebas

dimecres, de juliol 14, 2010

Países que censuran internet

Países que censuran internet

Una empresa de informática canadiense ha elaborado un mapamundi que resalta los países cuyos gobiernos han censurado sitios web. Al pinchar en cada uno de tales países aparecen los logotipos de todos los sitios web censurados en ellos. Si entonces se pincha en esos logotipos aparece una ventana en la que puede leerse el año de la censura, las razones aducidas para ésta y el estado actual del sitio. Observo que algunos de esos países censuradores son Estados Unidos, Italia o Inglaterra. En cambio no lo son Venezuela o Cuba.

Font: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=108950&titular=perlas-informativas-del-mes-de-junio-2010-

divendres, de maig 14, 2010

Artistas e intelectuales que apoyan la Revolución cubana, desaparecidos de los medios

Font: Cubainformación

Alicia Hermida, Carlos Tena, Carlo Frabetti, Willy Toledo... hablan sobre Cuba. Pero no son ni Pedro Almodovar, ni Ana Belén ni Pilar Bardem, y sus opiniones no son reflejadas por la prensa. Entrevistas en la manifestación "Cuba no está sola", en Madrid, el 25 de abril de 2010.

cubainformacion.tv

divendres, de maig 07, 2010

El joc de les cadires

Els grups del govern (PSC i CiU) aprovaven al ple de març el reglament que regularà el funcionament de les escoles bressol municipals. El text, que té l'objectiu d'unificar els models de gestió de les dues escoles bressol municipals actuals, opta per la gestió privada. Quina sorpresa! Ja fa temps que algunes empreses locals presionen per un moviment en aquest sentit, pensant sobretot en les noves escoles bressol que s'han de construir.

El meu objectiu en aquest article, però, no és analitzar aquest model de gestió, sobre el que sempre m'he posicionat clarament en contra. Del que vull parlar és del "curiós" (però no sorprenent) canvi de papers experimentat per PSC i ICV, després de l'intercanvi de cadires govern-oposició. Posaré un parell d'exemples on això s'ha vist molt clar.

ICV, novament a l'oposició, ha recuperat el discurs d'esquerres oblidat el 2003 a l'accedir a l'alcaldia. Sí, aquelles propostes que sistemàticament s'ha negat a tirar endavant en els 6 anys al capdavant del govern. El model de gestió de les escoles bressol municipals és molt paradigmàtic. Recordo, quan jo formava part del grup municipal ICV-EUiA, discusions sobre aquest mateix tema, on el llavors alcalde, Antoni Morral, defensava obertament la gestió indirecta de les escoles bressol. Curiosament, com diu l'actual regidora d'educació, l'exalcalde afirmava que la gestió indirecta no significava la privatització del servei. No només això, sinó que esmerçava esforços en convèncer que aquest model era el que calia extendre a d'altres serveis públics, com per exemple al futur hospital Ernest Lluch. Ara a l'oposició, ICV no té cap problema en afirmar que la gestió indirecta d'un servei públic és de dretes i munta numerets com el del passat ple municipal d'abril. Potser per recolzar aquesta postura esgrimiran la gestió directa de l'escola bressol Cordelles, però això va ser més accidental que cap altra cosa. La necessitat d'una ràpida solució al problema amb Tàndem va obligar a optar per la gestió directa, i es va preferir esperar a la construcció de les tres noves escoles bressol municipals per obrir el meló de la privatització de la gestió. Per què sinó van allargar la concessió de la gestió de l'escola bressol de Montflorit?

L'altre exemple és el nou intent de trancament del CAP Fontetes. El passat estiu, destacats membres del PSC local afirmaven que el màxim culpable del tancament, si finalment es produia, era el llavors alcalde, Antoni Morral. Curiosament, a l'accedir a l'alcaldia, el PSC de la ciutat no va tenir cap problema de capgirar el seu discurs i dir que tot s'estava solucionant, quan la realitat és que avui tot continua igual: un únic metge al CAP Fontetes, no hi ha pediatra i la ratio de pacients per metge supera en un 50% la mitja. Però això sembla estar dins de la normalitat per al nou regidor de salut pública i per a la resta de regidors del PSC, qun fa pocs mesos estaven encantats de sortir al carrer a defensar la sanitat pública (la mateixa sanitat pública que està privatitzant una consellera del PSC, Marina Geli). Ara que tenen l'alcaldia, que CatSalut se'n surti amb aquesta nova agressió a l'ambulatori de Fontetes ja no és un problema de ciutat i per això ja no en parlen.

Tot plegat, una nova mostra del que en realitat són aquests partits auto-proclamats d'esquerres, molt reivindicatius a l'oposició però igual que la dreta quan governen. Diuen que a les persones, i jo ho estenc als grups polítics, cal jutjar-les pel que fan i no pel que diuen. Així doncs, queda clar que si volem polítiques d'esquerres a Cerdanyola, cal construir un espai polític alternatiu i popular. Algunes i alguns ja ens hi hem posat a la feina.