Desgravar la mútua privada sí és una agressió a la Sanitat Pública

Voldria respondre al senyor Pau Mestres, que al seu article amb títol “Desgravar la mútua privada no és cap agressió” em feia referència directa.

Començaré explicant que jo parteixo de la idea que la salut és un dret fonamental de totes les persones, i que per tant la societat en el seu conjunt tenim l'obligació de garantir-lo. Un dret, que ens obliga a dotar-nos d'un sistema d'atenció sanitària, d'accés universal i de qualitat, on tothom rebem la mateixa atenció independentment de les nostres possibilitats econòmiques. I això només es pot fer a través d'un sistema públic, propietat de totes i tots els ciutadans, on tothom aportem en funció de les nostres possibilitats i on la salut no sigui considerada una mercaderia més. Com deia, aquesta és la idea de la que parteixo, que pot ser compartida per vostè o no.

I és a partir d'aquests principis que penso que les desgravacions de les quotes a mútues privades suposarien una agressió a la Sanitat Pública. Bàsicament, perquè aquesta mesura es traduiria en una reducció dels ingressos de la pública, que comportaria com a mínim, un descens de la qualitat assistencial, si no directament la reducció de serveis. O dit d'una altra manera, perquè suposen estimular la contractació d'assegurances sanitàries privades utilitzant els recursos públics. En definitiva, les desgravacions impliquen més privatització i és amb aquest objectiu que el nou conseller de salut, “casualment” ex-president de la patronal de la sanitat privada, les proposa. No en tinc cap dubte.

Respecto que vostè faci un esforç econòmic pagant una quota a una mútua privada. Estic convençut que ho fa pensant en el millor per a la seva família. Però estarà d'acord amb mi que no tothom podem fer aquest esforç, malgrat que les nostres famílies també s'ho valen. És per això que trobo injust que amb les desgravacions i altres mesures anunciades, es posi en perill el sistema públic de salut, la única sanitat a la que tothom hi tenim accés.

A la memòria del meu avi, un lluitador antifeixista

El passat 13 d'octubre rebia la trista notícia de la mort del meu avi patern, Isidre Escolà Iranzo, Papi, com sempre li hem dit els seus néts (adaptació fonètica del “pépé” francés que utilitzaven els meus cosins i cosines de França). Feia setmanes que lluitava contra una malaltia. Dos dies després els seus familiars (5 fills, 22 néts i 18 besnéts) vam acomiadar-nos d'ell i en el seu honor vam cobrir el seu taüt amb la bandera tricolor de la II República Espanyola i vam fer sonar l'Himno de Riego.

Des de ben jovenet vaig anar descobrint en el meu avi un lluitador admirable, honest, sincer. La por a les represàlies del règim genocida de Franco l'havien condemnat al silenci durant molts i llargs anys, però ja de gran va voler explicar tot el que va viure. A mi m'encantava estar hores xerrant amb ell. Un cop em va fer un regal que em va emocionar: el seu carnet de la CNT. Des d'aquell dia va començar a dir-me company i li agradava que jo també li digués així. Sempre li he agraït profundament que decidís escriure les seves memòries, la història de la seva infantesa i adolescència, la guerra i la sagnant post-guerra. Va ser a través d'elles que el vaig poder conèixer molt millor, conèixer els temps durs que li van tocar viure.

El meu avi, com tants altres lluitadors antifeixistes, no apareixerà als llibres d'història. Ell només va ser un més dels que van sacrificar tot el que tenien per lluitar contra la barbàrie que el 18 de juliol del 1936 va començar a cobrir de foscor les vides de la classe obrera dels diferents pobles d'Espanya. És per aquest motiu que em sento amb el deure moral de fer aquest petit homenatge públic a la seva memòria.

Isidre Escolà Iranzo, el meu avi, va néixer l'any 1921 al poble de Sarrià. El seu pare era un modest funcionari de l'ajuntament. La seva mare, una enèrgica i treballadora dona de les terres de l'Aragó. El seu pare va engendrar 16 fills, 11 amb la seva primera dona i 5 amb la meva besàvia. Els 11 fills de la seva primera dona van morir quan encara eren nens (eren temps de fam i misèria per a la classe treballadora catalana). Els 5 de la seva segona dona, entre ells el meu avi, van sobreviure tots i van arribar a adults.

Quan el meu avi tenia 4 anys la seva família es va traslladar a Vallvidrera, al bell mig de Collserola, on va créixer jugant pel bosc. Vivia a pocs metres de Vila Joana, on va viure i morir Jacint Verdaguer, “el més gran dels poetes de la Llengua Catalana”, deia el meu avi, “que va haver de refugiar-se a aquesta casa perquè les seves idees de la nació catalana molestaven i irritaven als inquilins del bisbat i a la classe adinerada de Barcelona, que repudiaven la parla catalana i havien adoptat el castellà perquè, segons ells, era més distingit i culte”. 3 anys després la família es va mudar a la ciutat de Barcelona, al Bon Pastor, a les anomenades cases barates. Posteriorment a Santa Coloma, a l'altra riba del Besós, riu que en aquells temps era un regne de flora i fauna difícilment imaginable actualment.

La misèria d'aquells anys el va obligar a treballar des de ben petit. Va anar passant per diferents feines on l'explotaven de la forma més vil, fins que va començar a treballar a una fàbrica d'ampolles de vidre on va entrar en contacte amb militants clandestins de la CNT. Va ser en aquest període en que va començar a participar a vagues per reivindicar millores salarials i en les condicions de treball, vagues que eren sistemàticament reprimides per la força per guàrdies d'assalt, guàrdies de seguretat o directament per mercenaris a sou de la patronal. Eren temps de governs d'esquerres a Catalunya, ja en plena República, temps que despertaven esperances, tot i que les condicions de vida de la classe treballadora no havien canviat massa i per això les inquietuds obreres creixien dia a dia.

Quan va començar la Guerra Civil va intentar enrolar-se des del primer dia a les milícies de la CNT, però com només tenia 15 anys no el van deixar. Uns mesos després es va escapar de casa i juntament amb un company va encaminar-se cap al front d'Aragó, on formaria part d'un batalló que posteriorment es va integrar a l'Exèrcit Popular, 25a Divisió, 117a Brigada, 4rt Batalló. Va participar en batalles transcendentals com la de Belchite i va estar a punt de morir moltes vegades. Malauradament el fatal desenllaç del conflicte armat el va portar a un camp de concentració a la ciutat d'Alacant, posteriorment a la presó Model de Barcelona i, finalment, a un servei militar obligatori a la legió africana, on els republicans rebien un tracte inclús pitjor que al camp de concentració.

Quan finalment va poder sortir en llibertat i tornar a Santa Coloma, tampoc les coses van ser fàcils. Donada la impossibilitat de trobar feina (estava marcat per haver format part de l'Exercit Popular) es va veure obligat a emigrar a França per cercar noves oportunitats. Tampoc allà la situació no va canviar, motiu pel qual va tornar a Santa Coloma. Finalment, i després d'anys de penúries, va entrar a treballar a la Pegaso, on es va jubilar l'any 1979, després de molts anys de silenci sobre el seu passat republicà.

A més del meu avi, el 13 d'octubre també va morir un dels darrers soldats de l'Exèrcit Popular. Tristament en no gaires anys ja no hi haurà cap en vida. Les noves generacions tenim el deure moral de mantenir encesa la flama de la seva lluita i continuar-la en el present. És part de la nostra memòria col·lectiva. No permetem que s'oblidi. Ara i sempre, “¡No pasarán!”.

“Los guardianes de Chávez”: el periodismo sin pruebas

Los canales televisivos Cuatro y CNN Plus, pertenecientes al Grupo Prisa, emitieron a comienzos de junio el reportaje titulado “Los guardianes de Chávez”. Un producto televisivo en línea con los ataques internacionales a la revolución bolivariana que lidera el presidente venezolano Hugo Chávez.

El objetivo del programa es evidente: culpabilizar al gobierno de Venezuela de la existencia de factores de violencia, tanto política como social, en el país. Con la versión única de la oposición venezolana, el programa es un ejemplo de periodismo sensacionalista cuyo trabajo de producción y selección de entrevistas fue realizado por un equipo del conocido canal antichavista Televen.

Article sencer: http://www.kaosenlared.net/noticia/guardianes-chavez-periodismo-sin-pruebas

Países que censuran internet

Países que censuran internet

Una empresa de informática canadiense ha elaborado un mapamundi que resalta los países cuyos gobiernos han censurado sitios web. Al pinchar en cada uno de tales países aparecen los logotipos de todos los sitios web censurados en ellos. Si entonces se pincha en esos logotipos aparece una ventana en la que puede leerse el año de la censura, las razones aducidas para ésta y el estado actual del sitio. Observo que algunos de esos países censuradores son Estados Unidos, Italia o Inglaterra. En cambio no lo son Venezuela o Cuba.

Font: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=108950&titular=perlas-informativas-del-mes-de-junio-2010-

Assemblea d'usuaris/es del CAP La Farigola

Artistas e intelectuales que apoyan la Revolución cubana, desaparecidos de los medios

Font: Cubainformación

Alicia Hermida, Carlos Tena, Carlo Frabetti, Willy Toledo... hablan sobre Cuba. Pero no son ni Pedro Almodovar, ni Ana Belén ni Pilar Bardem, y sus opiniones no son reflejadas por la prensa. Entrevistas en la manifestación "Cuba no está sola", en Madrid, el 25 de abril de 2010.

El joc de les cadires

Els grups del govern (PSC i CiU) aprovaven al ple de març el reglament que regularà el funcionament de les escoles bressol municipals. El text, que té l'objectiu d'unificar els models de gestió de les dues escoles bressol municipals actuals, opta per la gestió privada. Quina sorpresa! Ja fa temps que algunes empreses locals presionen per un moviment en aquest sentit, pensant sobretot en les noves escoles bressol que s'han de construir.

El meu objectiu en aquest article, però, no és analitzar aquest model de gestió, sobre el que sempre m'he posicionat clarament en contra. Del que vull parlar és del "curiós" (però no sorprenent) canvi de papers experimentat per PSC i ICV, després de l'intercanvi de cadires govern-oposició. Posaré un parell d'exemples on això s'ha vist molt clar.

ICV, novament a l'oposició, ha recuperat el discurs d'esquerres oblidat el 2003 a l'accedir a l'alcaldia. Sí, aquelles propostes que sistemàticament s'ha negat a tirar endavant en els 6 anys al capdavant del govern. El model de gestió de les escoles bressol municipals és molt paradigmàtic. Recordo, quan jo formava part del grup municipal ICV-EUiA, discusions sobre aquest mateix tema, on el llavors alcalde, Antoni Morral, defensava obertament la gestió indirecta de les escoles bressol. Curiosament, com diu l'actual regidora d'educació, l'exalcalde afirmava que la gestió indirecta no significava la privatització del servei. No només això, sinó que esmerçava esforços en convèncer que aquest model era el que calia extendre a d'altres serveis públics, com per exemple al futur hospital Ernest Lluch. Ara a l'oposició, ICV no té cap problema en afirmar que la gestió indirecta d'un servei públic és de dretes i munta numerets com el del passat ple municipal d'abril. Potser per recolzar aquesta postura esgrimiran la gestió directa de l'escola bressol Cordelles, però això va ser més accidental que cap altra cosa. La necessitat d'una ràpida solució al problema amb Tàndem va obligar a optar per la gestió directa, i es va preferir esperar a la construcció de les tres noves escoles bressol municipals per obrir el meló de la privatització de la gestió. Per què sinó van allargar la concessió de la gestió de l'escola bressol de Montflorit?

L'altre exemple és el nou intent de trancament del CAP Fontetes. El passat estiu, destacats membres del PSC local afirmaven que el màxim culpable del tancament, si finalment es produia, era el llavors alcalde, Antoni Morral. Curiosament, a l'accedir a l'alcaldia, el PSC de la ciutat no va tenir cap problema de capgirar el seu discurs i dir que tot s'estava solucionant, quan la realitat és que avui tot continua igual: un únic metge al CAP Fontetes, no hi ha pediatra i la ratio de pacients per metge supera en un 50% la mitja. Però això sembla estar dins de la normalitat per al nou regidor de salut pública i per a la resta de regidors del PSC, qun fa pocs mesos estaven encantats de sortir al carrer a defensar la sanitat pública (la mateixa sanitat pública que està privatitzant una consellera del PSC, Marina Geli). Ara que tenen l'alcaldia, que CatSalut se'n surti amb aquesta nova agressió a l'ambulatori de Fontetes ja no és un problema de ciutat i per això ja no en parlen.

Tot plegat, una nova mostra del que en realitat són aquests partits auto-proclamats d'esquerres, molt reivindicatius a l'oposició però igual que la dreta quan governen. Diuen que a les persones, i jo ho estenc als grups polítics, cal jutjar-les pel que fan i no pel que diuen. Així doncs, queda clar que si volem polítiques d'esquerres a Cerdanyola, cal construir un espai polític alternatiu i popular. Algunes i alguns ja ens hi hem posat a la feina.

Crida al compromís per una Cerdanyola digna, lliure i democràtica

Els cerdanyolencs i cerdanyolenques signants d’aquest manifest expressem públicament el nostre compromís col·lectiu per capgirar la greu situació política i social que viu la nostra ciutat. La denúncia d’aquesta situació i el compromís per transformar la nostra ciutat parteix d’un conjunt de persones unides per uns criteris polítics i socials compartits que són els següents:

• Defensa del dret a la participació i democràcia real de la població
• Defensa del territori i dels recursos naturals del medi ambient.
• Defensa dels serveis públics de gestió pública de qualitat. Suport a les reivindicacions socials en favor dels interessos col·lectius.
• Reivindicació de la justícia social i defensa dels drets i llibertats de totes les persones.
• Reivindicació de l’Autodeterminació del Poble Català i de tots els pobles.
• Suport a la lluita d’alliberament de gènere i superació de la societat sexista.

Per una Cerdanyola de mans netes
L’onada de descrèdit que darrerament ha envoltat els ajuntaments catalans i el conjunt de l’administració política, com a conseqüència de la corrupció, fa que a Cerdanyola també ens preguntem sobre com s’ha gestionat l’urbanisme a la nostra ciutat, i les relacions existents entre polítics i empresaris.

Constatem amb preocupació que la corrupció és consubstancial a la política del règim actual. És per això que proposem l’adopció d’un codi ètic de funcionament per als càrrecs electes i per a tot el sistema de funcionament local. Unes mesures de fàcil aplicació i que ja s’apliquen a molts llocs, i que el conjunt de formacions consolidades en el règim actual sempre han rebutjat. Cal sanejar la política local i iniciar una transformació cap a una Cerdanyola digna i de futur, i per això EXIGIM:

• Limitació dels càrrecs electes i la seva rotació periòdica.
• No professionalització de la política.
• Finançament net i transparent dels partits i les campanyes electorals.
• Potenciació d’òrgans ciutadans de participació –tant a nivell municipal com als barris- de caràcter vinculant, amb capacitat de control de la tasca de govern.

Fem una CRIDA AL COMPROMÍS a totes les persones que creguin que és possible construir una Cerdanyola digna, lliure i democràtica per a què s’afegeixin a aquest manifest aportant el seu nom i cognom enviant un correu electrònic a l’adreça cridaalcompromis@gmail.com

Els sotasignants convoquem el poble de Cerdanyola a un acte obert que tindrà lloc el proper mes de febrer.


Més informació:
http://cridaalcompromis.blogspot.com/

Cal continuar la mobilització

(publicat al TOT Cerdanyola del 16/07/2009)

El nou intent de tancament del CAP Fontetes comença a descarrilar. I no precisament gràcies al govern municipal ni els partits polítics locals. Com sempre, ha estat la mobilització veïnal la que, primer, ha denunciat públicament la liquidació encoberta de l'ambulatori i, posteriorment, ha forçat la conselleria de salut a replantejar la seva postura. Només cal recordar com els responsables municipals i de la Generalitat, prenent-nos per ximples, ens ho intentaven vendre com una millora de l'atenció primària que la ciutadania no enteníem.

Però la lluita no ha acabat. La mobilització ha de continuar. El CAP Fontetes necessita tot el personal actual i calen noves contractacions per garantir l'atenció sanitària al nou CAP La Farigola. El creixement urbanístic dels darrers anys ha provocat un augment de població a Cerdanyola i cal exigir un augment proporcional o major dels recursos sanitaris. No podem acceptar que sigui d'una altra manera. Tenim el dret d'exigir-ho i l'obligació de reivindicar-ho.

Aquesta nova agressió a la sanitat pública deixa clares algunes coses. La primera és la indecència i l'oportunisme dels grups polítics del consistori, que s'apunten al carro d'aquesta reivindicació ciutadana en interès estrictament electoralista, en especial CiU i PSC, partits que a nivell nacional lideren el procés de privatització de la sanitat i dels serveis públics en general. La segona és la covardia política del govern municipal, incapaç de plantar cara a la Generalitat per defensar els interessos del poble de Cerdanyola. I la més important de totes, que la mobilització no només és útil per assolir conquestes socials, sinó que és el millor instrument que tenim les classes populars per reivindicar i exigir els nostres drets.

EL NOSTRE VOT PER INICIATIVA INTERNACIONALISTA. PER LA PAU, LA SOLIDARITAT, LA JUSTÍCIA i LA LLIBERTAT

Els sotasignants volem fer arribar des de Cerdanyola la nostra solidaritat i el nostre suport a la candidatura de "Iniciativa Internacionalista - La solidaritat entre els pobles" per a les properes eleccions de la Unió Europea. Els motius que ens porten a prendre aquesta postura són diversos:

En primer lloc, perquè es tracta de la candidatura que millor defensa en aquest moment els valors de l'esquerra anticapitalista, la solidaritat i la pau, l'ecologisme, la igualtat i la democràcia reals, la llibertat dels pobles i la transformació de la societat cap a un model més just. Uns valors que les persones que signem aquest manifest sempre hem defensat a les diferents activitats de lluita política i social.

Tenim la convicció que només un moviment polític impulsat des de la base i allunyat de les pràctiques antidemocràtiques del règim actual pot encaminar-nos en direcció a aquestes transformacions. Encara més en el moment històric en què ens trobem, de crisi global del capitalisme i desconfiança envers les institucions, en què és més necessari que mai mostrar l'existència d'una alternativa.

El nostre vot serà també el de la solidaritat: per denunciar l'intent de criminalització d'aquesta candidatura a mans dels aparells de l'Estat, dels partits del règim o dels mitjans de comunicació del poder. Uns atacs contra els drets i les llibertats que han vulnerat fins i tot la seva pròpia i injusta "llei de partits".

Per tots aquests motius, nosaltres votarem Iniciativa Internacionalista el dia 7 de juny.

Per això demanem el vot de cerdanyolenques i cerdanyolencs a Iniciativa Internacionalista.


Carlos Arroyo, Carles Escolà, Martí Fita, Rosa Guallar, Contxi Haro, Jorge Haro, Maurici Jaumandreu, Sebas Justicia, Albert Lázaro, Loli Peralta, Martí Riba, Joan Rocamora, Sergio Rodríguez "Chache"

Cerdanyola del Vallès, 28 de maig de 2009

Iniciativa Internacionalista concorrerà a les eleccions europees

Finalment el meu vot no ha estat il·legalitzat. El tribunal constitucional, anul·lant la decisió del suprem, va autoritzar la candidatura Iniciativa Internacionalista-La Solidaridad de los Pueblos a concórrer a les eleccions europees del proper 7 de març. Ja vaig dir que la il·legalització no em sorprenia gens. Però la decisió del TC ha estat tota una sorpresa i molt més una alegria per la important victòria política que representa. Una contundent sentència que suposa un revés als interessos de les faccions més reaccionàries del poder polític, econòmic i mediàtic de l'estat i que deixa en evidència el govern del PSOE (especialment el ministre d'interior), que ha jugat el paper de botxí. Us convido a llegir el comunicat oficial que emès per la candidatura Iniciativa Internacionalista-La Solidaridad entre los Pueblos (Kaosenlared.net)

Malgrat la decisió del suprem, la campanya de criminalització contra la candidatura encara continua, només cal fer una ullada als mitjans de comunicació oficial del règim i el seu entorn. El feixisme espanyol, suposadament enterrat durant "la transició", cada cop es va deixant veure més sovint. Cada cop que s'il·legalitzen opcions polítiques, cada cop que es clausuren mitjans de comunicació, quan la repressió policial es converteix en l'única recepta contra els que volen canviar l'actual estat de coses. Avuí, més que mai, cal exigir la derogació de la llei de partits!

Pel dret a l'autodeterminació dels pobles.
Per les llibertats democràtiques plenes.
No a la discriminació de gènere.
Contra l'Europa del capital.
Per la justícia social.
JO VOTARÉ INICIATIVA INTERNACIONALISTA - LA SOLIDARITAT ENTRE ELS POBLES

Democràcia 0.0: Iniciativa Internacionalista il·legalitzada

No puc dir que la il·legalització per part del Tribunal Suprem de la candidatura Iniciativa Internacionalista-La Solidaridad entre los Pueblos m'hagi sorprés (llegir notícia a Kaosenlared.net). Feia setmanes que els mitjans de comunicació i el govern del PSOE assenyalaven l'objectiu. El poder judicial, portant fins l'infinit i més enllà l'antidemocràtica llei de partits aprovada pels obedients servidors del règim, ha fet la resta. Una arma implacable per combatre tot tipus de dissidència política i una nova prova de que la mal anomenada transició democràtica no va ser més que una rentada de cara del franquisme per mantenir els privilegis de classe de l'oligarquia i les patronals, i continuar sotmetent la classe obrera i els pobles de la península ibèrica.

En l'actual context de crisi capitalista i creixent conflicte social, l'aparició d'un projecte polític com II-SP suposa una sèria amenaça que l'estat, a través dels seus mecanismes repressius, intenta tallar de socarrel. I jo em pregunto, què dirien aquests mateixos mercenaris del capitalisme espanyol si el govern de Veneçuela il·legalitzès una candidatura electoral? Com sempre, volen donar lliçons de democràcia aquells que justifiquen i recolzen invasions militars (què passa a l'Iraq?), genocidis (com el que fa dècades que du a terme l'estat sionista d'Israel contra el poble palestí), cops d'estat (com el del 2002 a Veneçuela), o que directament participen de les massacres imperialistes (Afganistan, Haití, Iugoslàvia...). Hipòcrites i miserables, sou vosaltres els que teniu milers i milers de cadàvers a les vostres esquenes, per molt que intenteu criminalitzar l'esquerra revolucionària que en 30 anys de presó borbònica no heu pogut incorporar al vostre "circ democràtic".

Per la llibertat, per la democràcia, per solidaritat: totes i tots som Iniciativa Internacionalista. Si ens han d'il·legalitzar, que ens il·legalitzin.

Covards

(publicat al TOT Cerdanyola del 09/04/2009)

Si algú encara tenia dubtes de com s'implantarà el pla Bolonya, les imatges del violent desallotjament dels estudiants de la UB i l'estat de setge imposat de facto durant tot el dia pels carrers de Barcelona li aclariran les idees. Estudiants colpejats dins l'edifici de la universitat. Agents anti-avalots baixant de les furgonetes en marxa. Agressions indiscriminades a tothom que gosava estar a la zona cero. Batudes i persecucions. Detencions arbitràries. Una actuació que recorda massa temps suposadament superats, més encara quan l'endemà hi havia convocada una jornada de vaga general de l'ensenyament públic de Catalunya. Lamentablement sembla ser la recepta del govern i els rectors contra el creixent moviment en contra de la privatització de la universitat pública.

Aquesta nova demostració de força, com les que també s'han produït a la UAB i altres universitats públiques, posa de relleu les misèries d'uns personatges que lluny de treballar per la transformació social, estan més interessats a demostrar que poden gestionar els interessos de les grans patronals i cambres de comerç com els que més, tot i dir-se d'esquerres. Covards que callen o qualifiquen d'errors actuacions iguals a les que ells mateixos qualificaven d'atemptat a la llibertat quan el govern estava en mans de la dreta. Covards que traeixen la lluita per un món més just, enlluernats per despatxos amb moqueta, sous públics astronòmics, cotxes oficials i altres prebendes d'estar al poder. Covards que criminalitzen aquells que denuncien la mercantilització dels serveis públics.

Vull mostrar la meva solidaritat i suport a totes les víctimes de la desproporcionada actuació policial del 18 de març, estudiants, vianants i treballadors de premsa.

CARTA OBERTA AL President Josep Montilla

CAMPANYA “QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS RICS”

Vostè es coneixedor de la situació de crisi que viu la ciutadania de Catalunya i en especial els treballadors i treballadores de l’industria catalana, que son acomiadats o portats a expedients temporals amb les repercussions laborals i familiars que allò comporta.

Aquesta crisi és el resultat de les polítiques neoliberals i de la gran mentida de la competitivitat que ens han venut empresaris i politics de dretes, i malauradament també d’esquerres, i que lluny d’assegurar-nos als ciutadans un futur millor, ens ha portat a la precarietat, als sous més baixos i a una inestabilitat laboral i social sense precedents.

I ara hem d’escoltar des de la Presidència de la Generalitat, les seves declaracions on deia que aquesta crisis s’ha de solucionar treballant més i cobrant menys.

Des de la campanya “Que la Crisi la Paguin els Rics” ens adrecem a vostè mitjançant aquesta carta oberta per fer-li palès el nostre rebuitg a les seves paraules i exigir-li:

• Unes polítiques socials de veritat, envers els treballadores i treballadores defensant tot el contrari. La única manera de sortir d’aquesta crisi, i fracàs del capitalisme, és amb polítiques socials cap el poble.
• Si no hi ha feina per a tothom, la solució es el repartiment de la mateixa. REDUCCIÓN DEL TEMPS DE TREBALL cap a les 35 i a les 30 hores, SENSE REDUCCIO DE SALARI.
• Oposició real del Govern a l’acomiadament dels treballadors i negativa als EROs, utilitzats com a eina de reestructuració tot aprofitant l’angoixa que genera la crisi.
• Un més gran control dels incompliments legals de les empreses en matèria de contractació, d’abusos a les plantilles precàries i a la sobreexplotació en hores extres, mentre a les mateixes empreses s’apliquen EROs.
• Promoure els canvis legislatius al Parlamento espanyol per abolir les reformes laborals que va aprovar el Govern del PP des d'els anys 96 al 2004, tot eliminant els acomiadaments “objectius” i d’altres barbaritats antiobreres
  

És a dir, si vostès es diuen Govern tripartit d’esquerres han de demostrar-ho. I això passa per fer polítiques socials a favor dels treballadors i treballadores i no alinear-se amb uns plantejaments que han estat sempre el de les multinacionals i empresaris. Avui que els gurus de l’economia reconeixen que la causa de la crisi ha estat la cobdícia (intrínseca al neoliberalisme) dels empresaris i financers, la solució mai potser aplicar la mateixa causa que ha generat la crisi: l'acaparació del benefici mitjançant la davallada dels salaris i les condicions laborals.

Ens els contrari, és el repartiment de la riquesa, que generem els treballadors, el que fará tornar la reactivació d’una economia basada a la sostenibilitat. Però això mai serà possible amb les velles receptes dels empresaris que vostè com a persona teòricament d’esquerres no pot mai defensar.
Per això li demanem que rectifiqui les seves declaracions i la postura del seu govern envers unes solucions a la crisis de manera favorable als treballadors.

Barcelona, 28 de març de 2009.

CRIDEM A TOTES LES PERSONES QUE PATEIXIN L’ATUR A L’ASSEMBLEA D’ATURATS/DES QUE ÉS CELEBRARÀ EL PROPER 1 D’ABRIL A LES COTXERES DE SANTS

MANIFESTACIÓ 28 març Plaça Universitat 17:30 (Barcelona)

El capitalisme, en la seva obsessió malaltissa per acumular més i més beneficis pels rics, necessita créixer permanentment per evitar entrar en Crisi: Créixer en especulació financera o de vivenda, en explotació laboral dels treballadors, en sous miserables i precarització, en espoli dels recursos naturals i el medi ambient, en més i més privatitzacions dels serveis públics... Com si no en tinguèssim prou, ara tot just estem començant a pagar amb molt més patiment la seva Crisi.

Avui, milers de treballadors i treballadores som acomiadats cada dia, la situació és aprofitada per oferir feines més precàries, insegures i inestables alhora que la patronal intenta reduïr les indemnitzacions per acomiadament a una propineta. Els grans deutes que els bancs i constructors ens van obligar a tenir per accedir a una vivenda, ara poden fer-se servir per fer-nos fora.

Mentrestant, el Govern Zapatero utilitza 150.000 milions d’euros a la Banca sense cap tipus de condició, el 15% de la riquesa de l’Estat. Amb els nostres impostos paguem l’especulació dels poderosos. S’ha de dir clar: no hi haurà prou llocs de treball abans que s’acabin les prestacions d’atur dels acomiadats i les seves famílies. I després què?

El més d’un centenar de sindicats, moviments socials, partits polítics que formem la Campanya Que la Crisi la Paguin els Rics cridem a la mobilització sostinguda dels treballadors i treballadores, estudiants i classes populars per aturar la dramàtica situació que tenim a sobre.

Lluitarem per aconseguir primer protecció immediata amb ingressos dignes per a tothom (prestació d’atur indefinida) i després per decidir si el capitalisme ha de seguir governant i explotant-nos la resta de la nostra vida.Per això, és necessari organitzar una vaga general com a d'altres països d'Europa, per a repartir la riquesa i el treball.

Manifestació internacional a Barcelona 28 Març, 17:30h Pça Universitat

Més informació: http://www.noalacrisi.cat