El passat 15 de setembre la cimera de la Unió de Nacions Sud-americanes (UNASUR) va aprovar una declaració històrica que, “curiosament”, ha passat desapercebuda pels mitjans de comunicació de masses. Per primer cop han decidit de forma majoritària defensar la seva sobirania com a pobles i han recolzat el govern bolivià front el cop d’estat que la dreta reaccionària i racista ha iniciat amb el suport dels Estats Units. Avui cap nació llatinoamericana està sola, al contrari que fa 35 anys, quan el govern d’Allende va ser derrocat amb el silenci i la complicitat dels països veïns.
Cada nació al seu ritme, però indubtablement l’Amèrica Llatina està canviant. Cinc segles de saquejos, genocidi dels pobles originaris, repressió i, en les últimes dècades, guerra bruta contra tots aquells que alçaven la veu han anat configurant uns moviments socials que poc a poc s’han organitzat per crear instruments polítics amb els quals arribar al poder i transformar les seves societats. Els pobles llatinoamericans han despertat. Els marcs de col•laboració i solidaritat entre nacions germanes es consoliden, en un procés d’integració regional cap a l’anomenada segona independència, per alliberar-se de les cadenes que els lliguen a l’imperi del nord.
Lamentablement les esquerres europees, en una mostra de supina miopia política, continuem mirant amb recel i superb paternalisme els processos socials endegats a l’altre costat de l’Atlàntic. Seguim analitzant el món amb el prisma eurocentrista, negant-nos a admetre que el centre de gravetat de la revolució s’ha allunyat de la industrialitzada Europa i s’ha situat a l’Amèrica Llatina. I mentre no acceptem aquesta realitat, continuarem en l’espiral del possibilisme i el tacticisme que ens està condemnant a la desaparició.
Cada nació al seu ritme, però indubtablement l’Amèrica Llatina està canviant. Cinc segles de saquejos, genocidi dels pobles originaris, repressió i, en les últimes dècades, guerra bruta contra tots aquells que alçaven la veu han anat configurant uns moviments socials que poc a poc s’han organitzat per crear instruments polítics amb els quals arribar al poder i transformar les seves societats. Els pobles llatinoamericans han despertat. Els marcs de col•laboració i solidaritat entre nacions germanes es consoliden, en un procés d’integració regional cap a l’anomenada segona independència, per alliberar-se de les cadenes que els lliguen a l’imperi del nord.
Lamentablement les esquerres europees, en una mostra de supina miopia política, continuem mirant amb recel i superb paternalisme els processos socials endegats a l’altre costat de l’Atlàntic. Seguim analitzant el món amb el prisma eurocentrista, negant-nos a admetre que el centre de gravetat de la revolució s’ha allunyat de la industrialitzada Europa i s’ha situat a l’Amèrica Llatina. I mentre no acceptem aquesta realitat, continuarem en l’espiral del possibilisme i el tacticisme que ens està condemnant a la desaparició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada