Avui m'he llevat amb la notícia que el NO ha guanyat (per poc, però ha guanyat, és innegable) al referendum sobre la reforma constitucional a Veneçuela. En calent he pensat que era una notícia trista, però a mida que anava avançant el dia, ho he anat veient d'una altra manera. De tota experiència se n'extreuen coses positives.
Els gran mitjans de comunicació (els de dretes i els d'"esquerres") hi han dedicat àmplies cròniques (algunes no massa periodístiques, com acostuma a passar quan parlen de Veneçuela) i animades tertúlies on es felicitaven de la "derrota de Chávez". El poble veneçolà, s'ha dit, ha vençut democràticament. I això és ben cert, però és molt curiós sentir-ho dir als mateixos que des de fa anys repeteixen fins l'infinit que Chávez és un dictador i que a Veneçuela no hi ha democràcia. La campanya mediàtica de desprestigi i satanització de la Revolució Bolivariana i del propi president veneçolà ja fa anys que dura. Però certament en les últimes setmanes s'ha intensificat molt, aprofitant "l'incident diplomàtic" de la cimera a Xile. El resultat del referèndum, tot i no ser aprovada la nova Constitució Bolivariana, ha servit per demostrar clarament que a Veneçuela, malgrat el que es diu, hi ha democràcia, que Hugo Chávez i la Revolució Bolivariana han guanyat les eleccions tant democràticament com han perdut aquest referèndum. A partir d'aquí que cadascú faci les seves reflexions.
Al respecte de les coses (barbaritats en molts casos) que s'han dit, es diuen i es continuaran dient sobre "la Veneçuela de Chávez", voldria fer alguns comentaris.
1. "La reforma consitucional permetrà a Chávez perpetuar-se en el poder". Aquesta és la consigna més repetida pels grans mitjans de comunicació i per la majoria de partits polítics d'aquí. La reforma només proposava eliminar el límit de reeleccions d'un mateix president, és a dir, que puguès ser reelegit tantes vegades com el poble veneçolà decidís. Estic d'acord que és més democràtic que hi hagi límit de mandats, però que aquesta crítica la facin aquells que veneren l'Estat espanyol, on no hi ha límit de mandats pel president del govern... "manda huevos", com va dir aquell. I més encara si parlem de la figura del Cap d'Estat, que si és vitalicia de debó, tal com va ser desig de Franco.
2. "Hugo Chávez ataca Espanya a la cimera de Xile". Cal deixar clar que el president veneçolà no va atacar en cap moment Espanya ni el poble espanyol. Simplement va denunciar el suport de l'expresident Aznar al cop d'estat del 2002, en el què ell mateix va ser segrestat, i va criticar l'actitud prepotent i imperialista d'empreses espanyoles que operen a Veneçuela. Per cert, crítiques que també van fer altres dirigents llatinoamericans, com el president nicaragüenc Daniel Ortega (no tant criticat perquè encara no suposa un perill evident pels interessos neoliberals). Posteriorment, en resposta a la "estelar" intervenció del monarca espanyol durant la cimera, Chávez va demanar que el rei es disculpés. Entenc que des de la dreta política i mediàtica es vegi com una agressió a "EspaÑÑÑa". Però m'entristeix, i molt, que les "esquerres" intentin fer-nos creure als treballadors i les treballadores que els nostres interessos col·lectius són comuns als interessos de la corona i les empreses multinacionals de capital "espanyol". Això demostra molt clarament quina és la "idea de país" de cadascú.
3. "Chávez intenta controlar el poder judicial, clara agressió contra la separació de poders". Aquesta també és de les bones. I ho és perquè potser cal que mirem una mica més a casa nostra. Com pot ser que els mateixos que interfereixen, bloquegen i utilitzen el tribunal constitucional com a eina partidista (PP i PSOE), i tots aquells que els aplaudeixen des d'uns i altres mitjans de comunicació (Ser, Periodico, COPE, Mundo...), tinguin la gosadia de criticar Hugo Chávez per això? Com sempre passa, qui més critica és qui més hauria de callar.
4. "Els estudiants s'han mobilitzat contra Chávez". Aquesta no és una mentida estrictament, és bàsicament un "distorsió" de la realitat. És evident que un gran nombre d'estudiants veneçolans s'ha mobilitzat pel NO al referèndum. No es poden negar les imatges de les gran marxes estudiantils contra la reforma constitucional, però cal veure exactament quina és la representativitat d'aquest col·lectiu estudiantil tantes vegades invocat en els últims dies. És aquí on radica la distorsió de la realitat. El missatge que s'ha intentat transmetre és que tots els estudiants de Veneçuela s'han mobilitzat en aquest sentit. I això no és cert, perquè també hi ha hagut una àmplia mobilització estudiantil a favor de la reforma, el que ha succeït és que aquest col·lectiu ha estat integrat dins del conjunt del moviment bolivarià. En canvi, els estudiants "antichavistes" (principalment provinents de les universitats privades on només les classes acomodades hi poden accedir) s'han convertit en la punta de llança d'una oposició plural, encara massa lligada a interessos econòmics. Sobre això, només afegeixo aquest enllaç.
Dit això, com analitzo jo la situació a Veneçuela després d'aquest referèndum? És innegable que la Revolució Bolivariana ha perdut aquesta batalla. Cal que el PSUV i la resta de partits que hi donen suport facin una reflexió profunda sobre aquesta derrota electoral. A priori, mirant les dades, no sembla tant que la oposició hagi crescut molt en vots respecte de les últimes eleccions presidencials (poc més de mig milió més), com que Chávez ha perdut una part important del seu suport (casi dos milions de vots menys). Aquí teniu algunes dades al respecte:
Acta de les eleccions presidencials de desembre del 2006
Resultat del referèndum
Fins ara la Revolució Bolivariana ha centrat la seva activitat en l'aplicació d'un seguit de polítiques socials (sanitat, ensenyament, cooperativisme...) de "xoc" per reduir les desigualtats més flagrants. Això s'ha pogut dur a terme gràcies a unes organitzacions de base que han anat implicant cada cop més classes populars. Però cal entendre que el projecte que s'està proposant al poble veneçolà és una transformació completa de la societat, i com a tal, cal que la consciència col·lectiva d'aquestes mateixes classes populars arribi al nivell de maduració que permeti fer aquest nou pas en el camí cap al Socialisme del Segle XXI. Probablement aquest cop l'avantguarda revolucionària ha volgut avançar més ràpid que el poble (com tantes vegades ha succeït en el passat). I en aquest sentit, el poble no ha seguit aquest moviment. Aquesta és una reflexió que cal fer i tenir present de cara al futur.
Des de l'altre costat de l'Atlàntic continuarem atents a l'evolució d'aquest i d'altres processos de transformació social que s'estan duent a terme a diversos països de l'Amèrica Llatina. Els seus encerts i els seus errors ens han d'ajudar, com totes les experiències històriques anteriors, a buscar el millor camí per transformar la nostra realitat aquí.
Els gran mitjans de comunicació (els de dretes i els d'"esquerres") hi han dedicat àmplies cròniques (algunes no massa periodístiques, com acostuma a passar quan parlen de Veneçuela) i animades tertúlies on es felicitaven de la "derrota de Chávez". El poble veneçolà, s'ha dit, ha vençut democràticament. I això és ben cert, però és molt curiós sentir-ho dir als mateixos que des de fa anys repeteixen fins l'infinit que Chávez és un dictador i que a Veneçuela no hi ha democràcia. La campanya mediàtica de desprestigi i satanització de la Revolució Bolivariana i del propi president veneçolà ja fa anys que dura. Però certament en les últimes setmanes s'ha intensificat molt, aprofitant "l'incident diplomàtic" de la cimera a Xile. El resultat del referèndum, tot i no ser aprovada la nova Constitució Bolivariana, ha servit per demostrar clarament que a Veneçuela, malgrat el que es diu, hi ha democràcia, que Hugo Chávez i la Revolució Bolivariana han guanyat les eleccions tant democràticament com han perdut aquest referèndum. A partir d'aquí que cadascú faci les seves reflexions.
Al respecte de les coses (barbaritats en molts casos) que s'han dit, es diuen i es continuaran dient sobre "la Veneçuela de Chávez", voldria fer alguns comentaris.
1. "La reforma consitucional permetrà a Chávez perpetuar-se en el poder". Aquesta és la consigna més repetida pels grans mitjans de comunicació i per la majoria de partits polítics d'aquí. La reforma només proposava eliminar el límit de reeleccions d'un mateix president, és a dir, que puguès ser reelegit tantes vegades com el poble veneçolà decidís. Estic d'acord que és més democràtic que hi hagi límit de mandats, però que aquesta crítica la facin aquells que veneren l'Estat espanyol, on no hi ha límit de mandats pel president del govern... "manda huevos", com va dir aquell. I més encara si parlem de la figura del Cap d'Estat, que si és vitalicia de debó, tal com va ser desig de Franco.
2. "Hugo Chávez ataca Espanya a la cimera de Xile". Cal deixar clar que el president veneçolà no va atacar en cap moment Espanya ni el poble espanyol. Simplement va denunciar el suport de l'expresident Aznar al cop d'estat del 2002, en el què ell mateix va ser segrestat, i va criticar l'actitud prepotent i imperialista d'empreses espanyoles que operen a Veneçuela. Per cert, crítiques que també van fer altres dirigents llatinoamericans, com el president nicaragüenc Daniel Ortega (no tant criticat perquè encara no suposa un perill evident pels interessos neoliberals). Posteriorment, en resposta a la "estelar" intervenció del monarca espanyol durant la cimera, Chávez va demanar que el rei es disculpés. Entenc que des de la dreta política i mediàtica es vegi com una agressió a "EspaÑÑÑa". Però m'entristeix, i molt, que les "esquerres" intentin fer-nos creure als treballadors i les treballadores que els nostres interessos col·lectius són comuns als interessos de la corona i les empreses multinacionals de capital "espanyol". Això demostra molt clarament quina és la "idea de país" de cadascú.
3. "Chávez intenta controlar el poder judicial, clara agressió contra la separació de poders". Aquesta també és de les bones. I ho és perquè potser cal que mirem una mica més a casa nostra. Com pot ser que els mateixos que interfereixen, bloquegen i utilitzen el tribunal constitucional com a eina partidista (PP i PSOE), i tots aquells que els aplaudeixen des d'uns i altres mitjans de comunicació (Ser, Periodico, COPE, Mundo...), tinguin la gosadia de criticar Hugo Chávez per això? Com sempre passa, qui més critica és qui més hauria de callar.
4. "Els estudiants s'han mobilitzat contra Chávez". Aquesta no és una mentida estrictament, és bàsicament un "distorsió" de la realitat. És evident que un gran nombre d'estudiants veneçolans s'ha mobilitzat pel NO al referèndum. No es poden negar les imatges de les gran marxes estudiantils contra la reforma constitucional, però cal veure exactament quina és la representativitat d'aquest col·lectiu estudiantil tantes vegades invocat en els últims dies. És aquí on radica la distorsió de la realitat. El missatge que s'ha intentat transmetre és que tots els estudiants de Veneçuela s'han mobilitzat en aquest sentit. I això no és cert, perquè també hi ha hagut una àmplia mobilització estudiantil a favor de la reforma, el que ha succeït és que aquest col·lectiu ha estat integrat dins del conjunt del moviment bolivarià. En canvi, els estudiants "antichavistes" (principalment provinents de les universitats privades on només les classes acomodades hi poden accedir) s'han convertit en la punta de llança d'una oposició plural, encara massa lligada a interessos econòmics. Sobre això, només afegeixo aquest enllaç.
Dit això, com analitzo jo la situació a Veneçuela després d'aquest referèndum? És innegable que la Revolució Bolivariana ha perdut aquesta batalla. Cal que el PSUV i la resta de partits que hi donen suport facin una reflexió profunda sobre aquesta derrota electoral. A priori, mirant les dades, no sembla tant que la oposició hagi crescut molt en vots respecte de les últimes eleccions presidencials (poc més de mig milió més), com que Chávez ha perdut una part important del seu suport (casi dos milions de vots menys). Aquí teniu algunes dades al respecte:
Acta de les eleccions presidencials de desembre del 2006
Resultat del referèndum
Fins ara la Revolució Bolivariana ha centrat la seva activitat en l'aplicació d'un seguit de polítiques socials (sanitat, ensenyament, cooperativisme...) de "xoc" per reduir les desigualtats més flagrants. Això s'ha pogut dur a terme gràcies a unes organitzacions de base que han anat implicant cada cop més classes populars. Però cal entendre que el projecte que s'està proposant al poble veneçolà és una transformació completa de la societat, i com a tal, cal que la consciència col·lectiva d'aquestes mateixes classes populars arribi al nivell de maduració que permeti fer aquest nou pas en el camí cap al Socialisme del Segle XXI. Probablement aquest cop l'avantguarda revolucionària ha volgut avançar més ràpid que el poble (com tantes vegades ha succeït en el passat). I en aquest sentit, el poble no ha seguit aquest moviment. Aquesta és una reflexió que cal fer i tenir present de cara al futur.
Des de l'altre costat de l'Atlàntic continuarem atents a l'evolució d'aquest i d'altres processos de transformació social que s'estan duent a terme a diversos països de l'Amèrica Llatina. Els seus encerts i els seus errors ens han d'ajudar, com totes les experiències històriques anteriors, a buscar el millor camí per transformar la nostra realitat aquí.
8 comentaris:
Me parece muy aclaratoria de la situación de manipulación en la que vivimos la comparación que has establecido entre los procesos en Venezuela y en el estado español. Vemos la paja en ojo ajeno sin ver la viga en el propio.
¡Enhorabuena por decidirte a retomar el blog! Seguro que tendremos unos interesantes debates por aquí.
Subscric totalment el teu post, crec que va en la línia del que jo deia en el meu blog però jo utilitzo indicadors socials i tu utilitzes arguments polítics de pes.
De totes formes, no esteu d'acord en que el gran repte del PSUV es trobar la possibilitat de donar continuitat al projecte més enllà de Chávez?
Jesús, estic d'acord en aquesta afirmació, el PSUV no ha de centrar l'eix del moviment en la figura d'Hugo Chávez. Però més enllà de "formar futurs líders" per substituir-lo al capdavant de l'Estat, el que cal és aprofundir en la democràcia radical i participativa, en la implicació activa del poble en la política. El que vull dir és que l'eix del moviment ha d'esdevenir el propi poble, implicat directament en l'administració de les qüestions col·lectives. Això faria la pròpia revolució més independent de personalismes. Lamentablement, el context d'agressió econòmica constant contra Veneçuela no facilitarà el procés.
Completamente de acuerdo con tu post. Interesante la comparación entre lo que nos cuentan los medios y la verdad. te paso la dirección de mi blog para que le eches un vistazo a mi post sobre venezuela!
http://www.ivangonzalezgaldeano.blogspot.com/
Salut!
Carles,
Està clar que el més desitjable és poder trobar continuitat al projecte sense personalismes. De totes maneres, estan com estan les coses serà una tasca complicada. Més tenint l'oposició colpista alimentada pels Estats Units a l'espera per poder entrar en acció.
Si es que quan hi ha petroli pel mig qualsevol excusa es bona per l'imperialisme americà.
Ivan!!! Tu también por aquí!! Vaya, somos el sector "friki" de EUiA...Hay que avisar al Adriá...jejeje
Tens raó Jesús, quan hi ha petroli, "mal asunto". Bé, quan hi han fonts d'energia (tradicionalment els combustibles fòssils, però cada cop més també les energies renovables estan sent monopolitzades pels capitals transnacionals) sempre és igual; mira Chiapas, que està ple d'urani i així els va.
En qualsevol cas, crec que el procés bolivarià està "en bona forma" i aguantarà les pressions extrangeres. Sempre que no hi hagi una invasió militar, clar, cosa que no sembla tant inimaginable donada l'actitud de les principals potències imperialistes ens els últims anys, amb Bush com a comandant en cap. Tot i així, en aquest cas ja es veuria que passaria, doncs la resposta popular veneçolana seria massiva en la resposta. Esperem que no s'arribi a aquest extrem.
En aquest sentit, és molt important que existeixi a nivell internacional una xarxa de solidaritat i difusió de la realitat veneçolana, per fer que allò que diuen "opinió pública" (consciència col·lectiva) deixi d'acceptar les agressions militars (en nom de la llibertat). En el cas de Cuba, per exemple, és evident que tot i la manipulació informativa hi ha molta gent arreu del món dona suport a la revolució cubana (no fe cega com diuen alguns, sinó suport solidari però també sent crític amb la realitat d'allà). Aquest suport és un element que indubtablement té en compte "l'imperi" abans de "alliberar" països ("como por ejemplo, Irak. Un, dos, tres, reponda otra vez...").
Salut!!
Hola Carles i felicitats per animar-te a re-enganxar el teu blog.
i..glups! ja està solucionat allò de la web de EUiA
respecte als teus comentaris sobre Veneçuela, no hi estic gaire d´acord. Em sembla una mica trampós que l´anàlisi no vagi més enllà de la comparació amb l´estat espanyol i no amb la pròpia situació del país, (llibertats o millores guanyades i perdudes).
D´altra banda, et sembla bo el rumb que ha pres el Chavez de "salvador del llatinoamèrica" i demonitzador dels imperis (a qui li vendrà el petroli?)
les discrepàncies sempre són bones, tot i per sobre de les moltes manipulacions, aquí tenim aquesta possibilitat.
una abraçada
Hola Esther. Gràcies per participar al debat.
El meu article no vol ser una anàlisi de la situació de Veneçuela. Només he volgut abordar la imatge que es dona aquí del procés veneçolà, que és innegablement força distorsionada. La comparació amb l'Estat espanyol la feia com a exemple de la hipocresia d'atacar la reforma constitucional veneçolana en la qüestió del limit de mandats del president, quan el que tenim aquí és, en el millor dels casos, igual (encara que la figura del rei em fa plantejar-me seriosament aquesta afirmació).
En cap cas faria una comparació entre l'Estat espanyol i Veneçuela, a nivell social com tu dius, perquè fer-ho és molt injust. Veneçuela se l'ha d'analitzar dins del context de la "sequejada" Amèrica Llatina. Utilitzar criteris vàlids per a la "rica" Europa és un pervers i habitual recurs per criticar Hugo Chávez i el procés bolivarià. I dic que és injust perquè no es pot exigir al govern d'Hugo Chávez que garanteixi uns mínims democràtics equivalents als existents a qualsevol pais de la Unió Europea, uns mínims democràtics que tampoc existeixen a la majoria de paisos de l'Amèrica Llatina i que tampoc existien a Veneçuela abans d'arribar Chávez al poder (la Veneçuela del "Caracazo"). Aquí enllaço amb el final del teu comentari, on discretament poses en qüestió la llibertat d'expressió a Veneçuela, amb aquest "aquí tenim aquesta possibilitat". Sense dubte la Veneçuela actual no garanteix la llibertat d'expressió tal com l'entenem al "vell continent", però tampoc es garanteix actualment a la majoria de paisos llatinoamericans, com tampoc es garantia a la Veneçuela del "Caracazo".
Es pot estar d'acord o no amb les polítiques que està duent a terme la revolució bolivariana (recomano un interessant debat al blog del Jesús Hernández), però és indubtable que, comparades a les polítiques neoliberals que porten anys aplicant-se a la resta de paisos de la regió, estan donant millor resposta a les grans desigualtats que castiguen l'Amèrica Llatina (analfabetisme, pobresa, manca d'accés a la sanitat...).
No seré jo el que sortiré en defensa del "gran líder Chávez", perquè no crec en els personalismes. Malgrat això, la figura de Chávez cal contextualitzar-la en la Veneçuela actual; no es pot entendre una figura política així partint de la realitat social i sociològica d'aquí. Tot i això, crec que Chávez en el fons (a la seva manera) diu el que moltes i molts pensem: el món globalitzat, arbitrat per l'imperislisme nord-americà, està agreujant les contradiccions entre el nord i el sud. Independentment de si ell somia o no ser el "salvador de Llatinoamèrica", el que cal destacar és que el model bolivarià està sent un referent per altres procesos de canvi social que s'estan donant a l'Amèrica Llatina.
Publica un comentari a l'entrada