3, 2, 1... llums i acció! Comença la "campanya" nadalenca.

El passat divendres (30 de novembre) es van encendre els llums de Nadal a Cerdanyola. D’aquesta manera, es va donar el tret de sortida a la nostra ciutat de la "campanya" nadalenca, una campanya que en general (i ara no parlo de Cerdanyola) dóna la sensació que any rere any comença abans. Ja està en marxa la maquinària que anualment ens aboca a un frenesí consumista col•lectiu.

Recordo que quan jo era petit aquestes festes eren diferents. No recordo exactament en quin moment va començar a canviar tot, de fet estic convençut que el canvi ha estat tant silenciós que només en som conscients si ens parem un moment a pensar. I no és que no existís el consumisme nadalenc (sense dubte, molt menor que ara) quan jo era petit, però és innegable que tot funcionava d’una altra manera.

Abans el Nadal començava ben entrat el mes de desembre. Els carrers i les cases no s’omplien d’arbres de Nadal, en aquella època només teníem pessebres. Els nens i nenes a les escoles apreníem cançons nadalenques i poesies que molt alegrement recitàvem el dia de Nadal i St. Esteve davant tota la família després d’un bon àpat on mai hi faltaven els canelons casolans. Coneixíem el Pare Noel, però encara era una cosa "aliena" per nosaltres. Aquí teníem el Tió i els reis mags. El primer ens deixava caramels i alguna joguineta, encara que els autèntics regals els portaven els reis mags. Els regals que rebíem també eren diferents. Per començar no en rebíem tants. Els reis no deixaven els nostres regals repartits per les cases dels diferents familiars; en aquella època només et deixaven regals a casa teva. Tampoc calien piles per fer servir la majoria d’ells. Parlo de l’època del debat "Tente o Lego". Jo era de Tente.

Actualment les coses són molt diferents. Com en molts altres aspectes, la cultura nord-americana ha anat arrelant a les nostres cases i als nostres carrers. La figura del Pare Noel (o Santa Claus, com ja se’l comença a dir per aquí) ha esdevingut una de les icones principals del nostre Nadal. Els avets guarnits de llums han anat desplaçant els pessebres. Aquesta “redecoració” del Nadal ha anat transformant la pròpia idea de les festes, que s’han convertit en un autèntic clímax social d’exaltació de l’espiral consumista en que ens trobem immersos. Per entendre’ns: el Nadal avui dia vol dir, bàsicament, comprar. Així ens ho fan saber les cada cop més agressives campanyes publicitàries. Milers de llums i colors ens donen la benvinguda al món on comprar els nostres somnis. És en aquestes dates quan em plantejo allò de “que paren el mundo que me bajo”, que va dir algú.

Com cada any, el Nadal “a la americana” ja el tenim servit. Tothom a taula! Escalfem motors que arriben les setmanes més esperades de l’any. Les llargues cues a les superfícies comercials, els embussos de trànsit, les pujades de preus del menjar, els regals per tothom i l’estrès de les compres d’última hora són només un “calvari” necessari que tots hem de passar per poder formar part d’aquest esperit nadalenc “de pel•lícula”. Senyores i senyors, la “gran botiga del Nadal” obre les seves portes... (“sálvese quien pueda”).