dissabte, de desembre 15, 2007

Izquierda Unida i les eleccions generals...

No és habitual trobar als blogs reflexions crítiques sobre l’actualitat de les nostres pròpies organitzacions. Sense dubte és més fàcil parlar de les misèries alienes. Jo opino que també és interessant posar-se de tant en tant davant del mirall. I m’agradaria fer-ho aquest cop, arriscant-me a nedar contracorrent. Immersos ja en la pre-campanya de les eleccions generals del proper març, voldria fer una reflexió sobre com Izquierda Unida arriba a aquest procés, la situació actual, com s’encara la campanya, perspectives... Sense voler fer una anàlisi massa profunda, si que voldria tocar diversos aspectes...

IU ha iniciat la cursa pre-electoral amb un procés intern de primàries que ha servit per configurar les candidatures de les diferents circumscripcions. I, amb més ressò mediàtic, l’elecció del candidat a la presidència del govern. El sol fet de permetre que la militància de base participi activament en l’elecció dels candidats i candidates ja és una bona notícia, un prova de la diversitat existent en el si d’IU, una diversitat interna que cal encaixar dins el conjunt de l’organització. Una altra cosa és com s’han fet aquestes primàries. No es pot negar que el procés d’elecció del candidat a la presidència del govern ha estat mancat de debat intern. Les assemblees no hem pogut participar activament en el procés i els militants hem quedat relegats al rol d’electors. La fórmula de vot per correu tampoc ha permès un apropament de la militància a les seves assemblees.

Un cop configurades les candidatures, s’inicia un procés d’elaboració del programa, sense dubte, fase més important. Sembla que aquesta vegada si que hi ha una voluntat real d’establir mecanismes de participació. Des de la direcció federal d’IU s’ha elaborat una proposta de debat programàtic, 50 punts per un programa realment d’esquerres, que donen el tret de sortida a un procés de debat que conclourà amb una convenció programàtica. Ara ens toca a la militància de base convertir-nos en protagonistes, participar activament en el procés, fer aportacions i implicar-nos en el debat. Però per sobre de tot, ha de ser un debat obert a la societat, que permeti que IU torni a ser el referent de l’esquerra transformadora i alternativa, un instrument dels treballadors i les treballadores, dels col•lectius socials, juvenils, veïnals... Estic convençut que actualment l’única garantia de polítiques socials a l’estat és una àmplia presència d’IU al congrés de diputats. Amb un PSOE més liberal que mai, que cedeix clarament a les pressions de la dreta (que ha sabut mobilitzar molt bé les seves bases), és més necessari que mai un rellançament d’Izquierda Unida com a moviment polític i social, defensora de polítiques públiques de redistribució de la riquesa i defensa de l’entorn.

L’altre element important és el balanç que es presenta de la legislatura que acaba. Amb una representació parlamentària que posa de manifest la injustícia de la llei electoral, s’ha aconseguit incidir amb perfil social en moltes de les iniciatives legislatives que ha tirat endavant el govern en minoria del PSOE. Globalment faig una valoració positiva, però crec que el paper d’IU podia haver estat força més exigent. Renunciar a qüestions que fins fa poc eren irrenunciables (per exemple l’anul•lació dels judicis del franquisme a la llei de la memòria històrica) no és una bona manera de marcar un perfil propi. Tot i això, em quedo amb la ferma denúncia de l’ocupació imperialista d’Afganistan, el rebuig a la reforma del mercat laboral (que ha profunditzat en l’abaratiment de l’acomiadament), la defensa dels serveis públics... i tantes altres qüestions que orgullosament hem de fer arribar a la societat.

Dit això, no m’atreveixo a fer cap pronòstic (com a mínim ara mateix no) sobre el resultat del comicis. Acostumo a ser força optimista així que és amb aquest estat d’ànim que personalment encaro la campanya. Ja veurem com van les coses.

Posteriorment també serà necessari obrir un procés de debat intern sobre el funcionament de la pròpia organització, una IU-EUiA-EB que cada cop més ha de ser conscient de la seva diversitat i que ha d’establir mecanismes per tal que aquesta diversitat sigui la força del nostre projecte social i polític. Però aquest és un tema que tractaré en una altra ocasió.

3 comentaris:

Jesús Hernández ha dit...

Doncs jo Carles malgrat el que va passar aquest dimecres amb Felipe Alcaraz, Willy Meyer y Rafael Monereo; crec que IU és la federació amb un nivell de democràcia interna més elevada de tots els Partits d'Àmbit Estatal.

Carles Escolà Sánchez ha dit...

Jesús, sense dubte, jo també ho crec això. Simplement plantejava una crítica constructiva d'un fet que personalment no he vist bé.

Quan parlo de pluralitat a IU, no em refereixo només als partits que hi participen. Em refereixo, sobretot, a la diversitat de militants "independents" i molt compromesos que, com jo, configuren actualment una part molt important d'IU (i EUiA). El repte (que segur superarem) és saber integrar aquesta diversitat en el si d'una organització que no és un partit, sinó un moviment social i polític.

Marc ha dit...

bones carles, veig que a tu tb tan enganyat per fer una bitàcola (blog en anglès), docns aquí tens el meu!

http://lescosesdenjomi.blogspot.com/