Carles Escolà Sánchez

Desgravar la mútua privada sí és una agressió a la Sanitat Pública

2011-01-31T00:40:00.001+01:00

Voldria respondre al senyor Pau Mestres, que al seu article amb títol “Desgravar la mútua privada no és cap agressió” em feia referència directa.

Començaré explicant que jo parteixo de la idea que la salut és un dret fonamental de totes les persones, i que per tant la societat en el seu conjunt tenim l'obligació de garantir-lo. Un dret, que ens obliga a dotar-nos d'un sistema d'atenció sanitària, d'accés universal i de qualitat, on tothom rebem la mateixa atenció independentment de les nostres possibilitats econòmiques. I això només es pot fer a través d'un sistema públic, propietat de totes i tots els ciutadans, on tothom aportem en funció de les nostres possibilitats i on la salut no sigui considerada una mercaderia més. Com deia, aquesta és la idea de la que parteixo, que pot ser compartida per vostè o no.

I és a partir d'aquests principis que penso que les desgravacions de les quotes a mútues privades suposarien una agressió a la Sanitat Pública. Bàsicament, perquè aquesta mesura es traduiria en una reducció dels ingressos de la pública, que comportaria com a mínim, un descens de la qualitat assistencial, si no directament la reducció de serveis. O dit d'una altra manera, perquè suposen estimular la contractació d'assegurances sanitàries privades utilitzant els recursos públics. En definitiva, les desgravacions impliquen més privatització i és amb aquest objectiu que el nou conseller de salut, “casualment” ex-president de la patronal de la sanitat privada, les proposa. No en tinc cap dubte.

Respecto que vostè faci un esforç econòmic pagant una quota a una mútua privada. Estic convençut que ho fa pensant en el millor per a la seva família. Però estarà d'acord amb mi que no tothom podem fer aquest esforç, malgrat que les nostres famílies també s'ho valen. És per això que trobo injust que amb les desgravacions i altres mesures anunciades, es posi en perill el sistema públic de salut, la única sanitat a la que tothom hi tenim accés.

A la memòria del meu avi, un lluitador antifeixista

2010-10-21T00:38:00.002+02:00

El passat 13 d'octubre rebia la trista notícia de la mort del meu avi patern, Isidre Escolà Iranzo, Papi, com sempre li hem dit els seus néts (adaptació fonètica del “pépé” francés que utilitzaven els meus cosins i cosines de França). Feia setmanes que lluitava contra una malaltia. Dos dies després els seus familiars (5 fills, 22 néts i 18 besnéts) vam acomiadar-nos d'ell i en el seu honor vam cobrir el seu taüt amb la bandera tricolor de la II República Espanyola i vam fer sonar l'Himno de Riego.

Des de ben jovenet vaig anar descobrint en el meu avi un lluitador admirable, honest, sincer. La por a les represàlies del règim genocida de Franco l'havien condemnat al silenci durant molts i llargs anys, però ja de gran va voler explicar tot el que va viure. A mi m'encantava estar hores xerrant amb ell. Un cop em va fer un regal que em va emocionar: el seu carnet de la CNT. Des d'aquell dia va començar a dir-me company i li agradava que jo també li digués així. Sempre li he agraït profundament que decidís escriure les seves memòries, la història de la seva infantesa i adolescència, la guerra i la sagnant post-guerra. Va ser a través d'elles que el vaig poder conèixer molt millor, conèixer els temps durs que li van tocar viure.

El meu avi, com tants altres lluitadors antifeixistes, no apareixerà als llibres d'història. Ell només va ser un més dels que van sacrificar tot el que tenien per lluitar contra la barbàrie que el 18 de juliol del 1936 va començar a cobrir de foscor les vides de la classe obrera dels diferents pobles d'Espanya. És per aquest motiu que em sento amb el deure moral de fer aquest petit homenatge públic a la seva memòria.

Isidre Escolà Iranzo, el meu avi, va néixer l'any 1921 al poble de Sarrià. El seu pare era un modest funcionari de l'ajuntament. La seva mare, una enèrgica i treballadora dona de les terres de l'Aragó. El seu pare va engendrar 16 fills, 11 amb la seva primera dona i 5 amb la meva besàvia. Els 11 fills de la seva primera dona van morir quan encara eren nens (eren temps de fam i misèria per a la classe treballadora catalana). Els 5 de la seva segona dona, entre ells el meu avi, van sobreviure tots i van arribar a adults.

Quan el meu avi tenia 4 anys la seva família es va traslladar a Vallvidrera, al bell mig de Collserola, on va créixer jugant pel bosc. Vivia a pocs metres de Vila Joana, on va viure i morir Jacint Verdaguer, “el més gran dels poetes de la Llengua Catalana”, deia el meu avi, “que va haver de refugiar-se a aquesta casa perquè les seves idees de la nació catalana molestaven i irritaven als inquilins del bisbat i a la classe adinerada de Barcelona, que repudiaven la parla catalana i havien adoptat el castellà perquè, segons ells, era més distingit i culte”. 3 anys després la família es va mudar a la ciutat de Barcelona, al Bon Pastor, a les anomenades cases barates. Posteriorment a Santa Coloma, a l'altra riba del Besós, riu que en aquells temps era un regne de flora i fauna difícilment imaginable actualment.

La misèria d'aquells anys el va obligar a treballar des de ben petit. Va anar passant per diferents feines on l'explotaven de la forma més vil, fins que va començar a treballar a una fàbrica d'ampolles de vidre on va entrar en contacte amb militants clandestins de la CNT. Va ser en aquest període en que va començar a participar a vagues per reivindicar millores salarials i en les condicions de treball, vagues que eren sistemàticament reprimides per la força per guàrdies d'assalt, guàrdies de seguretat o directament per mercenaris a sou de la patronal. Eren temps de governs d'esquerres a Catalunya, ja en plena República, temps que despertaven esperances, tot i que les condicions de vida de la classe treballadora no havien canviat massa i per això les inquietuds obreres creixien dia a dia.

Quan va començar la Guerra Civil va intentar enrolar-se des del primer dia a les milícies de la CNT, però com només tenia 15 anys no el van deixar. Uns mesos després es va escapar de casa i juntament amb un company va encaminar-se cap al front d'Aragó, on formaria part d'un batalló que posteriorment es va integrar a l'Exèrcit Popular, 25a Divisió, 117a Brigada, 4rt Batalló. Va participar en batalles transcendentals com la de Belchite i va estar a punt de morir moltes vegades. Malauradament el fatal desenllaç del conflicte armat el va portar a un camp de concentració a la ciutat d'Alacant, posteriorment a la presó Model de Barcelona i, finalment, a un servei militar obligatori a la legió africana, on els republicans rebien un tracte inclús pitjor que al camp de concentració.

Quan finalment va poder sortir en llibertat i tornar a Santa Coloma, tampoc les coses van ser fàcils. Donada la impossibilitat de trobar feina (estava marcat per haver format part de l'Exercit Popular) es va veure obligat a emigrar a França per cercar noves oportunitats. Tampoc allà la situació no va canviar, motiu pel qual va tornar a Santa Coloma. Finalment, i després d'anys de penúries, va entrar a treballar a la Pegaso, on es va jubilar l'any 1979, després de molts anys de silenci sobre el seu passat republicà.

A més del meu avi, el 13 d'octubre també va morir un dels darrers soldats de l'Exèrcit Popular. Tristament en no gaires anys ja no hi haurà cap en vida. Les noves generacions tenim el deure moral de mantenir encesa la flama de la seva lluita i continuar-la en el present. És part de la nostra memòria col·lectiva. No permetem que s'oblidi. Ara i sempre, “¡No pasarán!”.

“Los guardianes de Chávez”: el periodismo sin pruebas

2010-07-20T19:24:00.004+02:00

Los canales televisivos Cuatro y CNN Plus, pertenecientes al Grupo Prisa, emitieron a comienzos de junio el reportaje titulado “Los guardianes de Chávez”. Un producto televisivo en línea con los ataques internacionales a la revolución bolivariana que lidera el presidente venezolano Hugo Chávez.

El objetivo del programa es evidente: culpabilizar al gobierno de Venezuela de la existencia de factores de violencia, tanto política como social, en el país. Con la versión única de la oposición venezolana, el programa es un ejemplo de periodismo sensacionalista cuyo trabajo de producción y selección de entrevistas fue realizado por un equipo del conocido canal antichavista Televen.

Article sencer: http://www.kaosenlared.net/noticia/guardianes-chavez-periodismo-sin-pruebas

Países que censuran internet

2010-07-14T21:47:00.000+02:00

Países que censuran internet

Una empresa de informática canadiense ha elaborado un mapamundi que resalta los países cuyos gobiernos han censurado sitios web. Al pinchar en cada uno de tales países aparecen los logotipos de todos los sitios web censurados en ellos. Si entonces se pincha en esos logotipos aparece una ventana en la que puede leerse el año de la censura, las razones aducidas para ésta y el estado actual del sitio. Observo que algunos de esos países censuradores son Estados Unidos, Italia o Inglaterra. En cambio no lo son Venezuela o Cuba.

Font: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=108950&titular=perlas-informativas-del-mes-de-junio-2010-

Assemblea d'usuaris/es del CAP La Farigola

2010-05-17T21:37:00.000+02:00

Artistas e intelectuales que apoyan la Revolución cubana, desaparecidos de los medios

2010-05-14T19:11:00.001+02:00

Font: Cubainformación

Alicia Hermida, Carlos Tena, Carlo Frabetti, Willy Toledo... hablan sobre Cuba. Pero no son ni Pedro Almodovar, ni Ana Belén ni Pilar Bardem, y sus opiniones no son reflejadas por la prensa. Entrevistas en la manifestación "Cuba no está sola", en Madrid, el 25 de abril de 2010.

El joc de les cadires

2010-05-07T20:49:00.000+02:00

Els grups del govern (PSC i CiU) aprovaven al ple de març el reglament que regularà el funcionament de les escoles bressol municipals. El text, que té l'objectiu d'unificar els models de gestió de les dues escoles bressol municipals actuals, opta per la gestió privada. Quina sorpresa! Ja fa temps que algunes empreses locals presionen per un moviment en aquest sentit, pensant sobretot en les noves escoles bressol que s'han de construir.

El meu objectiu en aquest article, però, no és analitzar aquest model de gestió, sobre el que sempre m'he posicionat clarament en contra. Del que vull parlar és del "curiós" (però no sorprenent) canvi de papers experimentat per PSC i ICV, després de l'intercanvi de cadires govern-oposició. Posaré un parell d'exemples on això s'ha vist molt clar.

ICV, novament a l'oposició, ha recuperat el discurs d'esquerres oblidat el 2003 a l'accedir a l'alcaldia. Sí, aquelles propostes que sistemàticament s'ha negat a tirar endavant en els 6 anys al capdavant del govern. El model de gestió de les escoles bressol municipals és molt paradigmàtic. Recordo, quan jo formava part del grup municipal ICV-EUiA, discusions sobre aquest mateix tema, on el llavors alcalde, Antoni Morral, defensava obertament la gestió indirecta de les escoles bressol. Curiosament, com diu l'actual regidora d'educació, l'exalcalde afirmava que la gestió indirecta no significava la privatització del servei. No només això, sinó que esmerçava esforços en convèncer que aquest model era el que calia extendre a d'altres serveis públics, com per exemple al futur hospital Ernest Lluch. Ara a l'oposició, ICV no té cap problema en afirmar que la gestió indirecta d'un servei públic és de dretes i munta numerets com el del passat ple municipal d'abril. Potser per recolzar aquesta postura esgrimiran la gestió directa de l'escola bressol Cordelles, però això va ser més accidental que cap altra cosa. La necessitat d'una ràpida solució al problema amb Tàndem va obligar a optar per la gestió directa, i es va preferir esperar a la construcció de les tres noves escoles bressol municipals per obrir el meló de la privatització de la gestió. Per què sinó van allargar la concessió de la gestió de l'escola bressol de Montflorit?

L'altre exemple és el nou intent de trancament del CAP Fontetes. El passat estiu, destacats membres del PSC local afirmaven que el màxim culpable del tancament, si finalment es produia, era el llavors alcalde, Antoni Morral. Curiosament, a l'accedir a l'alcaldia, el PSC de la ciutat no va tenir cap problema de capgirar el seu discurs i dir que tot s'estava solucionant, quan la realitat és que avui tot continua igual: un únic metge al CAP Fontetes, no hi ha pediatra i la ratio de pacients per metge supera en un 50% la mitja. Però això sembla estar dins de la normalitat per al nou regidor de salut pública i per a la resta de regidors del PSC, qun fa pocs mesos estaven encantats de sortir al carrer a defensar la sanitat pública (la mateixa sanitat pública que està privatitzant una consellera del PSC, Marina Geli). Ara que tenen l'alcaldia, que CatSalut se'n surti amb aquesta nova agressió a l'ambulatori de Fontetes ja no és un problema de ciutat i per això ja no en parlen.

Tot plegat, una nova mostra del que en realitat són aquests partits auto-proclamats d'esquerres, molt reivindicatius a l'oposició però igual que la dreta quan governen. Diuen que a les persones, i jo ho estenc als grups polítics, cal jutjar-les pel que fan i no pel que diuen. Així doncs, queda clar que si volem polítiques d'esquerres a Cerdanyola, cal construir un espai polític alternatiu i popular. Algunes i alguns ja ens hi hem posat a la feina.

Crida al compromís per una Cerdanyola digna, lliure i democràtica

2009-12-25T19:50:00.001+01:00

Els cerdanyolencs i cerdanyolenques signants d’aquest manifest expressem públicament el nostre compromís col·lectiu per capgirar la greu situació política i social que viu la nostra ciutat. La denúncia d’aquesta situació i el compromís per transformar la nostra ciutat parteix d’un conjunt de persones unides per uns criteris polítics i socials compartits que són els següents:

Defensa del dret a la participació i democràcia real de la població
Defensa del territori i dels recursos naturals del medi ambient.
Defensa dels serveis públics de gestió pública de qualitat. Suport a les reivindicacions socials en favor dels interessos col·lectius.
Reivindicació de la justícia social i defensa dels drets i llibertats de totes les persones.
Reivindicació de l’Autodeterminació del Poble Català i de tots els pobles.
Suport a la lluita d’alliberament de gènere i superació de la societat sexista.

Per una Cerdanyola de mans netes
L’onada de descrèdit que darrerament ha envoltat els ajuntaments catalans i el conjunt de l’administració política, com a conseqüència de la corrupció, fa que a Cerdanyola també ens preguntem sobre com s’ha gestionat l’urbanisme a la nostra ciutat, i les relacions existents entre polítics i empresaris.

Constatem amb preocupació que la corrupció és consubstancial a la política del règim actual. És per això que proposem l’adopció d’un codi ètic de funcionament per als càrrecs electes i per a tot el sistema de funcionament local. Unes mesures de fàcil aplicació i que ja s’apliquen a molts llocs, i que el conjunt de formacions consolidades en el règim actual sempre han rebutjat. Cal sanejar la política local i iniciar una transformació cap a una Cerdanyola digna i de futur, i per això EXIGIM:

Limitació dels càrrecs electes i la seva rotació periòdica.
No professionalització de la política.
Finançament net i transparent dels partits i les campanyes electorals.
Potenciació d’òrgans ciutadans de participació –tant a nivell municipal com als barris- de caràcter vinculant, amb capacitat de control de la tasca de govern.

Fem una CRIDA AL COMPROMÍS a totes les persones que creguin que és possible construir una Cerdanyola digna, lliure i democràtica per a què s’afegeixin a aquest manifest aportant el seu nom i cognom enviant un correu electrònic a l’adreça cridaalcompromis@gmail.com

Els sotasignants convoquem el poble de Cerdanyola a un acte obert que tindrà lloc el proper mes de febrer.

Més informació:
http://cridaalcompromis.blogspot.com/

Cal continuar la mobilització

2009-07-16T19:50:00.002+02:00

(publicat al TOT Cerdanyola del 16/07/2009)

El nou intent de tancament del CAP Fontetes comença a descarrilar. I no precisament gràcies al govern municipal ni els partits polítics locals. Com sempre, ha estat la mobilització veïnal la que, primer, ha denunciat públicament la liquidació encoberta de l'ambulatori i, posteriorment, ha forçat la conselleria de salut a replantejar la seva postura. Només cal recordar com els responsables municipals i de la Generalitat, prenent-nos per ximples, ens ho intentaven vendre com una millora de l'atenció primària que la ciutadania no enteníem.

Però la lluita no ha acabat. La mobilització ha de continuar. El CAP Fontetes necessita tot el personal actual i calen noves contractacions per garantir l'atenció sanitària al nou CAP La Farigola. El creixement urbanístic dels darrers anys ha provocat un augment de població a Cerdanyola i cal exigir un augment proporcional o major dels recursos sanitaris. No podem acceptar que sigui d'una altra manera. Tenim el dret d'exigir-ho i l'obligació de reivindicar-ho.

Aquesta nova agressió a la sanitat pública deixa clares algunes coses. La primera és la indecència i l'oportunisme dels grups polítics del consistori, que s'apunten al carro d'aquesta reivindicació ciutadana en interès estrictament electoralista, en especial CiU i PSC, partits que a nivell nacional lideren el procés de privatització de la sanitat i dels serveis públics en general. La segona és la covardia política del govern municipal, incapaç de plantar cara a la Generalitat per defensar els interessos del poble de Cerdanyola. I la més important de totes, que la mobilització no només és útil per assolir conquestes socials, sinó que és el millor instrument que tenim les classes populars per reivindicar i exigir els nostres drets.

EL NOSTRE VOT PER INICIATIVA INTERNACIONALISTA. PER LA PAU, LA SOLIDARITAT, LA JUSTÍCIA i LA LLIBERTAT

2009-05-28T23:17:00.009+02:00

Els sotasignants volem fer arribar des de Cerdanyola la nostra solidaritat i el nostre suport a la candidatura de "Iniciativa Internacionalista - La solidaritat entre els pobles" per a les properes eleccions de la Unió Europea. Els motius que ens porten a prendre aquesta postura són diversos:

En primer lloc, perquè es tracta de la candidatura que millor defensa en aquest moment els valors de l'esquerra anticapitalista, la solidaritat i la pau, l'ecologisme, la igualtat i la democràcia reals, la llibertat dels pobles i la transformació de la societat cap a un model més just. Uns valors que les persones que signem aquest manifest sempre hem defensat a les diferents activitats de lluita política i social.

Tenim la convicció que només un moviment polític impulsat des de la base i allunyat de les pràctiques antidemocràtiques del règim actual pot encaminar-nos en direcció a aquestes transformacions. Encara més en el moment històric en què ens trobem, de crisi global del capitalisme i desconfiança envers les institucions, en què és més necessari que mai mostrar l'existència d'una alternativa.

El nostre vot serà també el de la solidaritat: per denunciar l'intent de criminalització d'aquesta candidatura a mans dels aparells de l'Estat, dels partits del règim o dels mitjans de comunicació del poder. Uns atacs contra els drets i les llibertats que han vulnerat fins i tot la seva pròpia i injusta "llei de partits".

Per tots aquests motius, nosaltres votarem Iniciativa Internacionalista el dia 7 de juny.

Per això demanem el vot de cerdanyolenques i cerdanyolencs a Iniciativa Internacionalista.

Carlos Arroyo, Carles Escolà, Martí Fita, Rosa Guallar, Contxi Haro, Jorge Haro, Maurici Jaumandreu, Sebas Justicia, Albert Lázaro, Loli Peralta, Martí Riba, Joan Rocamora, Sergio Rodríguez "Chache"

Cerdanyola del Vallès, 28 de maig de 2009

Iniciativa Internacionalista concorrerà a les eleccions europees

2009-05-23T12:46:00.018+02:00

Finalment el meu vot no ha estat il·legalitzat. El tribunal constitucional, anul·lant la decisió del suprem, va autoritzar la candidatura Iniciativa Internacionalista-La Solidaridad de los Pueblos a concórrer a les eleccions europees del proper 7 de març. Ja vaig dir que la il·legalització no em sorprenia gens. Però la decisió del TC ha estat tota una sorpresa i molt més una alegria per la important victòria política que representa. Una contundent sentència que suposa un revés als interessos de les faccions més reaccionàries del poder polític, econòmic i mediàtic de l'estat i que deixa en evidència el govern del PSOE (especialment el ministre d'interior), que ha jugat el paper de botxí. Us convido a llegir el comunicat oficial que emès per la candidatura Iniciativa Internacionalista-La Solidaridad entre los Pueblos (Kaosenlared.net)

Malgrat la decisió del suprem, la campanya de criminalització contra la candidatura encara continua, només cal fer una ullada als mitjans de comunicació oficial del règim i el seu entorn. El feixisme espanyol, suposadament enterrat durant "la transició", cada cop es va deixant veure més sovint. Cada cop que s'il·legalitzen opcions polítiques, cada cop que es clausuren mitjans de comunicació, quan la repressió policial es converteix en l'única recepta contra els que volen canviar l'actual estat de coses. Avuí, més que mai, cal exigir la derogació de la llei de partits!

Pel dret a l'autodeterminació dels pobles.
Per les llibertats democràtiques plenes.
No a la discriminació de gènere.
Contra l'Europa del capital.
Per la justícia social.
JO VOTARÉ INICIATIVA INTERNACIONALISTA - LA SOLIDARITAT ENTRE ELS POBLES

Democràcia 0.0: Iniciativa Internacionalista il·legalitzada

2009-05-18T21:01:00.034+02:00

No puc dir que la il·legalització per part del Tribunal Suprem de la candidatura Iniciativa Internacionalista-La Solidaridad entre los Pueblos m'hagi sorprés (llegir notícia a Kaosenlared.net). Feia setmanes que els mitjans de comunicació i el govern del PSOE assenyalaven l'objectiu. El poder judicial, portant fins l'infinit i més enllà l'antidemocràtica llei de partits aprovada pels obedients servidors del règim, ha fet la resta. Una arma implacable per combatre tot tipus de dissidència política i una nova prova de que la mal anomenada transició democràtica no va ser més que una rentada de cara del franquisme per mantenir els privilegis de classe de l'oligarquia i les patronals, i continuar sotmetent la classe obrera i els pobles de la península ibèrica.

En l'actual context de crisi capitalista i creixent conflicte social, l'aparició d'un projecte polític com II-SP suposa una sèria amenaça que l'estat, a través dels seus mecanismes repressius, intenta tallar de socarrel. I jo em pregunto, què dirien aquests mateixos mercenaris del capitalisme espanyol si el govern de Veneçuela il·legalitzès una candidatura electoral? Com sempre, volen donar lliçons de democràcia aquells que justifiquen i recolzen invasions militars (què passa a l'Iraq?), genocidis (com el que fa dècades que du a terme l'estat sionista d'Israel contra el poble palestí), cops d'estat (com el del 2002 a Veneçuela), o que directament participen de les massacres imperialistes (Afganistan, Haití, Iugoslàvia...). Hipòcrites i miserables, sou vosaltres els que teniu milers i milers de cadàvers a les vostres esquenes, per molt que intenteu criminalitzar l'esquerra revolucionària que en 30 anys de presó borbònica no heu pogut incorporar al vostre "circ democràtic".

Per la llibertat, per la democràcia, per solidaritat: totes i tots som Iniciativa Internacionalista. Si ens han d'il·legalitzar, que ens il·legalitzin.

Covards

2009-04-09T19:40:00.004+02:00

(publicat al TOT Cerdanyola del 09/04/2009)

Si algú encara tenia dubtes de com s'implantarà el pla Bolonya, les imatges del violent desallotjament dels estudiants de la UB i l'estat de setge imposat de facto durant tot el dia pels carrers de Barcelona li aclariran les idees. Estudiants colpejats dins l'edifici de la universitat. Agents anti-avalots baixant de les furgonetes en marxa. Agressions indiscriminades a tothom que gosava estar a la zona cero. Batudes i persecucions. Detencions arbitràries. Una actuació que recorda massa temps suposadament superats, més encara quan l'endemà hi havia convocada una jornada de vaga general de l'ensenyament públic de Catalunya. Lamentablement sembla ser la recepta del govern i els rectors contra el creixent moviment en contra de la privatització de la universitat pública.

Aquesta nova demostració de força, com les que també s'han produït a la UAB i altres universitats públiques, posa de relleu les misèries d'uns personatges que lluny de treballar per la transformació social, estan més interessats a demostrar que poden gestionar els interessos de les grans patronals i cambres de comerç com els que més, tot i dir-se d'esquerres. Covards que callen o qualifiquen d'errors actuacions iguals a les que ells mateixos qualificaven d'atemptat a la llibertat quan el govern estava en mans de la dreta. Covards que traeixen la lluita per un món més just, enlluernats per despatxos amb moqueta, sous públics astronòmics, cotxes oficials i altres prebendes d'estar al poder. Covards que criminalitzen aquells que denuncien la mercantilització dels serveis públics.

Vull mostrar la meva solidaritat i suport a totes les víctimes de la desproporcionada actuació policial del 18 de març, estudiants, vianants i treballadors de premsa.

CARTA OBERTA AL President Josep Montilla

2009-03-27T19:19:00.005+01:00

CAMPANYA “QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS RICS”

Vostè es coneixedor de la situació de crisi que viu la ciutadania de Catalunya i en especial els treballadors i treballadores de l’industria catalana, que son acomiadats o portats a expedients temporals amb les repercussions laborals i familiars que allò comporta.

Aquesta crisi és el resultat de les polítiques neoliberals i de la gran mentida de la competitivitat que ens han venut empresaris i politics de dretes, i malauradament també d’esquerres, i que lluny d’assegurar-nos als ciutadans un futur millor, ens ha portat a la precarietat, als sous més baixos i a una inestabilitat laboral i social sense precedents.

I ara hem d’escoltar des de la Presidència de la Generalitat, les seves declaracions on deia que aquesta crisis s’ha de solucionar treballant més i cobrant menys.

Des de la campanya “Que la Crisi la Paguin els Rics” ens adrecem a vostè mitjançant aquesta carta oberta per fer-li palès el nostre rebuitg a les seves paraules i exigir-li:

Unes polítiques socials de veritat, envers els treballadores i treballadores defensant tot el contrari. La única manera de sortir d’aquesta crisi, i fracàs del capitalisme, és amb polítiques socials cap el poble.
Si no hi ha feina per a tothom, la solució es el repartiment de la mateixa. REDUCCIÓN DEL TEMPS DE TREBALL cap a les 35 i a les 30 hores, SENSE REDUCCIO DE SALARI.
Oposició real del Govern a l’acomiadament dels treballadors i negativa als EROs, utilitzats com a eina de reestructuració tot aprofitant l’angoixa que genera la crisi.
Un més gran control dels incompliments legals de les empreses en matèria de contractació, d’abusos a les plantilles precàries i a la sobreexplotació en hores extres, mentre a les mateixes empreses s’apliquen EROs.
Promoure els canvis legislatius al Parlamento espanyol per abolir les reformes laborals que va aprovar el Govern del PP des d'els anys 96 al 2004, tot eliminant els acomiadaments “objectius” i d’altres barbaritats antiobreres

És a dir, si vostès es diuen Govern tripartit d’esquerres han de demostrar-ho. I això passa per fer polítiques socials a favor dels treballadors i treballadores i no alinear-se amb uns plantejaments que han estat sempre el de les multinacionals i empresaris. Avui que els gurus de l’economia reconeixen que la causa de la crisi ha estat la cobdícia (intrínseca al neoliberalisme) dels empresaris i financers, la solució mai potser aplicar la mateixa causa que ha generat la crisi: l'acaparació del benefici mitjançant la davallada dels salaris i les condicions laborals.

Ens els contrari, és el repartiment de la riquesa, que generem els treballadors, el que fará tornar la reactivació d’una economia basada a la sostenibilitat. Però això mai serà possible amb les velles receptes dels empresaris que vostè com a persona teòricament d’esquerres no pot mai defensar.
Per això li demanem que rectifiqui les seves declaracions i la postura del seu govern envers unes solucions a la crisis de manera favorable als treballadors.

Barcelona, 28 de març de 2009.

CRIDEM A TOTES LES PERSONES QUE PATEIXIN L’ATUR A L’ASSEMBLEA D’ATURATS/DES QUE ÉS CELEBRARÀ EL PROPER 1 D’ABRIL A LES COTXERES DE SANTS

MANIFESTACIÓ 28 març Plaça Universitat 17:30 (Barcelona)

2009-03-20T13:52:00.008+01:00

El capitalisme, en la seva obsessió malaltissa per acumular més i més beneficis pels rics, necessita créixer permanentment per evitar entrar en Crisi: Créixer en especulació financera o de vivenda, en explotació laboral dels treballadors, en sous miserables i precarització, en espoli dels recursos naturals i el medi ambient, en més i més privatitzacions dels serveis públics... Com si no en tinguèssim prou, ara tot just estem començant a pagar amb molt més patiment la seva Crisi.

Avui, milers de treballadors i treballadores som acomiadats cada dia, la situació és aprofitada per oferir feines més precàries, insegures i inestables alhora que la patronal intenta reduïr les indemnitzacions per acomiadament a una propineta. Els grans deutes que els bancs i constructors ens van obligar a tenir per accedir a una vivenda, ara poden fer-se servir per fer-nos fora.

Mentrestant, el Govern Zapatero utilitza 150.000 milions d’euros a la Banca sense cap tipus de condició, el 15% de la riquesa de l’Estat. Amb els nostres impostos paguem l’especulació dels poderosos. S’ha de dir clar: no hi haurà prou llocs de treball abans que s’acabin les prestacions d’atur dels acomiadats i les seves famílies. I després què?

El més d’un centenar de sindicats, moviments socials, partits polítics que formem la Campanya Que la Crisi la Paguin els Rics cridem a la mobilització sostinguda dels treballadors i treballadores, estudiants i classes populars per aturar la dramàtica situació que tenim a sobre.

Lluitarem per aconseguir primer protecció immediata amb ingressos dignes per a tothom (prestació d’atur indefinida) i després per decidir si el capitalisme ha de seguir governant i explotant-nos la resta de la nostra vida.Per això, és necessari organitzar una vaga general com a d'altres països d'Europa, per a repartir la riquesa i el treball.

Manifestació internacional a Barcelona 28 Març, 17:30h Pça Universitat

Més informació: http://www.noalacrisi.cat

El fascismo, aunque se vista de izquierdas, fascismo se queda

2009-03-19T15:15:00.001+01:00

Contra la crisi, vaga general!

2009-03-05T19:46:00.003+01:00

(publicat al TOT Cerdanyola del 05/03/2009)

Ja fa uns mesos que la crisi capitalista global està deixant a l'atur milers de treballadores i treballadors, i actualment arriba a cotes que fan esgarrifar. La dinàmica empresarial de privatització de guanys i socialització de pèrdues és avui una realitat que qualsevol veu, no cal ser especialista en economia. Front aquesta situació hi ha dues opcions: pau social o lluita de classes.

La primera es basa a trobar solucions temporals a cada cas, aïllant les diferents lluites i evitant que la classe obrera es mobilitzi conjuntament. Aquesta és l'actitud de les centrals sindicals majoritàries que, renunciant al seu caràcter de classe, es conformen amb salvar els mobles. Com sinó es poden entendre expedients de regulació pactats amb empreses amb beneficis o que s'estigui negociant un pla d'incentius fiscals a la contractació temporal? Més enllà dels eslògans, això està portant que la crisi la paguem els treballadors, ja sigui de forma directa (flexibilitat laboral, congelacions i reduccions salarials, acomiadaments...) o indirecta (EROs, ajuts a empreses i bancs...).

La segona opció passa per bastir un pla global de lluita contra la crisi creada pel mateix sistema capitalista. Un pla capaç de coordinar els diferents conflictes i donar resposta a totes les problemàtiques concretes. Cal més agitació i mobilització social, debats, assemblees de treballadors en actiu i aturats, resistència front el terrorisme empresarial... En definitiva, treballar per una vaga general, el més potent instrument de lluita de la classe obrera. Només així podrem impedir que siguem els treballadors qui paguem la factura d'aquesta crisi que nosaltres no hem creat.

Per la defensa dels drets de la classe obrera, VAGA GENERAL JA!

Un granito rojo rojito...

2009-02-19T18:40:00.002+01:00

50 anys d'exemple revolucionari

2009-02-08T20:50:00.003+01:00

(publicat al TOT Cerdanyola del 05/02/2009)

El passat 1 de gener es complien 50 anys de la victòria revolucionària a Cuba. Mig segle de conquestes socials i resistència. El que semblava impossible, una revolució a 90 milles d'Estats Units, no només va passar, sinó que es va consolidar i encara avui resisteix tot i la política d'ingerència i assetjament dels successius governs nord-americans: intent d'invasió militar, bloqueig polític, comercial i financer, atemptats terroristes, violacions de l'espai aeri i marítim, intents de magnicidi... Una llarga llista d'agressions front les que el poble cubà sempre ha plantat cara.

Malauradament, els mitjans de comunicació mundials donen una imatge de Cuba que poc té a veure amb el periodisme. Informacions descontextualitzades, manipulades o directament falses. Acusacions de no respecte dels drets humans. Una actitud que contrasta amb la condescendència amb què els mateixos mitjans es refereixen a les matances dels EUA a Afganistan i Iraq, d'Israel a Gaza, o fins i tot als casos de tortura que encara es produeixen a l'Estat espanyol.

Agradi o no, la Cuba socialista i revolucionària ha eradicat la fam i l'analfabetisme, i garanteix el dret a una educació i sanitat públiques, mentre les polítiques neoliberals han caminat en la direcció contrària a la resta de països de la regió. Una revolució que ha forjat un esperit internacionalista i solidari entre el seu poble, com proven els més de 30.000 metges cubans que actualment cooperen a l'exterior, o el suport a les lluites anti-colonials. No es d'estranyar que cada cop més països a Llatinoamèrica hagin iniciat el camí cap al socialisme, inspirats en l'exemple del poble cubà.

Per aquestes i per moltes raons més, VISCA LA CUBA SOCIALISTA!

En defensa de la Revolució Cubana (II)

2009-02-02T22:33:00.003+01:00

En aquesta foto podeu veure la pancarta de la Brigada Vallesana Simón Bolívar. Podeu veure algunes fotos més al blog del company Ibarro:
Cuba no está sola!
La gusanera del pepé

També podeu veure una crònica de la concentració a Kaosenlared, com sempre, amb fotos i videos.

Finalment us deixo un video de la concentració.

Solidaridad con la Revolución Cubana from Oriol Sabata on Vimeo.

En defensa de la Revolució Cubana (I). Diumenge 1 a les 11.30 H al Consulat !

2009-01-31T12:56:00.008+01:00

No només la gusanera contrarrevolucionària de Miami organitza bronques, aquí a Barcelona també. El més reaccionari del nostre país junt amb els quatre renegats proianquis en volen muntar una diumenge davant el Consulat. A la petició d'ajuda del company Cònsul de la República de Cuba a Barcelona la Brigada Vallesana li diem de forma solidària que allà hi serem. Sortim de l'estació de RENFE Cerdanyola el diumenge 1 de febrer a les 10.45 H amb la pancarta: 50 anys de lluita pel Socialisme. 50 anys d'exemple revolucionari

Visca la Revolució Cubana, Visca el Socialisme, Visca Fidel i Raul !

----------------------------------------------------------------------------------------------
Carta del Cònsul de Cuba en Barcelona adreçada als/les solidàries amb la Revolució Cubana:

ESTIMADOS COMPAÑEROS Y AMIGOS:

COMO VEN LOS ENEMIGOS DE LA REVOLUCION ESTAN CONVOCANDO A UNA MANIFESTACION DELANTE DEL CONSULADO EL PROXIMO DOMINGO 1 DE FEBRERO. SOLICITAMOS EL APOYO DE TODOS LOS AMIGOS DE LA REVOLUCION CUBANA PARA DAR A ESTOS APATRIDAS LA RESPUESTA QUE MERECEN.
NOS VEMOS aquí ESE MISMO DIA DOMINGO 1 A LAS 11:30 am
¡ABAJO LOS ASALARIADOS DEL IMPERIO!
¡VIVA EL 50 ANIVERSARIO DE LA REVOLUCION CUBANA!

CONSULADO DE CUBA EN BARCELONA.

----------------------------------------------------------------------------------------------

Us deixo un video de Reincidentes, la coneguda cançó "Resistencia" que parla de la Cuba revolucionària que lluita per la seva independència de l'imperi, per la llibertat i el socialisme.

Concentració a Cerdanyola contra el genocidi a Gaza

2009-01-13T21:33:00.003+01:00

DIJOUS A LES 19:30 CONCENTRACIÓ A LA PLAÇA DE L'AJUNTAMENT DE CERDANYOLA

CONTRA EL GENOCIDI DEL GOVERN ISRAELIÀ SOBRE EL POBLE PALESTÍ

FES DIFUSIÓ I VINE A LA CONCENTRACIÓ!

Aturem la massacre a Gaza

2009-01-05T21:13:00.003+01:00

PROU COMPLICITAT AMB LA MASSACRE DEL POBLE PALESTÍ

L’exèrcit d’ocupació israelià està cometent una nova massacre a Gaza. De moment, el resultat d’aquest nou acte de barbàrie ha causat centenars de morts i ferits, incloent-hi un nombre indeterminat d’escolars que, en el moment del primer atac militar israelià, eren conduïts cap a casa des de l’escola. Aquest últim bany de sang de civils palestins, tot i ser el més despietat, no és el primer, ni suposa un canvi de lògica en l’estratègia d’apartheid i colonització israeliana. És més, ve a culminar el llarg setge israelià a Gaza, que de moment, per una part, ha merescut diversos pronunciaments no vinculants per part de diversos organismes internacionals i, per altra part, s’ha de destacar que les decisions que sí són vinculants han estat sistemàticament ignorades per els diversos governs israelians. Fa mesos que el poble palestí de Gaza viu una situació completament insostenible, atrapat dins d’un veritable camp de concentració, privat de recursos, de queviures elementals, de cap possibilitat de desplaçar-se, encerclat per l’exèrcit israelià i amb les fronteres d’Egipte tancades.

Davant d’aquesta situació, no podem quedar-nos de braços plegats. La nostra inacció alimenta la complicitat dels governs de la Unió Europea. En lloc de pressionar el govern d’Israel per les greus i sistemàtiques violacions de drets humans, crims de guerra i incompliment sistemàtic del dret internacional, el passat 9 de desembre els governs europeus van decidir enfortir les relacions comercials de la Unió Europea amb l’Estat d’Israel, sense condicionar aquest acord a la presa de mesures cap a una pau justa a la regió, que respecti els valors propis de la democràcia i dels drets humans. El govern d’Israel, encoratjat també per la manca de crítica nord-americana, ha entès el missatge d’aprovació i actua en conseqüència. Fins i tot a casa nostra, els departaments de Vicepresidència i d’Innovació, Universitats i Empresa, han posat el seu gra de sorra aquestes darreres setmanes protagonitzant visites a Israel amb l’objectiu “d’impulsar les relacions econòmiques amb Israel”, obviant així els reiterats informes de l’ONU que equiparen el règim d’ocupació israelià amb l’apartheid sud-africà, i que reclamen a la comunitat internacional incrementar la pressió política i econòmica vers l’Estat d’Israel.

Les organitzacions sotasignades ens neguem a l’exercici deshonest i immoral d’equiparar les parts en conflicte. La desproporció de víctimes és aclaparadora -de centenars a una, en aquest cas-. Ens neguem a ser còmplices de la massacre contra el poble palestí. És per això que fem una crida als nostres governants i a tota la societat civil perquè facin seu el compromís amb la cultura de la pau, expressat de manera àmplia i reiterada per la ciutadania del poble de Catalunya. En el moment present, aquest compromís passa per la ruptura immediata de tots els acords de cooperació i associació comercial amb l’Estat d’Israel, en tots els nivells -europeu, espanyol i català, i per això reclamem:

- Que el govern de l’Estat Espanyol aturi el comerç d’armes amb l’Estat d’Israel.

- Que la ciutadania de Catalunya deixi de comprar productes israelians.

- Que el govern de la Generalitat suspengui els acords comercials amb Israel que el departament de Vicepresidència i el d’Innovació, Universitats i Empresa estan promovent.

Primers signataris: Comunitat Palestina de Catalunya, Plataforma Aturem la Guerra, NOVA , Institut de Drets Humans de Catalunya, ACSUR - Las Segovias, Servei Civil Internacional, CIEMEN, Associació Catalana per la Pau, Sodepau, Xarxa d’Enllaç amb Palestina, Alternativa de Catalunya, ONG Compromesos amb el Món, Fundacio Pere Ardiaca, Grup Blanquerna, Joves d’Esquerra Nacionalista, Partit Socialista de Mallorca-Entesa Nacionalista, Ateneu Independentista Barraqueta, Comité Suport al Moviment Sem Terra Brasil (MST– Barcelona).

50 Años en Revolución

2009-01-01T21:24:00.000+01:00

Muchos no lo aceptan, y otros más numerosos no pueden creer aún que Cuba Socialista y Revolucionaria entre el 1 de enero de 2009 en sus 50 años de intensa, prospera y para felicidad de los pueblos de Nuestra América, fecunda madurez de su Revolución.

Desde la Brigada Vallesana Simón Bolívar queremos dar testimonio una vez más de nuestra solidaridad irrestricta con Cuba, la Revolución, el Socialismo, el Comandante en Jefe Fidel Castro, Raúl y todos los dirigentes de la Revolución. Celebramos 50 años de la más grande Resistencia, valor si límites, coraje e ideas insufladas por Martí y recogidas por Fidel para iluminar Cuba y la hora actual de la América Morena que avanza a su liberación definitiva.

Nunca nos cansaremos de repetir que no hay igual en la Historia de la Humanidad, y que el ejemplo de Cuba perdurará por los siglos de los siglos. Cuba, a sólo 90 millas del más poderoso Imperio conocido y que amenazaba con destruirla, quedaba sola en 1962 cuando la crisis de los misiles y el mundo se puso al borde mismo de la guerra termonuclear. En 1990 cuando se autodestruía la URSS sola quedaba otra vez para seguir siendo Libre y Soberana.

Sola, pero llena de amigos por todo el mundo. Sola, pero con la solidaridad creciente y la admiración y la deuda regada por el planeta. Se cumplen 50 años cuando en Bolivia se festeja la erradicación del analfabetismo con el método desarrollado por Cuba. La lacra que representa este flagelo ha sido liquidada ya en Venezuela y son numerosos los países de la región que lograrán ganar la batalla a la ignorancia con el apoyo incondicional de Cuba.

Son 50 años de incansable lucha por un destino viable y sostenible para la humanidad, alojada toda en el mismo y cada vez más pequeño planeta Tierra. Incansables luchas lideradas por el Padre de todos los revolucionarios de América Latina y el Caribe e inspirador y guía de la hora actual de despliegue del Bolivarismo y la nueva fuerza que representa la región sin amos ni tutelajes de EUA ni de Europa.

En 50 años Cuba revolucionaria ha escrito las páginas más hermosas de la historia de América Latina y el Caribe y de África. Cada unos de nuestros pueblos debe inclinar su cabeza en señal de respeto, admiración y agradecimiento por cuanto cubanas y cubanos han hecho en la salud, alfabetización, deportes, agricultura, y defensa de la integridad territorial y lucha contra la opresión. Muchos de ellos han vertido su sangre generosa por todos nosotros pagando como decía Martí “la deuda con la Humanidad”. No vamos a repetir hoy lo que hemos sostenido y sostenemos sobre Cuba. Estamos con Cuba, y nos enorgullece el haberlo estado ayer y hoy sin vacilaciones.

Los revolucionarios del mundo celebran como suyas todas sus victorias, todos sus sacrificios y exigimos con más fuerza en este aniversario:

1. El Fin al Bloqueo y por una nueva relación entre EUA y Cuba. Esta es una exigencia y uno de los puntos que hicieron posibles la victoria de Obama incluso la Florida.

2. Libertad a Los cinco patriotas cubanos injustamente encarcelados por más de 10 años en prisiones de EUA.

3. Devolución a Cuba del territorio que ocupa por la fuerza el ilegalmente EUA: La base militar de Guantánamo, símbolo de opresión, torturas e ilegalidades internacionales que comete el gobierno de los EUA.

4. Incorporación plena de Cuba a las instancias regionales de integración por una nueva geopolítica multipolar.

5. Respeto a la Soberanía, integridad territorial, y derechos de Cuba a decidir su propio futuro sin ingerencias extranjeras.

50 años de lucha permanente y Resistencia deben ser suficientes para que se acepten estas propuestas justas que sólo engrandecerían a los nuevos inquilinos de la Casa Blanca. Cuba por su parte continuará resistiendo, dirigidos por Fidel, Raúl y ese mismo grupo de rebeldes que hace más de 55 años asaltaron el Moncada y el Carlos Manuel de Céspedes, luego desembarcaron en el Granma y dominaron las montañas de la Sierra Maestra para invadir toda la isla y devenir con la Libertad el 1 de enero de 1959.

Vivan los 50 años eternos del triunfo de la Revolución.
Viva Fidel.
Patria o Muerte, Venceremos.

Brigada Vallesana Simón Bolívar.
diciembre de 2008
Vallès Occidental.

Prou mentides! Volem l’hospital JA!

2008-12-31T20:18:00.001+01:00

(publicat al TOT Cerdanyola del 31/12/2008)

Que encara no sapiguem quan tindrem el nou hospital és indignant. Fa més d’un any i mig que la construcció hauria d’haver començat i l’equipament hauria d’entrar en funcionament el 2010. Si més no, aquest és el calendari que el 7 de febrer del 2006 responsables del departament de salut van anunciar a l’Ajuntament de Cerdanyola davant els alcaldes de la Mancomunitat, durant la presentació del pla director de l’hospital. Un calendari ratificat un mes després per la pròpia consellera de salut. La crua realitat, però, és que a dia d’avui no s’ha fet la cessió dels terrenys a la Generalitat i el concurs d’idees encara s’està realitzant. De l’inici de la construcció ni se sap i ja s’està parlant del 2015 per a la posada en funcionament.

Més indignant encara són les reiterades mentides dels responsables polítics de les diferents administracions implicades (ajuntaments, Mancomunitat i Generalitat), que sense cap mena d’escrúpols, continuen afirmant que s’està complint el calendari previst. Aquesta actitud és especialment greu en el cas dels alcaldes, que en lloc de posar-se del costat dels seus veïns i veïnes per exigir la construcció immediata, prefereixen apuntar-se al discurs oficial de que tot va bé. Però del retard ningú no dóna explicacions, perquè tots en són responsables.

Quan la defensa de la sanitat pública i de qualitat hauria de ser una prioritat política, donat el col•lapse que patim a la comarca, els alcaldes, suposadament d’esquerres, estan més preocupats en promoure infraestructures faraòniques com el túnel d’Horta i signar convenis amb associacions empresarials i cambres de comerç. Caldrà, doncs, continuar sortint al carrer a denunciar aquesta situació.

En defensa de Nicaragua

2008-12-26T19:21:00.005+01:00

Managua. Radio La Primerísima. | diciembre 20, 2008

Este es el texto de una carta firmada por varias personas preocupadas por la campaña de gobiernos extranjeros en contra de Nicaragua. Es una iniciativa surgida desde un grupo de nicaragüenses e internacionalistas, con el objetivo de despertar la conciencia mundial sobre lo que ocurre en este país centroamericano, víctima de una feroz campaña de acoso y derribo ejecutada por las fuerzas oligárquicas locales, financiada y dirigida por Estados Unidos y los más poderosos gobiernos europeos.

Si compartes su contenido y deseas adherirte, por favor envía un correo a carta@tortillaconsal.com indicando tu nombre, tu ciudad y país de domicilio. Si lo haces a nombre de una entidad, por favor indícanos cuál es y su país/ciudad de domicilio.

Asimismo, si tienes un poco de tiempo para Nicaragua, te solicitamos lo hagas circular entre quienes creas pueden sumarse a este Manifiesto.

Queremos cerrar este ciclo de firmas el 10 de enero de 2009, cuando se cumplen dos años del gobierno sandinista.

Nuestra idea es edificar un muro internacional en defensa de Nicaragua.

Gracias por tu solidaridad

EN DEFENSA DE NICARAGUA

La mayoría de América Latina vive un proceso de liberación nacional irreversible. Sus pueblos han elegido gobiernos que han emprendido un camino de independencia, dignidad y soberanía, para sacudirse la tutela extranjera que durante siglos los había sometido por la fuerza de las armas, la represión y la miseria.

En noviembre de 2006, el pueblo nicaragüense eligió al Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) para dirigir su destino y desde el 10 de enero de 2007, el nuevo gobierno ha reiniciado el proceso de autodeterminación nacido el 19 de julio de 1979 y que había sido abandonado durante 17 años por tres gobiernos capitalistas neoliberales, antidemocráticos y antinacionales.

Nicaragua ha recuperado la dignidad nacional con un gobierno independiente de los poderes imperiales, que ha vuelto a colocar a los más pobres como centro de las políticas de desarrollo.

Como parte de ese proceso, Nicaragua se ha sumado a la Alternativa Bolivariana para los pueblos de Nuestra América (ALBA) y con el generoso respaldo de numerosos pueblos y gobiernos, especialmente Cuba y Venezuela, el gobierno sandinista aplica distintos programas mediante los cuales el pueblo nicaragüense ha recuperado gran parte de sus derechos sociales y económicos, abriendo las posibilidades para el progreso nacional, democrático y socialista.

Pero así como ocurrió durante los años 80, cuando Estados Unidos lanzó su guerra de agresión contra el pueblo nicaragüense y la Revolución Popular Sandinista, hoy Nicaragua debe enfrentar una despiadada campaña de mentiras y chantajes promovidas desde Washington y varias capitales europeas, bajo el esquema de contrainsurgencia informativa en la guerra de baja intensidad, con el objetivo de impedir el desarrollo independiente que encabeza el gobierno del presidente Daniel Ortega.

Esta campaña ha recrudecido en los últimos meses, con el objetivo de desacreditar la inobjetable y contundente victoria electoral del FSLN en las elecciones municipales del pasado 9 de noviembre, cuando los nicaragüenses validaron en las urnas su respaldo al nuevo rumbo del país.

El extremo de esta campaña, ha sido la suspensión de la ayuda al pueblo nicaragüense. Es inaceptable que los gobiernos de los países desarrollados utilicen el dinero que sus propios pueblos destinan a los países más empobrecidos, como arma política de dominación imperialista.

Por todo ello, nosotros y nosotras, mujeres y hombres libres que creemos que Otro Mundo es Posible,

Declaramos:

1. Nuestro incondicional respaldo al derecho del pueblo nicaragüense a su autodeterminación y soberanía nacional, sin injerencias extranjeras de ningún tipo.

2. Nuestro apoyo al rumbo independiente, soberano y popular del gobierno del FSLN, encabezado por el presidente Daniel Ortega.

3. Nuestro regocijo por la victoria sandinista en 105 de 146 gobiernos municipales.

Rechazamos y condenamos:

1. La injerencia extranjera en los asuntos internos de Nicaragua.

2. La política de chantaje que ejecutan los gobiernos de Estados Unidos y de la Unión Europea.

3. La campaña de mentiras desatada por las corporaciones y multinacionales de la (des) información internacional.

Exhortamos:

1. A los pueblos de todo el mundo, en especial los europeos y norteamericano, a renovar sus lazos de amistad con Nicaragua, presionando a sus respectivos gobiernos para que multipliquen los fondos destinados para erradicar la pobreza y para obligarlos a que no sigan entrometiéndose en los asuntos del pueblo nicaragüense.

2. A los comunicadores sociales y en especial, a los medios de comunicación alternativos, a romper el silencio sobre la situación nicaragüense, e informar activamente con veracidad e independencia, sobre lo que realmente ocurre en Nicaragua y la región centroamericana.

3. A los gobiernos progresistas e independientes de América Latina y del mundo, a volcar su solidaridad con el pueblo nicaragüense y su gobierno legítimo, democráticamente electo.

MANIFESTACIÓ 20 DE DESEMBRE: "PER A QUAN L'HOSPITAL?"

2008-12-15T20:48:00.001+01:00

Xerrada-debat: "Contra la crisi capitalista, respostes i fets des d'Amèrica Llatina"

2008-12-15T20:42:00.004+01:00

Comunicat

2008-12-10T21:13:00.001+01:00

Després del procés assembleari que Esquerra Unida i Alternativa ha realitzat en les darreres setmanes, els sotasignats vam obrir un procés de reflexió col•lectiva sobre la nostra continuïtat o no en aquesta organització política.

L’experiència de la 5a Assemblea Nacional, on el debat sobre les qüestions més crítiques (principalment la coalició amb ICV i el balanç de l’acció del Govern d’Entesa) va ser amputat tant com va ser possible, ens va demostrar la manca de voluntat d’autocrítica a EUiA i la impossibilitat d’un canvi d’estratègia. Més encara quan es culpabilitza els moviments socials i col•lectius de l’esquerra alternativa del seu distanciament d’EUiA, sense fer cap reflexió de perquè Esquerra Unida no és un instrument vàlid per als sectors més combatius de la societat. D’aquesta assemblea nacional vam sortir amb la conclusió que el canvi, si encara quedava alguna possibilitat, només podia donar-se a l’àmbit local. Aquest fet ens va portar a centrar els nostres esforços a l’assemblea local, en la creença que la precària situació d’EUiA a Cerdanyola no podia continuar i això permetria arribar a acords organitzatius i estratègics.

En aquest context va tenir lloc, el passat 22 de novembre de 2008, una assemblea local d’EUiA que tenia per objectiu fer balanç del primer any i mig del govern municipal, així com de la situació organitzativa d’EUiA a Cerdanyola. Una assemblea que suposava una oportunitat de superar la divisió interna produïda pel pacte de govern municipal amb CiU (un pacte en contra dels propis acords del Consell Nacional). Per la nostra part, proposàvem a l’assemblea una nova estratègia política local, que permetés EUiA de Cerdanyola recuperar l’esperit de moviment polític i social, d’esquerres i alternatiu, arrelat al carrer. Calia superar les contradiccions generades per la nostra participació a un govern municipal que camina en una direcció massa diferent respecte de les propostes programàtiques d’EUiA de Cerdanyola per a les eleccions municipals (document presentat en roda de premsa el 22 de març de 2007).

Lamentablement, l’assemblea no va servir per a superar la divisió, doncs la majoria va decidir tombar la nostra proposta sense ni tan sols obrir la possibilitat de negociació per a trobar punts d’acord sobre els quals reconstruir la unitat. La manca de voluntat de fer un balanç crític de la precària situació organitzativa actual i la desconnexió respecte de la base social de l’esquerra alternativa local, ens porta a la conclusió que també a Cerdanyola EUiA està esgotada com a projecte polític alternatiu i de transformació social. L’actual estratègia política, centrada en la supervivència de l’organització per sobre del propi projecte, amputa l’activitat política al carrer, condicionant-la a la presència i acció institucional, impedint avançar en la consolidació d’una base social organitzada de l’esquerra alternativa i plural.

És per això que hem decidit continuar el nostre treball polític fora d’EUiA i per tant, hem tramitat la nostra baixa com a militants d’aquesta organització. En coherència amb aquesta decisió, el company Carles Escolà ha presentat la seva dimissió com a regidor de l’ajuntament de Cerdanyola, conscient que la seva acta no el pertany a ell sinó a la coalició ICV-EUiA.

A partir d’ara volem contribuir a obrir un procés de reflexió i debat amb altres col•lectius i persones de l’esquerra alternativa de Cerdanyola, per tal de cercar els punts de coincidència sobre els què construir espais de treball polític de base i de confluència amb els moviments socials. La pluralitat i la diversitat, trets característics de l’esquerra alternativa i revolucionària, no han de suposar cap obstacle, ans al contrari, són una oportunitat d’enriquiment col•lectiu i l’autèntica força de tot projecte de transformació social. Un projecte que avui, amb un context de crisi capitalista global, exigeix el millor de tots i totes nosaltres per aixecar alternatives populars que ens condueixin a una societat més justa, igualitària i lliure: el Socialisme del Segle XXI.

Carles Escolà Sànchez
Iván González Galdeano
Adrià Hernando Fresco
Sergio Rodríguez Salces
Héctor Sierra de Jorge
Ex-militants d’EUiA de Cerdanyola del Vallès

Manifestació conjunta dels treballadors/-es de Zobele, Sugrañes i Riviere

2008-12-10T17:58:00.004+01:00

MANIFESTACIÓ CONTRA ELS EXPEDIENTS DE REGULACIÓ A ZOBELE, SUGRAÑES I RIVIERE.

NO A LA DESLOCALITZACIÓ!

QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS CAPITALISTES!

CONVOCATÒRIA:
DIVENDRES 12 DE DESEMBRE
A LES 18:00H
DAVANT DE L'AJUNTAMENT DE CERDANYOLA

Per la III República. No a la Constitució monàrquica del 78.

2008-12-08T00:55:00.004+01:00

Solidaritat amb les lluites

2008-12-04T12:42:00.003+01:00

(publicat al TOT Cerdanyola del 04/12/2008)

Les darreres setmanes són diverses les lluites endegades a Cerdanyola. La crisi econòmica ja es visualitza pels carrers de la nostra vila, en forma de mobilitzacions de col•lectius de treballadors i treballadores que lluiten per la defensa dels seus llocs de treball. És el cas dels treballadors de Sugrañes, que han començat la seva lluita contra l’ERO amb el que l’empresa intenta deixar sense feina 80 persones. També tenim per davant el tancament de Zobele, que deixarà al carrer unes 165 persones més. Riviere, el conveni dels treballadors municipals... I el que encara està per venir.

El moviment estudiantil també està en peu de guerra. La lluita contra l’anomenat pla de Bolonya s’està intensificant a la UAB. Creix el nombre de facultats ocupades pels estudiants per exigir un procés democràtic, obert a tota la comunitat universitària, per decidir la implantació o no dels nous plans d’estudi. Per contra, el rectorat intenta reprimir les protestes tramitant l’expulsió d’alguns líders estudiantils, creient que així s’acabaran les mobilitzacions. Ans al contrari, les expulsions només aconseguiran implicar més estudiants en la lluita, com a resposta a la repressió.

Front aquest escenari, que tendirà a créixer, és necessari que tot el poble cerdanyolenc ens solidaritzem amb les lluites que s’estan duent a terme a la nostra ciutat. No podem romandre de braços creuats mentre els nostres veïns i veïnes han iniciat una lluita que en el fons té un caràcter global i, per tant, ens afecta a tots i totes. Suport, difusió dels conflictes, implicació en les mobilitzacions, col•laborar en la unificació de les lluites. La nostra solidaritat avui serà la nostra força demà.

Banc del Temps de Badia del Vallès

2008-11-26T13:32:00.001+01:00

CHARLA INFORMATIVA SOBRE EL BANCO DEL TIEMPO QUE SE ESTÁ CREANDO EN BADIA

MIERCOLES DIA 26 DE NOVIEMBRE
LUGAR: CENTRO CÍVICO (BADIA)
HORA:18:00

Més informació: http://bancotiempobadia.blogspot.com/

Jornada de debat 15/11: governs territorials de salut i participació ciutadana

2008-11-10T18:02:00.002+01:00

Temps de crisi, temps de lluites

2008-11-06T15:13:00.002+01:00

(publicat al TOT Cerdanyola del 06/11/2008)

A hores d’ara tothom és conscient que l’economia global està en crisi. L’especulació i el benefici a curt termini, trets característics del capitalisme, han portat el sistema financer nord-americà a un col•lapse que, com una taca d’oli, s’estén arreu. La globalització ha mostrat la seva cara més fosca.

En el sector industrial català aquesta crisi s’està traduint en un creixent nombre d’expedients de regulació que amenacen milers de llocs de treball. Nissan és un exemple ben conegut, perquè posa de relleu el caràcter rapinyaire dels grups industrials transnacionals, que durant anys han estat acumulant beneficis astronòmics i ara maniobren per carregar la factura de la crisi sobre els treballadors. Però el moviment obrer més combatiu s’està organitzant per plantar cara. La crisi no l’hem provocat els treballadors i no la pagarem.

Aquest context econòmic coincideix amb un moment d’importants lluites socials. Les mobilitzacions contra la directiva de les 65 hores, contra la directiva de la vergonya, pel dret a l’habitatge o la lluita contra la nova llei d’educació (el proper 13 de novembre hi ha convocada un important vaga).

Arriben temps de mobilització social. Temps de defensar els drets aconseguits amb les lluites del passat i organitzar les actuals. D’enllaçar-les. Temps de crear xarxes de solidaritat. I això passa per construir instruments polítics capaços d’aglutinar les diferents lluites, de coordinar-les, de crear sinèrgies per avançar col•lectivament. Cal un debat profund del conjunt de l’esquerra alternativa, un procés d’unificació programàtica i d’acció que vagi configurant les necessàries organitzacions de lluita per fer front als nous temps. Un procés des de les bases. Si no ho fem ara, perdrem l’oportunitat... i una important batalla històrica.

"La Cultura del Mal", una guía del antiamericanismo

2008-10-30T11:26:00.022+01:00

Abans de comentar el llibre, prefereixo deixar algunes cites de la contraportada, on s'explica clarament el seu contingut:

«Éste no es otro libro más sobre la política exterior de EE.UU. Tampoco es otro de los que -a modo de resumen de periódicos- sólo hablan de Bush, relaciones Al Qaeda-Irak, armas de destrucción masiva... La Cultura del Mal concentra, quizás por primera vez, en un único texto, todos los aspectos denigrantes de lo que es hoy EE.UU., su cultura, sistema, forma de vida..., aportándonos una amplísima radiografía social, respaldada por las fuentes más solventes, y mirando hacia el futuro que todo ello nos depara.

Se ponen de relieve nuevos argumentos para la que es probablemente la corriente ideológica global con más seguidores: el "antiamericanismo" o lo que es lo mismo, el "pro" nuestra cultura y forma de vida. Se reconstruye desde la Historia la esencia de su pueblo y cultura actual, en cuanto a su forma de vida de escasos valores. Se reivindica la cultura latina como opción de un modelo digno, no sin criticarse a ésta por importar a ciegas todas las modas y tendencias de EE.UU., a través de los medios de idiotización masiva y de exposición constante de sucesos y localismos.»

«Estamos ante un nuevo modelo colonial totalmente distinto a los anteriores, por su novedoso formato de invasión cultural, por ser el de mayor magnitud jamás y por ser el primero que comete sus crímenes en el nombre de la "democracia". A pesar de ello, aún queda gente que piensa que pronunciarse o luchar contra esto es sólo una moda, cuando la historia siempre terminó convirtiendo en una obligación individual de todos combatir al imperio dominante de cada momento.»

Aquest lllibre, publicat el 2005, analitza la cultura, model econòmic i societat nordamericanes, alló que des del discurs oficial es presenta com a paradigma de societat moderna, lliure i democràtica, el model a seguir per totes les societats del món. Es tracta d'una crítica àcida, directa, on es donen dades objectives que deixen veure quin és exactament el model social que subtilment (o potser no tant) es va imposant arreu. Com diu l'autor, en aquest llibre no s'explica res de bo de la cultura nordamericana, sinó els aspectes més denigrants i ridículs de la seva societat. Si el que es vol es conèixer les "coses bones", existeixen milers de llibres, pel·lícules i sèries de televisió. El llibre aprofita l'espai en quelcom més profitós: donar arguments als diferents pobles del món per a que conservin la seva propia cutura i idiosincràsia.

Tot i no estar d'acord amb tot el que es planteja en el llibre, sí que s'hi poden trobar centenars d'elements i arguments per tal d'analitzar la cultura i societat de l'actual potència imperial, dels que voldria destacar aquells que m'han cridat més l'atenció (no per que expliquin res de nou) :

La gran crisi del sistema economico-financer nordamericà. Parlar avui d'una gran crisi del sistema financer dels Estats Units i, en conseqüència, del sistema financer internacional no és cap descobriment. Però tenint present que el llibre es va publicar el 2005, és interessant llegir que 3 anys enrere ja es podia veure la crisi del model neoliberal (que els Estats Units han anat imposant a la resta de societats a través d'organismes com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, l'Organització Mundial del Comerç...), basat en la pura especulació i l'apropiació de la riquesa generada per les altres societats a través de mecanismes com el deute extern o les guerres de rapinya (la llista d'intervencions militars dels Estats Units en els últims 110 anys inclou 76 paísos!).
La indústria armamentística controla la política exterior i interior nordamericana. El pressupost en armament i R+D+I armamentística marca la línia política de tots els seus governs, independentment del "color" polític del president de torn. És impressionant la quantitat de recursos que destinen a crear noves armes, entre les que destaca el projecte HAARP ("High Frequency Active Auroral Research Program", programa de recerca d'alta freqüència en aurores actives), un laboratori gegant on es desenvolupen experiments destinats a modificar el clima, amb la finalitat de provocar huracans, terretrèmols i altres catàstrofes naturals (molt més barat que una bomba atòmica). Existirà alguna relació entre aquest projecte i els huracans que han arrasat Cuba aquest estiu? ("Científicos afirman que los huracanes que asolaron Cuba fueron "fabricados" por EEUU", laRepublica.es)
El paper dels mitjans de comunicació de masses per crear "enemics invisibles". Ja he comentat en posts anteriors quina opinió tinc dels anomenats mass media. És indubtable que són un dels pilars sobre els que es sustenta el sistema social i polític nordamericà, basat en inculcar la por de la població a "enemics invisibles" (comunisme, terrorisme internacional...), per tal de crear l'estat d'opinió que justifica la violació dels drets més fonamentals en nom de la "seguretat", la "llibertat" i la "democràcia".
La CIA és el grup terrorista que més sabotatges, atemptats, cops d'estat i conspiracions té en el seu historial. Del paper de la CIA en el derrocament de governs democràtics i establiment de governs titelles repressors dels seus propis pobles està tot dit. Com exemple, podriem llistar un per un tots els països llatinoamericans i els dictadors imposats des de Washington. També dins el propi territori dels Estats Units, com les "estranyes" morts de lluitadors pels drets civils com Martin Luther King o Malcolm X. Però vull citar un cas concret, del que al llibre es parla àmpliament (reproduint informes desclasificats del Pentàgon). És l'anomenada "Operació Mangosta", un pla detallat de la CIA, que incloïa atacs a la base naval de Guantànamo (territori il·legalment ocupat), bombardejos a infraestructures nordamericans, sabotatges i assessinats a mans de mercenaris disfresats de soldats cubans, amb la intenció de culpabilitzar el govern de Fidel Castro i així justificar una invasió militar oberta de la major de les Antilles. Tota una demostració dels valors democràtics i de respecte de la vida que els Estats Units volen exportar a tot el món.

Manifestació en defensa de Bolívia

2008-10-10T20:30:00.005+02:00

Bolívia, ferida pels assassins de sempre

A Bolívia, un centenar de famílies, algunes d’elles hereves de nazis que van fugir, concentren 25 milions d’hectàrees de les terres més fèrtils, els boscos, els jaciments de gas, petroli i minerals a més de l’industria agrària, el comerç exterior, la banca, la quasi totalitat dels mitjans de comunicació i amb això, el poder polític.

De mitjana, una família de terratinents posseeix 250.000ha de terres fèrtils, mentre que una família camperola té a penes una hectàrea ja esgotada i poc productiva. L’origen de la sedició dels nuclis de poder de l’orient bolivià, és la revisió d’aquesta estructura de propietat.

Desprès de ratificar el suport a Evo Morales i la legitimitat del seu govern, obtenint el 68% dels vots, l’ofensiva del poder colonial i neoliberal, va deixar a Pando el passat mes de setembre, entitats de l’estat destruïdes, desenes de ferits, 18 camperols i camperoles assassinats i 40 desapareguts.

En un moment esperançador per als pobles de Abya Yala (el continent americà) i quan s’apropa el 12 d’octubre, les persones i organitzacions socials que ens adherim a aquest document:

Denunciem als grans mitjans d’informació que distorsionen els fets i perpetuen l’engany.
Rebutgem els intents de promoure la desintegració del país.
Rebutgem la ingerència del govern nord-americà.
Exigim un judici i un càstig per a tots els responsables dels actes de violència i de la massacra de camperols a Pando.
Recolzem les politiques impulsades pel govern bolivià que intenten restituir la propietat de les terres i de l’estat als seus propietaris legítims.
Recolzem la consolidació del procés de canvi i de participació ciutadana a través la realització del referèndum sobre el nou text constitucional que permetrà acabar amb l’actual sistema de propietat de la terra i altres formes d’explotació encara vigents.
Recolzem els processos d’unitat dels pobles d’Amèrica del Sud i el Carib.

Donar suport a la consolidació del procés de canvi a Bolívia i treballar per la unitat dels pobles de Abya Ayala és una manera de caminar cap a un altre món possible

Assemblea permanent de suport al poble bolivià.

Sobre la zona esportiva de Les Fontetes

2008-10-05T14:38:00.003+02:00

Després de les declaracions que ens els darrers dies s’han fet al voltant del retard en l’aprovació de l’expedient de contractació de la gestió i explotació de la zona esportiva de Les Fontetes, voldria fer alguns comentaris com a regidor i membre d’EUiA de Cerdanyola.

La retirada de l’ordre del dia del ple del juliol del punt en qüestió va ser una decisió de l’alcalde de Cerdanyola, Antoni Morral, que es va prendre sense consultar-ho amb el conjunt del grup municipal d’ICV-EUiA, ni tan sols amb els portaveus d’Esquerra Unida i Alternativa. Els regidors d’EUiA, com la majoria de membres del consistori, vam assabentar-nos de la retirada del punt a l’inici del mateix ple municipal.

Tal i com va passar al ple de setembre, on l’expedient es va aprovar amb els 13 vots d’ICV, CIU i PP, el punt es podria haver aprovat el juliol amb els mateixos vots favorables, independentment de l’abstenció d’EUiA. Així doncs, el retard en la contractació de la gestió no es pot atribuir a EUiA, i són altres qui n’han de donar les explicacions pertinents.

Com ja vaig manifestar durant el debat d’aquest punt al ple de setembre, EUiA pensem que les característiques d’aquest equipament esportiu permeten que sigui l’Ajuntament qui se’n faci càrrec de la gestió de forma directa, és a dir, sense donar l’explotació a una empresa privada. Si una empresa privada és capaç de fer la inversió necessària per adequar les instal•lacions, gestionar-les i, tot i així, obtenir beneficis cobrant per alguns serveis que allà s’hi oferiran, creiem que l’Ajuntament pot gestionar l’equipament sense que suposi una càrrega financera per als comptes municipals, mantenint la rendibilitat social que tot servei públic té l’obligació de garantir. O és que l’Ajuntament permetria que els beneficis de l’empresa concessionària surtin de la precarització de les condicions laborals i salarials del treballadors contractats per a realitzar les tasques?

El programa electoral d’ICV-EUiA a les eleccions municipals del 2007 deia, al punt 4.1.1, que “...cal manifestar amb tota claredat que no és cert que qualsevol servei públic externalitzat es presta millor que des de la pròpia Administració Pública. Cal denunciar que molts serveis externalitzats s’han fet a costa de rebaixar les condicions sociolaborals dels treballadors/es.”. El mateix programa també deia, al punt 4.3.3, que “L’Ajuntament ha d’exigir que els serveis externs que contracti no estiguin formats per Empreses de Treball Temporal ni empreses de serveis integrals. A més, ha de cercar la internalització dels serveis.”. Són aquestes les propostes programàtiques, acordades al si de la coalició ICV-EUiA, les que recolzen la postura d’EUiA contra l’externalització d’aquest servei.

Vull denunciar públicament la manca de voluntat del grup de CiU i, en especial, del regidor d’esports Fèlix Riba, a seure amb els representants d’EUiA per discutir sobre la gestió de l’equipament esportiu de Les Fontetes. Ja al mes de juliol EUiA vam manifestar a ICV i CiU la nostra postura, i d’ençà fins el passat ple de setembre, ni CiU ni el responsable d’esports no han intentat en cap moment reunir-se amb nosaltres per intentar “desencallar” la qüestió, tenint en compte que ara, amb supina demagògia, ens atribueixen a nosaltres el retard en la concessió.

No és la primera vegada que ICV pren decisions sense comptar amb l’opinió dels representants municipals d’EUiA. Com exemple podria posar les al•legacions que, com Ajuntament de Cerdanyola, es van fer al Pla Territorial Metropolità de Barcelona (PTMB), on es va consensuar un document conjunt amb la resta de grups municipals però no amb nosaltres, coneixent la nostra negativa a la proposta de túnel d’Horta, tant viari com ferroviari. La negativa a realitzar i actualitzar un cens real d’habitatges buits a Cerdanyola és un altre exemple, com ho és la manca de voluntat per implantar mecanismes de participació ciutadana real en l’elaboració dels pressupostos municipals.

Carles Escolà Sànchez
Regidor d’EUiA de Cerdanyola

L’Amèrica Llatina que desperta

2008-10-04T19:57:00.005+02:00

(publicat al TOT Cerdanyola del 02/10/2008)

El passat 15 de setembre la cimera de la Unió de Nacions Sud-americanes (UNASUR) va aprovar una declaració històrica que, “curiosament”, ha passat desapercebuda pels mitjans de comunicació de masses. Per primer cop han decidit de forma majoritària defensar la seva sobirania com a pobles i han recolzat el govern bolivià front el cop d’estat que la dreta reaccionària i racista ha iniciat amb el suport dels Estats Units. Avui cap nació llatinoamericana està sola, al contrari que fa 35 anys, quan el govern d’Allende va ser derrocat amb el silenci i la complicitat dels països veïns.

Cada nació al seu ritme, però indubtablement l’Amèrica Llatina està canviant. Cinc segles de saquejos, genocidi dels pobles originaris, repressió i, en les últimes dècades, guerra bruta contra tots aquells que alçaven la veu han anat configurant uns moviments socials que poc a poc s’han organitzat per crear instruments polítics amb els quals arribar al poder i transformar les seves societats. Els pobles llatinoamericans han despertat. Els marcs de col•laboració i solidaritat entre nacions germanes es consoliden, en un procés d’integració regional cap a l’anomenada segona independència, per alliberar-se de les cadenes que els lliguen a l’imperi del nord.

Lamentablement les esquerres europees, en una mostra de supina miopia política, continuem mirant amb recel i superb paternalisme els processos socials endegats a l’altre costat de l’Atlàntic. Seguim analitzant el món amb el prisma eurocentrista, negant-nos a admetre que el centre de gravetat de la revolució s’ha allunyat de la industrialitzada Europa i s’ha situat a l’Amèrica Llatina. I mentre no acceptem aquesta realitat, continuarem en l’espiral del possibilisme i el tacticisme que ens està condemnant a la desaparició.

Els mitjans de comunicació i Veneçuela

2008-09-06T11:59:00.002+02:00

(publicat al TOT Cerdanyola del 04/09/2008)

Que els mitjans de comunicació de masses tenen un gran poder a l’hora d’influir en el pensament és més que evident. La importància de la propaganda mediàtica com a arma en els conflictes bèl•lics i comercials ho demostra. Conscients d’aquest poder, els grans mitjans de comunicació mundials, tots ells propietat de corporacions transnacionals, s’afanyen a donar informacions esbiaixades i, en molts casos, falses quan parlen de col•lectius, moviments socials i governs que no combreguen amb el poder establert. Veneçuela és un exemple. Diàriament apareixen notícies que, més o menys explícitament, presenten el govern d’Hugo Chávez com un règim totalitari i antidemocràtic.

Visitar aquell país llatinoamericà mostra una imatge ben diferent. Només cal voluntat d’apropar-se als barris més populars i entrar en contacte amb les capes socials tradicionalment excloses per comprovar-ho: sanitat i educació públiques, construcció d’una democràcia directa i participativa arrelada a les comunitats, reconeixement dels drets dels pobles indígenes sobre les seves terres, xarxes d’entitats públiques de crèdit per dinamitzar l’economia productiva a les comunitats més desfavorides... Un govern que ha trencat la dinàmica dels subsidis amb què malvivia la majoria de la població, substituint-la per ajuts directes que permeten les classes populars convertir-se en protagonistes del seu propi destí. Ensenyar a pescar en lloc de donar peixos.

El problema és que aquestes polítiques públiques es basen en la recuperació dels recursos naturals i el trencament dels monopolis comercials, fins ara en mans de corporacions transnacionals. No estranya, doncs, que des dels seus mitjans de comunicació carreguin amb tanta contundència i odi contra la Revolució Bolivariana. Al cap i a la fi, els interessa una Veneçuela sotmesa amb un govern que accepti l’espoli.

Breu balanç del viatge per la República Bolivariana de Venezuela

2008-08-16T14:33:00.007+02:00

Ja he tornat del meu viatge per la República Bolivariana de Venezuela, una experiència increíble, tant des del punt de vista personal com sociopolíticament. Tot i que només han estat 16 dies, l'activitat allà ha estat molt intensa i molts els quilómetres recorreguts: Caracas, Choroní, Barquisimeto, Ciudad Bolívar i el Parc Natural de Canaima. En definitiva, un viatge força complet, on hem vist ciutat, platja, muntanya i selva, i on hem pogut gaudir de la impressionant riquesa natural que cobreix el territori veneçolà.

Agraeixo, en primer lloc, l'hospitalitat dels amics Irene i Samuel, que ens han acollit a casa seva i ens han ajudat a situar-nos a Caracas. També envio una forta abraçada als nous amics i amigues que ens han dedicat el seu temps per mostrar-nos la seva realitat quotidiana, la seva lluita concreta. Finalment, saludo la quantitat de persones que hem conegut durant el viatge, d'aquí i d'allà, turistes i rodamons, amb qui hem compartit part del nostre temps a Veneçuela.

El més fascinant, l'oportunitat de conèixer de prop el procés revolucionari que està duent a terme el poble veneçolà, un procés què no té res a veure amb la visió interessadament manipulada que n'ofereixen els grans mitjans de comunicació (propietat de grans corporacions transnacionals). Només cal parlar amb la gent del carrer, apropar-se als barris més populars, entrar en contacte amb les capes socials tradicionalment excloses i oblidades per les institucions públiques, és a dir, la majoria de la població. El poble ha despertat després de dècades de dominació imperial i per tot el país neixen i creixen centenars de projectes d'economia socialista, d'integració de sectors marginats, de lluita contra l'analfabetisme, de construcció d'un sistema públic de salut i ensenyament, mitjans de comunicació comunitaris, centres socials... I sobretot, el procés de consolidació d'un poder autènticament popular basat en els consells comunals, òrgans de democràcia directa i participativa on els propis veïns i veïnes decideixen sobre el present i el futur de les seves comunitats i són ells mateixos qui porten a terme els projectes.

Alguna gent pregunta si pels carrers de Veneçuela es respira un ambient revolucionari. La resposta és no, si ho entenem en un sentit "tradicional". Però si es veu fàcilment que la societat veneçolana està canviant, que hi ha molta gent implicada activament en el procés, que les masses estan prenent consciència del seu paper històric en la transformació social. Una societat altament polititzada. No és d'estranyar que l'oligarquia i la dreta, la mal anomenada "oposició democràtica" (com en diuen els mass-media), cada cop reconegui més obertament que la seva alternativa a Chávez no passa per cap procés electoral (ressignats a les cada cop més contundents derrotes a les urnes), sinó per una invasió nordamericana que torni a posar les coses "al seu lloc".

Per tal de poder explicar de forma més acurada les diferents experiències conegudes i viscudes a Veneçuela, aniré penjant posts específics. Així doncs, no deixeu de visitar el meu blog.

Per tot això i per molt més,

Visca la Revolució Bolivariana!

De viatge per la República Bolivariana de Venezuela

2008-07-25T19:34:00.004+02:00

Demà a les 6:55 surto de l'aeroport del Prat camí de la República Bolivariana de Venezuela on hi estaré els propers 16 dies. A més de gaudir de les més que merescudes vacances, la idea és conèixer de prop el procés revolucionari que allà s'hi està portant a terme. La primera parada, Caracas, on els companys Irene i Samuel ens han convidat a passar un dies a casa seva. Després, ja es veurà.

Així doncs, bones vacances a tothom. Ens veiem a la tornada.

Salut!!

Comunicat de la Coordinadora per la Sanitat Pública de valoració de la manifestació del 10 de juliol

2008-07-21T12:26:00.002+02:00

Com a col•lectiu convocant de la marxa popular del passat dijous 10 de juliol pels carrers de Montcada per a reivindicar la construcció del nou hospital manifestem el següent:

Agraïm la participació a la manifestació als més de 200 veïns i veïnes de Barberà, Cerdanyola, Ripollet i Montcada. La resposta ciutadana ha estat major que en l’anterior mobilització (31 de maig de 2008), fet que demostra que la nostra lluita cada cop arriba a un nombre major de persones.

Denunciem la manca d’informació rebuda per part dels representants de l’ajuntament de Montcada, que ens confirma l’obscurantisme amb què s’està duent a terme el procés urbanístic de cessió dels terrenys per a la construcció de l’hospital, que ja va camí dels 4 anys quan les promeses inicials parlaven d’un termini màxim de 6 mesos. Alhora, denunciem l’operació d’especulació urbanística lligada al projecte, que inclou la construcció d’habitatges al sector Redosa-Vallensana. No tenim cap dubte que aquesta és una de les causes principals de l’endarreriment en l’expropiació dels terrenys, encara que cap administració implicada ho reconegui.

Després de l’estiu continuarem les mobilitzacions per reivindicar la construcció immediata de l’hospital, públic i de qualitat. Estem convençuts que la pressió social és el millor instrument que tenim els veïns i les veïnes per exigir el compliment dels compromisos i és per això que exigim una reunió amb els responsables polítics dels quatre municipis i de la mancomunitat per fer-los arribar les nostres reivindicacions i que ens aclareixin en quina situació ens trobem actualment, després de les reiterades mentides i incompliments per part de la Conselleria, els ajuntaments implicats i la Mancomunitat.

La Coordinadora per la Sanitat Pública volem anar més enllà de la justa i necessària reivindicació del nou hospital, i denunciem el procés de privatització encoberta que pateix la sanitat pública, tant a la nostra comarca com a la resta de Catalunya i l’Estat, al qual ens hi oposem frontalment i combatrem en la mesura de les nostres possibilitats.

La propera reunió de la Coordinadora per la Sanitat Pública tindrà lloc dimecres 3 de setembre a les 19:00 hores al Centre Cívic del Pont Vell. Com sempre, aquesta reunió és oberta a tots els veïns i veïnes que vulguin participar-hi.

19 de juliol de 2008

Coordinadora per la Sanitat Pública de Barberà, Cerdanyola, Montcada i Ripollet
http://coordinadorasanitat.blogspot.com/
coordinadorasanitat@gmail.com

Quan tindrem l’hospital?

2008-07-17T18:50:00.002+02:00

(publicat al TOT Cerdanyola del 17/07/2008)

No calen estudis ni informes tècnics per comprovar que la sanitat pública a la nostra comarca pateix un col•lapse crònic. N’hi ha prou visitant l’edifici d’urgències de l’hospital Taulí. De ben segur la manca de llits i personal sanitari posarà a prova la nostra paciència, doncs la visita no serà pas per motius d’oci, sinó per ser atesos. El que sí diuen les estadístiques és que el Vallès Occidental és la comarca amb ràtio més baixa de llits hospitalaris per habitant, dos punts per sota de la mitjana del país.

Aquesta situació no es revertirà amb simples declaracions de bona voluntat. Calen mesures concretes immediates que donin resposta a les mancances acumulades i les que, dia rere dia, es van generant amb l’augment poblacional que experimenta la comarca. És necessari el nou hospital, i avui ho és molt més que el 2004, quan es va anunciar la seva construcció i es van iniciar els tràmits urbanístics.

I quasi quatre anys després, ens trobem que poc s’ha avançat, malgrat que des de les administracions implicades es continua afirmant que tot va per bon camí. La realitat és que encara no han estat expropiats els terrenys, ni s’ha realitzat el concurs d’idees per elaborar el projecte de construcció del centre sanitari. De les causes de l’endarreriment ningú en dòna explicacions. No s’explica per què el pla urbanístic va més enllà i incorpora la construcció d’habitatges, com tampoc s’explica per què els ajuntaments han d’avançar 120.000€ pel concurs d’idees quan la conselleria afirmava, l’endemà de la signatura del nou Estatut, disposar de 3.300 milions d’euros per inversions sanitàries.

És vergonyós, però a hores d’ara encara no sabem quan tindrem l’hospital.

MANIFESTACIÓ 10 DE JULIOL: HOSPITAL JA! PÚBLIC I DE QUALITAT

2008-07-07T20:11:00.003+02:00

BOLÍVIA, procés cap a la segona independència.

2008-06-27T23:42:00.002+02:00

DIA: DIMARTS, 1 DE JULIOL DE 2008
HORA: 19:00
LLOC: ATENEU DE CERDANYOLA (SALA 20)

Aturem la Directiva de la Vergonya

2008-06-23T20:25:00.003+02:00

ATUREM LA DIRECTIVA DE LA VERGONYA
TANQUEM ELS CENTRES D'INTERNAMENT PER A PERSONES ESTRANGERES!

Avui s'ha aprovat per 369 vots a favor, amb els vots dels europarlamentaris del PSOE, 197 vots en contra i 106 abstencions al Parlament Europeu, el text de la Directiva de la Vergonya sobre el retorn de persones immigrades. L'aprovació d'un text d'aquestes característiques agreuja i legitima la vulneració de Drets Humans que implica per sé l'existència de Centres d'Internament per a estrangers (CIES) en una societat democràtica com es diu l'europea.

Els CIES són centres de caràcter no penitenciari on es deté, de manera cautelar o preventiva –en espera de ser expulsats- els estrangers no pertanyents a la UE que es troben en situació administrativa irregular -sense papers- a l'Estat espanyol. El motiu de la detenció i posterior internament no és haver comès un delicte –en aquest cas s'aplica el Codi Penal i internament en una presó- sinó haver comés una falta administrativa. Com per exemple, no haver renovat el DNI o no haver pagat una multa.

La Directiva de la Vergonya és un instrument més, que té com a objectiu reforçar la idea de l'Europa fortalesa i construir una política comuna de persecució i d'expulsió de les persones immigrades en situació irregular, reduint les seves garanties legals i els seus drets.

Una restricció de drets que no només agreuja la seva situació de ciutadans de segona categoria sinó que atempta directament contra la dignitat humana. L'existència dels CIES i l'aprovació de la directiva té unes víctimes concretes: les persones immigrades indocumentades, però ens afecta a tots i totes, independentment de l'origen i situació administrativa, perquè un retrocés en el compliment dels Drets Humans limita en conseqüència la qualitat democràtica de les societats europees.

Després de l'aprovació de la Directiva de la Vergonya constatem un flagrant retrocés dels Drets Humans en una Europa que s'erigeix com a defensora dels drets i les llibertats de les persones. Davant aquest vergonyós pas continuarem amb les mobilitzacions i la denúncia perquè els Estats membres no facin les transposicions pertinents.

Barcelona, 17 de juny de 2008

Signen:

Associacions i sindicats:
Acció Jove - Joves de CCOO de Catalunya; Amical de Mauthausen; Asociación Uruguayo Catalana "Los Botijas" de Rubí; Asociación de Uruguayos en Catalunya; Asociación Socio-cultural Ibn Batuta; Associació d'Estudiants Progressistes; Associació de Casals de Joves de Catalunya; Associació LIMES; Associació Papers i Drets per a tothom; Associació de Treballadors Pakistanesos; ATIMCA; Attac-Catalunya; Casal Argentí a Barcelona; Cáritas Diocesana de Barcelona; CCOO - Catalunya; Col·lectiu Cornellà sense fronteres; Comissió catalana d'ajuda al refugiat; Comunitat Palestina de Catalunya; Consell Nacional de la Joventut de Catalunya; CpC – Ciutadans pel Canvi; Desobeint fronteres; Fedelatina; Federació Catalana d'Organitzacions No Governamentals pels Drets Humans; GRAMC; La Casa Amarilla; Nuevos Colectivos; Observatori Desc; Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans; Plataforma jove per l'1de maig ACTUA; SOS Racisme - Catalunya

Fundacions:
Fundació Nous Horitzons; Fundació Pere Ardiaca

Partits polítics:
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); Esquerra Unida i Alternativa (EUiA); Iniciativa per Catalunya Verds (ICV); Joventut Comunista de Catalunya

Crisi a l’Europa neoliberal

2008-06-19T18:27:00.003+02:00

(publicat al TOT Cerdanyola del 19/06/2008)

El procés de construcció de l’Europa neoliberal ha patit un nou revés. El NO dels irlandesos i les irlandeses (encara que no de tots, perquè els del nord no han pogut votar) provoca una nova escletxa en una Unió Europea que s’està construint en benefici d’uns pocs i d’esquenes a la classe treballadora.

Semblava que una rentada de cara de la fracassada constitució europea, ara anomenada Tractat de Lisboa, seria suficient per continuar el procés de consolidació de l’Europa del capital i l’especulació. Els líders europeus van aprendre la lliçó del NO francès i holandès i van decidir aprovar el nou text directament als respectius parlaments (per la porta del darrera), evitant consultes populars. Temien una nova bufetada, com la que finalment han rebut a la República d’Irlanda, únic estat que celebra referèndum. Alguns es pregunten per què el govern irlandès ha estat tan ingenu de donar veu al poble.

Això succeeix la mateixa setmana que s’ha iniciat la tramitació d’una nova directiva europea que, com no podia ser d’altra manera, suposa un nou atemptat als drets dels treballadors. Parlo de la proposta d’allargar la jornada laboral fins a 65 hores setmanals, un autèntic retrocés al segle XIX. Front aquesta agressió, cal una resposta global i unitària per part dels treballadors i treballadores d’Europa: vaga general.

Aprofito per felicitar els companys i companyes del Sinn Féin per la seva campanya en contra del Tractat de Lisboa i la necessitat d’una altra Europa. Però sobretot, agraeixo al poble irlandès que hagi alçat la veu en nom dels que pensem que “Europa sí, però no així”.

65 hores? NI PARLAR-NE

2008-06-17T22:51:00.011+02:00

Click per visitar el web de la campanya

La proposta de la comissió europea d'augmentar la jornada setmanal a 65 hores representa una lamentable involució i un atemptat contra els drets dels treballadors i les treballadores.

Han estat molts els anys de lluita, moltes generacions de mobilitzacions les que han fet d'Europa un lloc on el concepte "drets socials" significa quelcom concret. Si alguna cosa ha de ser Europa és un espai social on els drets dels ciutadans han de respectar-se i la proposta de la comissió ens retorna al segle XIX, a les jornades de sol a sol i als sous de misèria.

La infame proposta de la comissió, per a ser efectiva, ha de ser ara aprovada pel parlament europeu, i Internet ha de convertir-se en l'avantguarda digital d'oposició a la mateixa.

Demostrem als nostres eurodiputatats que si aproven les 65 hores tindran un problema, que els ciutadans i ciutadanes europeus estems en contra d'aquesta barbaritat.

Com fer-ho?

Posa el banner al teu web o blog
Escriu un post sobre el tema
Envia'l per e-mail a tots els teus amics
Fes saber als eurodiputats del teu país que NO ELS VOTARÀS si aproven la mesura amb el seu vot. Aquí tens el llistat d'e-mails dels eurodiputatats. També pots fer servir el següent formulari:

Aquest és el missatge que s'enviarà automàticament a tots els eurodiputats i eurodiputades:

Estimado/a Eurodiputado/a

Me llegan noticias de que procedente de la comisión, va a llegar al parlamento europeo una propuesta donde se establece en 65 horas el máximo de una jornada laboral.

Desde mi humilde posición de ciudadano , me veo en el deber de comunicarles que no tengo intención de votar a el partido que se atreva a hacer tal perjuicio a los ciudadanos españoles. Tanto si es el PSOE como el PP o de cualquier otro partido, me volveré en su contra con mi humilde voto y las herramientas que como comunicador, blogger y semi-periodista tenga a mi disposición.

Dicha medida en caso de ser aprobada no solo no aumentará la productividad sino que generará mas paro y nos hará mas difícil alcanzar la meta del pleno empleo, necesario para que la sociedad avance de manera equilibrada y no se rompa por culpa de un paro que desestabiliza a todos. Ni la izquierda ni la derecha, debe ver en estas directrices europeas la base de un futuro desarrollo, ya que nos convertirá en todo lo que hemos odiado siempre, una sociedad conflictiva al modelo estadounidense, donde los valores no son nada, ni los de la izquierda, ni los de la derecha. Solo hacer dinero será lo importante, acabando con todo lo demás, abriendo el camino al crimen y a la miseria, que a todos afecta.

Manifiesto mi hostilidad y la de muchos que me rodean a dicha medida, a los individuos, que con el peso de su conciencia se atrevan a dar tan increíble paso atrás en nuestras sociedades europeas avanzadas, degradando así el nivel de vida general de las ciudadanas y ciudadanos europeos. Espero que usted, juegue el rol que le corresponde y sirva a la sociedad española en su conjunto, como miembro electo de dicho organo.

(De paso le animo a que busque en internet, se esta generando una campaña en contra de esta medida que busca organizar a la gente contra esto.)

Reciba un cordial saludo

Comunicat de la Coordinadora per la Sanitat Pública de Barberà, Cerdanyola, Ripollet i Montcada

2008-06-01T21:55:00.002+02:00

Com a col•lectiu convocant de la marxa i concentració d’ahir 31 de maig per reivindicar la construcció del nou hospital manifestem el següent:

Fem una valoració molt satisfactòria de la resposta ciutadana a la convocatòria. Aquesta ens encoratja a continuar amb força per fer arribar les nostres reivindicacions a cada cop més veïns i veïnes: cal augmentar la pressió social per exigir la construcció immediata del nou hospital i la seva gestió pública i de qualitat.

Agraïm la participació a les prop de 200 persones que van prendre part en l’acció reivindicativa i els convidem a participar activament en la coordinadora i en les accions que es continuaran realitzant. Aquesta és una lluita de totes i tots els que patim el deteriorament del sistema públic de salut. La Coordinadora es reuneix en assemblea oberta cada dilluns a les 19h al Centre Cívic del Pont Vell (Ripollet).

Denunciem el desproporcionat desplegament d’anti-avalots dels mossos d’esquadra i, sobretot, les amenaces de dissoldre la concentració amb càrregues policials, doncs tant la marxa com la concentració van transcórrer en tot moment de forma pacífica. Aquesta pràctica intimidadora és un greu atemptat a la llibertat de manifestació i tot un perill donada la presència de nenes i nens.

Rebutgem que aquestes actuacions siguin el protocol habitual dels mossos d’esquadra, com els mateixos agents van comunicar. Ben al contrari, aquest desproporcionat desplegament, amb clar caràcter intimidador, provoca tensions totalment innecessàries.

1 de juny de 2008

Hospital ja! Públic i de qualitat

2008-05-25T12:25:00.003+02:00

Contradiccions

2008-05-22T14:29:00.002+02:00

(publicat al TOT Cerdanyola del 22/05/2008)

L’anunci de tancament de Tàndem ha tornat a posar de manifest la precària situació de l’educació infantil a Cerdanyola, un dèficit denunciat des de fa anys per entitats socials de la vila. Aquestes reivindicacions ciutadanes ja van aconseguir que la legislatura passada es projectessin tres noves escoles bressol públiques. Ara cal, com s’està fent, pressió social per que es posin en funcionament i, mentre no arriba aquest moment, que no es perdin les poques places existents. La mobilització és un instrument important de participació en la política.

Aquesta “crisi” també ha posat de relleu les contradiccions existents al sí del govern municipal. I no parlo de crítiques, fins i tot dures, a la gestió, doncs un pacte de govern no implica haver d’estar d’acord amb tot el que el soci fa. Tampoc silenci. Però carregar, amb una sobredosi de demagògia, contra els posicionaments ideològics dels altres és anar més enllà. Parlo dels que afirmen que des de determinades ideologies es desconfia de la concertació i que arriben a dir que alguns preferim una gestió “amb funcionaris a l’estil soviètic”.

Alguns tenim molt clar que els serveis públics cal gestionar-los públicament i que la millor manera “que té l’administració per cooperar amb la societat” és establir mecanismes de participació ciutadana i no a través d’empreses privades. Entenc que això provoqui urticària als que defensen la política de l’externalització massiva. Només espero que no ens acusin de tenir cua i banyes i fer olor de sofre.

Malauradament, aquestes coses passen en un govern amb fortes contradiccions ideològiques. Alguns ja ho vam avisar. L’ajuntament no és només un òrgan de gestió, també hi ha contingut polític.

1er de maig

2008-05-01T20:11:00.001+02:00

(publicat al TOT Cerdanyola del 30/04/2008)

Són molts els interessos polítics i econòmics que intenten esborrar de la memòria col•lectiva el significat del 1er de maig, que intenten convertir-lo en un altre dia “festiu”, negant-nos el dret a entendre el contingut real del Dia Internacional dels Treballadors i Treballadores.

L’origen del 1er de maig es remunta al 1886 quan es va iniciar als Estats Units una gran vaga per aconseguir la jornada laboral de 8 hores. Tot i les pressions i amenaces de les patronals i el govern, aquell dia va començar l’aturada a més de 5.000 fàbriques i els obrers van ocupar els carrers. Uns 125.000 van aconseguir les 8 hores el mateix dia, un mes després ja eren 200.000 i a finals d’any un milió. La repressió de la vaga va ser sagnant a Chicago, amb 44 obrers assassinats i més d’un centenar ferits després que la policia obrís foc contra les concentracions d’obrers front la fàbrica McCormick i a la plaça Haymarket. Un any i mig després van ser executats a la forca els líders que havien encapçalat les lluites, després de processos judicials marcats per testimonis falsos pagats per l’estat.

122 anys després ens trobem en ple retrocés dels drets dels treballadors. La jornada laboral de 8 hores es posa en qüestió i la flexi-seguretat i la precarietat es converteixen en el paradigma de relacions laborals. Els i les joves som els principals afectats per aquesta onada neoliberal que té un impacte determinant en les nostres vides. Cal que ens impliquem en el moviment obrer, que lluitem per defensar els nostres drets i conquerir-ne de nous. El 1er de maig és un bon moment per fer-ho.

Visca el 1er de maig!

Xerrada-debat: "Les lluites de SEAT i TMB"

2008-04-28T22:09:00.000+02:00

Estoy indignado

2008-04-02T22:19:00.008+02:00

Escribo esta entrada para mostrar mi total indignación por el voto de Gaspar Llamazares a favor de José Bono en la elección del presidente del congreso de diputados.

Independientemente de la opinión que yo tenga sobre el ex-ministro de defensa, es indudable que representa el ala más derechista del PSOE, la más centralista y católica. Sobre esto sobran ejemplos. Apoyar su candidatura a la presidencia del congreso me parece una ofensa para todos aquellos y aquellas que, en base a nuestras profundas convicciones de izquierdas, creemos en el libre derecho a la autodeterminación de los pueblos (también en el Estado español), especialmente los que lo hacemos desde IU-EUiA y que defendemos un modelo de estado laico, republicano y federal. Y lo digo en plural porqué me consta que hay más compañeros y compañeras que comparten mi opinión.

¿Por qué el coordinador y único diputado de IU ha votado por Bono? Me gustaría saber que órgano ha tomado esta decisión. Poca información he encontrado sobre eso, excepto unas declaraciones de Rosa Aguilar donde "desvela" el sentido del voto de Llamazares. Si ya me parecía mal el sentido del voto "a palo seco", más me indigno al conocer su argumentación: "gesto" porque "IU entiende que, con un millón de votos, aunque no tengamos una correspondencia en el Congreso en número de diputados, sí tiene que formar parte de la pluralidad política de la Cámara". Con un PSOE que ha dejado bien claro que le da igual "carne que pescado", que esta va a ser una legislatura "a la carta", no creo que sea momento de "oposiciones influyentes". Esta vez hay mucha competencia en el mercado y el comprador (PSOE) va a regatear mucho. Tristemente, después de leer una noticia en la web de IU , descubro que por el momento vamos a jugar a ese juego, a hacernos "los remolones", ni si ni no sinó todo lo contrario. Al menos la decisión sobre la investidura la tomará la Comisión Permanente, aunque esta fuera "depurada" antes de las elecciones.

En fin, que tengamos suerte en la asamblea...

Una nova etapa a IU?

2008-03-24T00:55:00.004+01:00

(publicat al TOT Cerdanyola del 27/03/2008)

IU ha patit una clara desfeta electoral, víctima del “tsunami bipartidista” i d’una llei electoral manifestament injusta. La polarització del vot té per causa fonamental l’actitud dels grans mitjans de comunicació que, com si es tractés d’unes eleccions presidencials, han limitat les opcions a dues, PP (dreta) i PSOE (“esquerra”). Els tele-debats a dos en són un bon exemple. També cal afegir la invocació al vot útil per aturar la dreta, tònica a totes les campanyes. L’impacte de la llei electoral és més evident, doncs és força injust que més de 900.000 vots es tradueixin només en 2 diputats.

Aquests factors expliquen part del retrocés en vots, però no l’expliquen completament. És més fàcil tirar pilotes fora i justificar-se en elements externs, doncs altra cosa implica un exercici d’autocrítica que algunes i alguns no semblen voler fer. Com s’entén, sinó, que el 1996 IU obtingués 21 escons? El context històric era diferent a l’actual, però el bipartidisme i la injusta llei electoral ja existien. La resposta demana analitzar perquè IU ha passat de més de 2’5 milions de vots a menys d’1 milió i perquè tants moviments socials ja no la consideren el seu referent polític.

Sense dubte s’obre una nova etapa a IU. Cal fer un replantejament global per reconstruir l’organització sobre pilars diferents, arrelada al carrer, als centres de treball, als moviments socials, capaç de generar una proposta política engrescadora. Fa temps que calia fer-ho, però ara ja no es pot ajornar més. O salvem l’únic referent polític estatal de l’esquerra alternativa o n’haurem de construir un altre des de cero. Jo aposto per reconstruir el que tenim.

Carta oberta als vaguistes de fam de SEAT

2008-02-28T23:31:00.004+01:00

(publicat al TOT Cerdanyola del 28/02/2008)

Companys Diosdado, José María i Wenceslao.

Us adreço aquesta carta oberta per mostrar la meva solidaritat amb la vostra vaga de fam, que en 16 dies ha aconseguit forçar la direcció de SEAT a iniciar la readmissió dels acomiadats de l’expedient de regulació del 2006 que ho han sol•licitat. Heu obert una nova via cap a la resolució d’un conflicte que mai s’hauria d’haver produït, si les autoritats laborals i algunes cúpules sindicals s’haguessin mostrat fermes en la defensa dels drets dels treballadors.

Han estat moltes les mostres de suport i solidaritat que heu rebut els acomiadats i acomiadades de SEAT, en aquesta llarga lluita per recuperar els vostres llocs de treball, com moltes i importants han estat les mobilitzacions que heu encapçalat. Una lluita que ha permès desemmascarar un expedient de regulació fraudulent i la voluntat de SEAT de fer neteja “d’elements subversius”. La prova, com vosaltres heu denunciat públicament, són les noves contractacions que ha fet l’empresa d’ençà.

Aquesta victòria és un nou referent en la lluita contra el lliure acomiadament, un autèntic instrument patronal per fer xantatge als treballadors, a raó de 45 dies per any treballat (en el millor dels casos). Heu demostrat que la defensa dels llocs de treball ha de tornar a ser una revindicació irrenunciable, més encara front l’ofensiva de deslocalització que amenaça el nostre país.

Vull agrair-vos l’exemple que significa aquesta lluita per a la joventut, com ho són també la vaga dels conductors d’autobusos, la vaga general d’ensenyament, la lluita a Durex i tants altres conflictes que ens mostren l’autèntica injustícia en què es fonamenta el sistema capitalista. Accions com aquestes són necessàries per combatre “el efecto Iguazú”.

Comunicado de los huelguistas de hambre de SEAT

2008-02-22T01:05:00.001+01:00

Han sido necesarios 15 días de huelga de hambre, el paro de una gran parte de la plantilla el pasado día 6 y la amenaza de nuevos paros, junto con la acción de las gentes solidarias de dentro y fuera de Catalunya, para que el Presidente de SEAT Sr. Erich Schmit haya acordado con los representantes de UGT y CCOO abrir de nuevo el reingreso de los despedidos pendientes de reincorporación a SEAT.

Las informaciones que hemos recibido a lo largo de ayer martes, entre ellas las declaraciones del Presidente del Comité de Empresa Matías Carnero a TV3 anunciando que en virtud del acuerdo alcanzado con el Presidente de SEAT reingresarían todos los despedidos, así como las manifestaciones verbales de responsables de la Empresa en la mediación ante inspección de trabajo y en los contactos habidos con representantes de CGT en el mismo sentido, lo que nos permite valorar, a pesar de la ausencia de un acuerdo escrito con las debidas garantías, que se ha reabierto el reingreso para todos los despedidos/as.

Hemos podido verificar que durante el día de ayer la Empresa ha llamado a cuatro de los despedidos a revisión médica, entre ellos una compañera que optó por la vía judicial.

Además, hemos recibido un primer mensaje conjunto de UGT y CCOO donde se nos informa del acuerdo contraído con la Dirección de SEAT y se nos solicita, para evitar el deterioro de nuestra salud, que valoremos dar por concluida nuestra huelga de hambre a la espera de que los acuerdos se cumplan en su globalidad. También hemos recibido un comunicado de CGT donde se nos informa del “desbloqueo” de la posición de la Empresa y se nos pide levantar, aunque sea temporalmente la huelga de hambre.

En base al conjunto de estos datos y la petición que nos han hecho llegar muchos compañeros/as de la plantilla de SEAT y de las organizaciones solidarias, hemos decidido suspender la huelga de hambre indefinida a partir de hoy día 20 de febrero.

Somos conscientes que tendremos que seguir vigilantes, los despedidos/as junto con todos los trabajadores/as de SEAT, para que la Dirección cumpla con los compromisos de reingreso de todos los despedidos y para que toda la Representación sindical vele por su cumplimiento.

Es nuestro deseo que finalice satisfactoriamente este conflicto tan traumático para todos los trabajadores. De lo contrario volveremos con nuevas acciones.

Esperamos celebrar lo antes posible el reingreso de todos los despedidos/as con el conjunto de trabajadores y trabajadoras de SEAT y con la gente solidaria que nos ha brindado su apoyo y afecto en esta larga lucha de más de dos años.

17º Día de huelga de hambre. Martorell, a las 12:00 horas, 20 de febrero 2008

Firman los huelguistas de hambre: Diosdado Toledano y José Mª Requena

14-F, vaga general a l'ensenyament

2008-02-09T14:55:00.001+01:00

En defensa de l'ensenyament públic i de qualitat

14 DE FEBRER
VAGA i MANIFESTACIÓ

A les 12 hores, de Plaça Universitat a Plaça Sant Jaume
No volem aquesta llei

Rebutgem el contingut de la proposta de bases per una Llei d'Educació a Catalunya (LEC) i fem una crida al professorat i al conjunt de la ciutadania a mobilitzar-se per aconseguir la seva retirada.

1. La millora de l'educació pública no passa per una gestió jeràrquica i empresarial de les escoles ni per la lògica del mercat, sinó per un augment seriós de la inversió, que possibiliti abordar tota la problemàtica i les necessitats dels centres i de l'alumnat.

2. La Llei obre noves vies de privatització de l'educació. Promou formes de gestió privada al centres públics, que podrien passar directament a mans d'entitats vàries.

3. La Llei aposta per una desregulació de les condicions laborals del professorat. A través d'aquesta Llei, l'Administració pretén eludir la seva responsabilitat en la marxa de l'ensenyament públic, tot traspassant-la als propis centres.

USTEC·STEs (IAC) CCOO ASPEPC-SPS FETE-UGT CGT

Més informació: http://www.ccooensenyament.net/

El meu salari

2008-02-04T21:43:00.000+01:00

La setmana passada vaig llegir un post molt interessant al blog del Joan Josep Nuet (senador d’EUiA) en el que deixava “les coses clares” sobre el seu salari com a senador. Em va semblar un gran exercici de transparència política, i vaig pensar que jo també faria el mateix “un dia d’aquests”.

Després de la meva abstenció a l’increment de retribucions al darrer ple, han aparegut rumors referents al meu salari com a regidor. No és que vulgui donar massa importància a aquest fet, però sí m’ha ajudat a decidir-me a escriure aquest post avui, així evito que puguin haver-hi malentesos (perquè els rumors no els podré evitar, donada la meva condició de regidor).

Treballo com a programador a una empresa química de Montcada, de dilluns a divendres, 6 hores al dia (no en faig 8 perquè l’empresa no vol). El meu salari anual, a data 31 de desembre de 2007, és de 20.919€ bruts que, un cop aplicades les pertinents retencions en matèria d’IRPF, seguretat social i formació, rebo en 12 mensualitats de 1092€ i tres pagues extres de 1204€. Com molta altra gent, pago un lloguer a preu abusiu de mercat (600€/mes).

Per la meva activitat com a regidor tinc les següents retribucions: 400€ per assistència a ple i 270€ per assistència a la comissió informativa de mediambient i territori, on sóc portaveu del grup municipal d’ICV-EUiA. Això vol dir, 670€ bruts al mes, 11 mesos l’any (a l’agost no hi ha ple ni comissions informatives). Tal com em van explicar a l’àrea de recursos humans, l’ajuntament paga una quantitat fixa cada mes, 530€ bruts (520€ després d’aplicar la retenció mínima d’IRPF, 2%) i al final de l’any “polític” (juny), es liquida en funció del número de sessions a les que s’hagi assistit (òbviament no es cobra pels plens o comissions informatives a les que no s’hi assisteix).

El destí d’aquesta retribució és fàcil: EUiA. Dels 520€ que cobro cada mes dono 350€ a l’assemblea local d’EUiA (és públic que volem obrir un local a Cerdanyola, perquè no en tenim encara). Els 170€ restants me’ls quedo jo per pagar l’IRPF en la propera declaració de renda, perquè òbviament no pagaré de la meva butxaca l’increment d’impostos que em suposa rebre retribucions de l’ajuntament. El mes de juny faré liquidació, un cop hagi fet la declaració de renda, i donaré a EUiA la resta.

Abstenció al ple de gener

2008-02-01T00:17:00.000+01:00

En el ple d'avui m'he abstingut en la votació del punt 6 ("RATIFICACIÓ RESOLUCIÓ INCREMENT RETRIBUCIONS I INDEMNITZACIONS PER ASSISTÈNCIA A SESSIONS") , on es proposava aplicar l'increment del 2% d'IPC previst, tant a treballadors i treballadores de l'ajuntament com càrrecs polítics, expressant un vot diferenciat respecte del grup municipal. Vull deixar clar que és una posició política, no personal, encara que, evidentment, la comparteixo. Us deixo la meva intervenció al ple, on s'argumenta el sentit del meu vot.

Bona nit a tothom.

Voldria aprofitar aquest torn de Precs i Preguntes per explicar el perquè de la meva abstenció en el punt 6 de l’ordre del dia. Així evitem possibles lectures interessades.

En primer lloc, vull deixar molt clar que estic plenament a favor de l’increment del 2% (IPC previst) per a les treballadores i treballadors de l’ajuntament, com no podia ser d’una altra manera. Aquest és un dret que, com a sindicalista, he defensat, defenso i defensaré, perquè és una eina que tenim la classe treballadora per defensar que els nostres salaris no perdin poder adquisitiu, o en perdin menys, juntament amb la revisió salarial.

Ara bé, no estic d’acord amb que aquesta pujada també s’apliqui al càrrecs polítics. Ja vaig mostrar el meu desacord amb l’increment de les retribucions per als regidors i regidores el passat mes de juny. En aquella ocasió, el 18%, una mesura difícilment defensable davant dels treballadors i les treballadores, a qui volem representar en aquest ajuntament.

Aquesta nova pujada, del 2% d’IPC, hauria de ser absorbida pel 18% que ja es va incrementar ara fa poc mes de 6 mesos. No ha estat així, i és per aquest motiu que he optat per l’abstenció en aquest punt.

Moltes gràcies.

Hospital 100% públic

2008-02-01T00:12:00.001+01:00

(publicat al TOT Cerdanyola del 31/01/2008)

Ningú no posa en dubte que tindrem un nou hospital comarcal. El problema és quan. Amb un Taulí més col•lapsat que mai, la conselleria de salut ha anunciat la seva posada en funcionament a finals del 2011. Casi dos anys de retard i que no passi res més.

Més enllà d’això, l’element clau és el procediment de construcció i, sobretot, el model de gestió. Personalment aposto per la titularitat i la gestió 100% públiques, tant dels serveis sanitaris com dels auxiliars, única fórmula per garantir la igualtat davant un dret bàsic com és la salut. No m’empasso la fal•laç consigna que públic és tot allò que es paga amb diner públic, argument que justifica privatitzacions encobertes que obren la veda per que grans empreses facin el seu agost parasitant el sistema públic de salut. I és que no em surten els números: la gestió privada és més cara, precaritza el servei o precaritza els treballadors de la sanitat, però la plusvàlua de les empreses gestores ha de sortir d’algun lloc. De fet, estic convençut que les tres opcions són certes. Com exemple, l’hospital del Baix Llobregat, construït per un promotor privat que rep a canvi la gestió durant 30 anys (un peatge?). La pròpia Organització Mundial de la Salut reconeix que aquest model és més car que la construcció i gestió públiques tradicionals, genera un descens de qualitat assistencial i, això sí, prioritza els beneficis de les empreses privades.

Oficialment la conselleria no s’ha pronunciat sobre el tema, però ja sonen campanes de que la gestió serà concedida al Consorci del Parc Taulí. Caldrà estar alerta i exigir que l’hospital sigui 100% públic.

Hi ha eleccions a Cuba?

2008-01-29T23:49:00.000+01:00

La resposta a aquesta pregunta és clara: SÍ. Encara que els grans mitjans de comunicació no n’hagin dit res, el passat 20 de gener es van celebrar eleccions a Cuba per elegir la composició de les assemblees provincials i nacional, com es fa cada 5 anys (2 anys i mig en el cas de les assemblees municipals). A diferència de les anomenades “democràcies occidentals”, on els electors només poden votar candidatures tancades configurades per les organitzacions polítiques, a Cuba els candidats i candidates són proclamats pels electors de la seva circumscripció i després són els mateixos electors els que trien quins dels candidats postulats seran els seus representants. Ja de pas, dir que els representants no reben remuneració pel seu càrrec, rendeixen comptes periòdicament davant els seus electors i poden ser revocats en qualsevol moment per aquests. En qualsevol cas, no és l’objectiu d’aquest post analitzar el funcionament del procés electoral cubà. Si voleu saber més sobre el tema, us proposo un parell d’articles, un a Rebelion.org i un altre a Kaosenlared.net.

L’element en que vull centrar-me és en la cobertura informativa que se n’ha fet des d’aquí. Millor dit, la no cobertura informativa, com a mínim als grans mitjans de comunicació (tret de breus mencions, molt de passada, tot sigui dit). És només a través de mitjans comercials de menor tirada o mitjans alternatius que ens arriba informació sobre aquests comicis. Us deixo alguns enllaços que he trobat:
http://www.granma.cubaweb.cu/secciones/elecciones2005/index.html
http://www.kaosenlared.net/noticia.php?id_noticia=50202
http://www.argenpress.info/notaprint.asp?num=051230&parte=0
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=62187

Aquest silenci informatiu dels mass media és molt sospitós. I dic això, perquè contrasta amb la seva línia habitual de “transparència” i “objectivitat” a l’hora de donar tot tipus de notícies sobre Cuba. Uns mitjans que miren amb lupa els errors dels govern cubà (de la Revolució) i que magnifiquen problemes puntuals i anecdòtics presentant-los com si fossin conflictes socials a la illa, casualment no consideren d’importància unes eleccions on s’escullen els delegats i delegades a les assemblees provincials i els diputats i diputades a l’assemblea nacional. Aquest últims, a més, encarregats d’escollir el govern i el president. Molt sospitós...

Òbviament es tracta d’una actuació deliberada. És evident que la notícia d’un procés electoral a Cuba podria crear contradiccions en més d’un i d’una, no només pel fet de que hi hagin eleccions a una suposada dictadura, sinó pel propi funcionament del procés electoral, participatiu de debò, al contrari de les “democràcies occidentals” com la nostra. Contradiccions que podrien dur a pensaments fora dels límits establerts pel sistema. I no és d’estranyar que sigui així, si analitzem una mica (no cal anar massa al detall) la línia editorial d’aquests gran mitjans de comunicació: defensa acèrrima del neoliberalisme i negació i criminalització de les experiències alternatives que posen en dubte aquest model. En això, tots estan d’acord, mitjans progres i conservadors. No és difícil d’entendre el perquè, tenint en compte que són grans capitals (nacionals i transnacionals) els que controlen el “mercat de la informació”. Ningú no tira pedres sobre la seva teulada. També estan els mitjans públics, suposadament més objectius. Malauradament, y a los hechos me remito, estan massa controlats per empreses privades (anunciants) i acaben informant del mateix, encara que amb un enfocament lleugerament diferent (depenent del govern de torn), però en el fons silencien tant com el privats (algú ha vist alguna cosa del Fòrum Social Català a TV3?).

Pressupost: bo o dolent?

2008-01-10T23:33:00.000+01:00

(publicat al TOT Cerdanyola del 10/01/2008)

Crec que no sorprendré ningú si dic que el pressupost municipal del 2008 no és el que m’agradaria. Preferiria un pressupost més valent, que apostés per la recuperació de serveis externalitzats, que fomentés l’autoconstrucció i altres fórmules d’urbanisme alternatiu i, sobretot, lliure de la rapinya dels bancs i les grans empreses. Dissortadament, l’actual correlació de forces, tant a l’eix esquerra-dreta com dins de l’esquerra, és la que és i no era d’esperar un pressupost revolucionari. Cerdanyola no és Marinaleda.

Tot i això, hi ha un avenç en matèria de polítiques socials, un avenç que per mi és un element a valorar. Perquè aquest pressupost permet que Cerdanyola tingui polítiques dignes de promoció social i, especialment, recursos suficients per a les necessitats derivades de la Llei de la Dependència. També s’incrementen els recursos per a polítiques de salut pública, ensenyament, igualtat, cooperació, solidaritat i gent gran.

Per la meva participació més directa, destaco l’aposta que es fa en l’àmbit de joventut, una de les àrees més oblidades en pressupostos anteriors. Aquest cop es consignen els recursos per tirar endavant algunes de polítiques de joventut que Cerdanyola necessita, entre elles, el procés participatiu de disseny del que serà un nou Casal de Joves, una demanda més que justa donada la precarietat d’equipaments juvenils que patim.

No nego que en el futur caldrà avançar molt més en aquesta línia. Però també, i tant important o més, caldrà crear dinàmiques que vagin implicant la ciutadania en la pròpia elaboració del pressupost. La participació ha de ser l’element clau de propers pressupostos, on conjuntament càrrecs polítics, tècnics i veïns i veïnes es corresponsabilitzin en la gestió dels recursos públics. Aquest és el gran repte que una Cerdanyola d’esquerres ha d’afrontar.

El niño republicano

2008-01-08T22:50:00.000+01:00

Va arribar a les meves mans un llibre titulat "El niño republicano" (aquesta era fàcil d'endevinar, donat el títol del post). No parlo del que va publicar fa uns anys el ja desaparegut Eduardo Haro Tecglen, a qui vaig tenir el plaer d'escoltar en directe en un acte d'homenatge a Manuel Vázquez Montalván. El llibre del que parlo és més antic, concretament va ser editat el 1932, element que suposa un plus "d'emotivitat" per aquells que ens sentim identificats amb els valors republicans. Per qui no conegui el llibre (jo no el coneixia abans de llegir-lo), podeu veure les primeres 20 pàgines visitant aquest enllaç, però jo us deixo aquests fragments del pròleg escrit pel mateix autor, Joaquin Seró Sabaté, que ajuden a entendre que és el llibre.

"Las nuevas ideas que llevan al pueblo a encarnarse en el nuevo régimen republicano necesitan efectuar una penetración pacífica en muchos cerebros anublados por cuatro siglos de opresión y de esclavitud."

"...es preciso que vayamos serena y decididamente a la formación de una generación nueva, capaz de digerir las ideas emancipadoras, comenzando por llevar a la infancia y por entronizar en la escuela los ideales de Patria, República y Libertad."

"Para ello hay que llegar a la entraña, a la médula de la educación fundamentada en la prédica y en el libro, sobre todo en el libro; hay que renovar el caudal bibliográfico...hay que ir, en suma, a la renovación de todo el fondo bibliográfico de la escuela primaria, sin cultivar estridencia, sin asustar las conciencias, sin elevar altares a ningún sectarismo, imitando en cuanto nos sea posible la bibliografía escolar francesa que en sesenta años ha hecho una infancia totalmente republicana, sesuda y moderada."

"Dado ya este paso en los nuevos derroteros que se marcan a la escuela primaria, es seguro que muchos otros, mejores que nosotros, acometerán con brío esta obra de transformación del libro, con lo cual harán un bien indiscutible a la Patria, a la República y a la Infancia."

Què és doncs El Niño Republicano? És un pas endavant en la construcció d'una nova societat, la II República, basada en la llibertat i la fraternitat. Era molta la feina a fer per canviar una societat com l'espanyola on les classes més populars començaven a fer-se protagonistes del seu propi destí, després de segles d'opressió monàrquica i catòlica. Calia combatre la incultura que castigava el poble i el control de les conciències per part de l'esglèsia. Van ser diversos els projectes que es van iniciar en l'àmbit educatiu, amb la voluntat de formar les noves generacions en el pensament crític i els valors que inspiraven la nova societat.

De lectura àgil i molt comprensible, El Niño Republicano explica els més importants referents i lluites històriques que van tenir la seva culminació en la II República, les lluites d'altres pobles, els drets i llbertats en aquesta nova societat, el significat i l'origen dels símbols republicans... Dels excessos de Fernando VII a la proclamació de la II República, de la Revolució Francesa a Simon Bolívar i les guerres d'independència a Amèrica, els drets de ciutadania, l'estructura de l'Estat, la Tricolor... Un llibre molt recomanable per la seva "actualitat" 75 anys després de la seva publicació, que, tot i el seu manifest caràcter liberal, és molt més valent que els continguts que avui es plantegen per a l'anomenada "Educació per a la ciutadania".

Conferència de Juan Manuel Sánchez Gordillo "El mundo del trabajo a 90 años de la Revolución de Octubre"

2008-01-02T19:38:00.000+01:00

Izquierda Unida i les eleccions generals...

2007-12-15T04:00:00.000+01:00

No és habitual trobar als blogs reflexions crítiques sobre l’actualitat de les nostres pròpies organitzacions. Sense dubte és més fàcil parlar de les misèries alienes. Jo opino que també és interessant posar-se de tant en tant davant del mirall. I m’agradaria fer-ho aquest cop, arriscant-me a nedar contracorrent. Immersos ja en la pre-campanya de les eleccions generals del proper març, voldria fer una reflexió sobre com Izquierda Unida arriba a aquest procés, la situació actual, com s’encara la campanya, perspectives... Sense voler fer una anàlisi massa profunda, si que voldria tocar diversos aspectes...

IU ha iniciat la cursa pre-electoral amb un procés intern de primàries que ha servit per configurar les candidatures de les diferents circumscripcions. I, amb més ressò mediàtic, l’elecció del candidat a la presidència del govern. El sol fet de permetre que la militància de base participi activament en l’elecció dels candidats i candidates ja és una bona notícia, un prova de la diversitat existent en el si d’IU, una diversitat interna que cal encaixar dins el conjunt de l’organització. Una altra cosa és com s’han fet aquestes primàries. No es pot negar que el procés d’elecció del candidat a la presidència del govern ha estat mancat de debat intern. Les assemblees no hem pogut participar activament en el procés i els militants hem quedat relegats al rol d’electors. La fórmula de vot per correu tampoc ha permès un apropament de la militància a les seves assemblees.

Un cop configurades les candidatures, s’inicia un procés d’elaboració del programa, sense dubte, fase més important. Sembla que aquesta vegada si que hi ha una voluntat real d’establir mecanismes de participació. Des de la direcció federal d’IU s’ha elaborat una proposta de debat programàtic, 50 punts per un programa realment d’esquerres, que donen el tret de sortida a un procés de debat que conclourà amb una convenció programàtica. Ara ens toca a la militància de base convertir-nos en protagonistes, participar activament en el procés, fer aportacions i implicar-nos en el debat. Però per sobre de tot, ha de ser un debat obert a la societat, que permeti que IU torni a ser el referent de l’esquerra transformadora i alternativa, un instrument dels treballadors i les treballadores, dels col•lectius socials, juvenils, veïnals... Estic convençut que actualment l’única garantia de polítiques socials a l’estat és una àmplia presència d’IU al congrés de diputats. Amb un PSOE més liberal que mai, que cedeix clarament a les pressions de la dreta (que ha sabut mobilitzar molt bé les seves bases), és més necessari que mai un rellançament d’Izquierda Unida com a moviment polític i social, defensora de polítiques públiques de redistribució de la riquesa i defensa de l’entorn.

L’altre element important és el balanç que es presenta de la legislatura que acaba. Amb una representació parlamentària que posa de manifest la injustícia de la llei electoral, s’ha aconseguit incidir amb perfil social en moltes de les iniciatives legislatives que ha tirat endavant el govern en minoria del PSOE. Globalment faig una valoració positiva, però crec que el paper d’IU podia haver estat força més exigent. Renunciar a qüestions que fins fa poc eren irrenunciables (per exemple l’anul•lació dels judicis del franquisme a la llei de la memòria històrica) no és una bona manera de marcar un perfil propi. Tot i això, em quedo amb la ferma denúncia de l’ocupació imperialista d’Afganistan, el rebuig a la reforma del mercat laboral (que ha profunditzat en l’abaratiment de l’acomiadament), la defensa dels serveis públics... i tantes altres qüestions que orgullosament hem de fer arribar a la societat.

Dit això, no m’atreveixo a fer cap pronòstic (com a mínim ara mateix no) sobre el resultat del comicis. Acostumo a ser força optimista així que és amb aquest estat d’ànim que personalment encaro la campanya. Ja veurem com van les coses.

Posteriorment també serà necessari obrir un procés de debat intern sobre el funcionament de la pròpia organització, una IU-EUiA-EB que cada cop més ha de ser conscient de la seva diversitat i que ha d’establir mecanismes per tal que aquesta diversitat sigui la força del nostre projecte social i polític. Però aquest és un tema que tractaré en una altra ocasió.

El poble veneçolà parla a Chávez...

2007-12-07T21:21:00.000+01:00

3, 2, 1... llums i acció! Comença la "campanya" nadalenca.

2007-12-06T16:46:00.001+01:00

El passat divendres (30 de novembre) es van encendre els llums de Nadal a Cerdanyola. D’aquesta manera, es va donar el tret de sortida a la nostra ciutat de la "campanya" nadalenca, una campanya que en general (i ara no parlo de Cerdanyola) dóna la sensació que any rere any comença abans. Ja està en marxa la maquinària que anualment ens aboca a un frenesí consumista col•lectiu.

Recordo que quan jo era petit aquestes festes eren diferents. No recordo exactament en quin moment va començar a canviar tot, de fet estic convençut que el canvi ha estat tant silenciós que només en som conscients si ens parem un moment a pensar. I no és que no existís el consumisme nadalenc (sense dubte, molt menor que ara) quan jo era petit, però és innegable que tot funcionava d’una altra manera.

Abans el Nadal començava ben entrat el mes de desembre. Els carrers i les cases no s’omplien d’arbres de Nadal, en aquella època només teníem pessebres. Els nens i nenes a les escoles apreníem cançons nadalenques i poesies que molt alegrement recitàvem el dia de Nadal i St. Esteve davant tota la família després d’un bon àpat on mai hi faltaven els canelons casolans. Coneixíem el Pare Noel, però encara era una cosa "aliena" per nosaltres. Aquí teníem el Tió i els reis mags. El primer ens deixava caramels i alguna joguineta, encara que els autèntics regals els portaven els reis mags. Els regals que rebíem també eren diferents. Per començar no en rebíem tants. Els reis no deixaven els nostres regals repartits per les cases dels diferents familiars; en aquella època només et deixaven regals a casa teva. Tampoc calien piles per fer servir la majoria d’ells. Parlo de l’època del debat "Tente o Lego". Jo era de Tente.

Actualment les coses són molt diferents. Com en molts altres aspectes, la cultura nord-americana ha anat arrelant a les nostres cases i als nostres carrers. La figura del Pare Noel (o Santa Claus, com ja se’l comença a dir per aquí) ha esdevingut una de les icones principals del nostre Nadal. Els avets guarnits de llums han anat desplaçant els pessebres. Aquesta “redecoració” del Nadal ha anat transformant la pròpia idea de les festes, que s’han convertit en un autèntic clímax social d’exaltació de l’espiral consumista en que ens trobem immersos. Per entendre’ns: el Nadal avui dia vol dir, bàsicament, comprar. Així ens ho fan saber les cada cop més agressives campanyes publicitàries. Milers de llums i colors ens donen la benvinguda al món on comprar els nostres somnis. És en aquestes dates quan em plantejo allò de “que paren el mundo que me bajo”, que va dir algú.

Com cada any, el Nadal “a la americana” ja el tenim servit. Tothom a taula! Escalfem motors que arriben les setmanes més esperades de l’any. Les llargues cues a les superfícies comercials, els embussos de trànsit, les pujades de preus del menjar, els regals per tothom i l’estrès de les compres d’última hora són només un “calvari” necessari que tots hem de passar per poder formar part d’aquest esperit nadalenc “de pel•lícula”. Senyores i senyors, la “gran botiga del Nadal” obre les seves portes... (“sálvese quien pueda”).

El NO guanya el referèndum a Veneçuela

2007-12-03T18:06:00.000+01:00

Avui m'he llevat amb la notícia que el NO ha guanyat (per poc, però ha guanyat, és innegable) al referendum sobre la reforma constitucional a Veneçuela. En calent he pensat que era una notícia trista, però a mida que anava avançant el dia, ho he anat veient d'una altra manera. De tota experiència se n'extreuen coses positives.

Els gran mitjans de comunicació (els de dretes i els d'"esquerres") hi han dedicat àmplies cròniques (algunes no massa periodístiques, com acostuma a passar quan parlen de Veneçuela) i animades tertúlies on es felicitaven de la "derrota de Chávez". El poble veneçolà, s'ha dit, ha vençut democràticament. I això és ben cert, però és molt curiós sentir-ho dir als mateixos que des de fa anys repeteixen fins l'infinit que Chávez és un dictador i que a Veneçuela no hi ha democràcia. La campanya mediàtica de desprestigi i satanització de la Revolució Bolivariana i del propi president veneçolà ja fa anys que dura. Però certament en les últimes setmanes s'ha intensificat molt, aprofitant "l'incident diplomàtic" de la cimera a Xile. El resultat del referèndum, tot i no ser aprovada la nova Constitució Bolivariana, ha servit per demostrar clarament que a Veneçuela, malgrat el que es diu, hi ha democràcia, que Hugo Chávez i la Revolució Bolivariana han guanyat les eleccions tant democràticament com han perdut aquest referèndum. A partir d'aquí que cadascú faci les seves reflexions.

Al respecte de les coses (barbaritats en molts casos) que s'han dit, es diuen i es continuaran dient sobre "la Veneçuela de Chávez", voldria fer alguns comentaris.

1. "La reforma consitucional permetrà a Chávez perpetuar-se en el poder". Aquesta és la consigna més repetida pels grans mitjans de comunicació i per la majoria de partits polítics d'aquí. La reforma només proposava eliminar el límit de reeleccions d'un mateix president, és a dir, que puguès ser reelegit tantes vegades com el poble veneçolà decidís. Estic d'acord que és més democràtic que hi hagi límit de mandats, però que aquesta crítica la facin aquells que veneren l'Estat espanyol, on no hi ha límit de mandats pel president del govern... "manda huevos", com va dir aquell. I més encara si parlem de la figura del Cap d'Estat, que si és vitalicia de debó, tal com va ser desig de Franco.

2. "Hugo Chávez ataca Espanya a la cimera de Xile". Cal deixar clar que el president veneçolà no va atacar en cap moment Espanya ni el poble espanyol. Simplement va denunciar el suport de l'expresident Aznar al cop d'estat del 2002, en el què ell mateix va ser segrestat, i va criticar l'actitud prepotent i imperialista d'empreses espanyoles que operen a Veneçuela. Per cert, crítiques que també van fer altres dirigents llatinoamericans, com el president nicaragüenc Daniel Ortega (no tant criticat perquè encara no suposa un perill evident pels interessos neoliberals). Posteriorment, en resposta a la "estelar" intervenció del monarca espanyol durant la cimera, Chávez va demanar que el rei es disculpés. Entenc que des de la dreta política i mediàtica es vegi com una agressió a "EspaÑÑÑa". Però m'entristeix, i molt, que les "esquerres" intentin fer-nos creure als treballadors i les treballadores que els nostres interessos col·lectius són comuns als interessos de la corona i les empreses multinacionals de capital "espanyol". Això demostra molt clarament quina és la "idea de país" de cadascú.

3. "Chávez intenta controlar el poder judicial, clara agressió contra la separació de poders". Aquesta també és de les bones. I ho és perquè potser cal que mirem una mica més a casa nostra. Com pot ser que els mateixos que interfereixen, bloquegen i utilitzen el tribunal constitucional com a eina partidista (PP i PSOE), i tots aquells que els aplaudeixen des d'uns i altres mitjans de comunicació (Ser, Periodico, COPE, Mundo...), tinguin la gosadia de criticar Hugo Chávez per això? Com sempre passa, qui més critica és qui més hauria de callar.

4. "Els estudiants s'han mobilitzat contra Chávez". Aquesta no és una mentida estrictament, és bàsicament un "distorsió" de la realitat. És evident que un gran nombre d'estudiants veneçolans s'ha mobilitzat pel NO al referèndum. No es poden negar les imatges de les gran marxes estudiantils contra la reforma constitucional, però cal veure exactament quina és la representativitat d'aquest col·lectiu estudiantil tantes vegades invocat en els últims dies. És aquí on radica la distorsió de la realitat. El missatge que s'ha intentat transmetre és que tots els estudiants de Veneçuela s'han mobilitzat en aquest sentit. I això no és cert, perquè també hi ha hagut una àmplia mobilització estudiantil a favor de la reforma, el que ha succeït és que aquest col·lectiu ha estat integrat dins del conjunt del moviment bolivarià. En canvi, els estudiants "antichavistes" (principalment provinents de les universitats privades on només les classes acomodades hi poden accedir) s'han convertit en la punta de llança d'una oposició plural, encara massa lligada a interessos econòmics. Sobre això, només afegeixo aquest enllaç.

Dit això, com analitzo jo la situació a Veneçuela després d'aquest referèndum? És innegable que la Revolució Bolivariana ha perdut aquesta batalla. Cal que el PSUV i la resta de partits que hi donen suport facin una reflexió profunda sobre aquesta derrota electoral. A priori, mirant les dades, no sembla tant que la oposició hagi crescut molt en vots respecte de les últimes eleccions presidencials (poc més de mig milió més), com que Chávez ha perdut una part important del seu suport (casi dos milions de vots menys). Aquí teniu algunes dades al respecte:
Acta de les eleccions presidencials de desembre del 2006
Resultat del referèndum

Fins ara la Revolució Bolivariana ha centrat la seva activitat en l'aplicació d'un seguit de polítiques socials (sanitat, ensenyament, cooperativisme...) de "xoc" per reduir les desigualtats més flagrants. Això s'ha pogut dur a terme gràcies a unes organitzacions de base que han anat implicant cada cop més classes populars. Però cal entendre que el projecte que s'està proposant al poble veneçolà és una transformació completa de la societat, i com a tal, cal que la consciència col·lectiva d'aquestes mateixes classes populars arribi al nivell de maduració que permeti fer aquest nou pas en el camí cap al Socialisme del Segle XXI. Probablement aquest cop l'avantguarda revolucionària ha volgut avançar més ràpid que el poble (com tantes vegades ha succeït en el passat). I en aquest sentit, el poble no ha seguit aquest moviment. Aquesta és una reflexió que cal fer i tenir present de cara al futur.

Des de l'altre costat de l'Atlàntic continuarem atents a l'evolució d'aquest i d'altres processos de transformació social que s'estan duent a terme a diversos països de l'Amèrica Llatina. Els seus encerts i els seus errors ens han d'ajudar, com totes les experiències històriques anteriors, a buscar el millor camí per transformar la nostra realitat aquí.

Presentació...

2007-12-03T17:41:00.000+01:00

Després de molts mesos donant voltes a això de tenir el meu blog, finalment m'he decidit... Bé, de fet m'han ajudat a decidir-me (Chache, eres muy convincente cuando quieres...jejeje). Fa un any vaig crear aquest blog i fins ara no l'havia fet servir massa, excepte per penjar algunes fotos d'un viatge a Berlín i poc més. A partit d'ara miraré d'anar-lo actualitzant amb reflexions personals, articles, fotografies i tot allò que consideri interessant.

Per començar, deixo una petita biografia sobre la meva vida, per si em voleu conèixer una mica millor.

Salut!!

Vaig néixer a Sabadell, a la maternitat de Santa Fe, encara que els meus pares vivien a Ciutat Badia (actualment Badia del Vallès, autèntic exemple de la mala planificació i l’especulació que van caracteritzar les “solucions” del franquisme a les migracions interiors dels 60 i els 70), població on vaig passar els meus 10 primers anys de vida. Quan tenia 10 anys la meva família es va traslladar a Barberà del Vallès, però vaig seguir fent la meva vida social a Badia.

Amb els 18 anys acabats de fer, vaig començar Enginyeria Informàtica a la UAB (de la que avui encara em falten algunes assignatures per acabar), i va ser allà on vaig començar a participar d’activitats reivindicatives, encara que sense militar a cap organització estudiantil ni política. Aprofitant les “llargues” vacances com a universitari, treballava de “propaganda” a una discoteca de Malgrat de Mar, feina que em va permetre començar a pagar-me les meves despeses i estalviar diners per marxar d’Erasmus a Frankfurt (Alemanya) el curs 1999-2000 (amb 21 anyets). A més d’aprendre alemany, la meva estada a Frankfurt em va donar la possibilitat de conviure amb persones de moltes cultures i molt diverses (a la residència hi ha via gent dels cinc continents). Però, per sobre de tot, la meva estada allà em va permetre viure pel meu compte per primer cop.

Tot just tornat d’Alemanya, vaig començar a treballar com a programador a una petita empresa de Barberà i vaig decidir que no volia tornar a viure amb els meus pares, així que vaig marxar a viure a Cerdanyola del Vallès (compartint pis, clar), on he viscut fins avui. El 2001 vaig començar a treballar a una empresa química de Montcada, al principi com a becari (becari-precari!!) i a partir del 2002 ja en plantilla. Treballar a una multinacional va fer que les meves idees “encara només teòriques” sobre la lluita de classes s’anessin concretant en qüestions del dia a dia, i es per això que vaig decidir afiliar-me a CCOO i participar a la candidatura per les eleccions sindicals del novembre del 2002, on vaig ser escollit membre del Comitè d’empresa. Simultàniament vaig començar a militar a l’assemblea de Cerdanyola d’EUiA.

I bé, en l’àmbit de l’oci, m’agrada anar a concerts (hip-hop, punk, ska... i tota la música que transmeti missatges combatius), veure pel•lícules (malgrat agradar-me moltes, vull destacar “El Gran Lebowski”), sortir a la nit amb amics i amigues (a llocs on no discriminen en funció de l’aparença física i especialment on no cobren a l’entrada), viatjar (a qualsevol lloc on tingui l’oportunitat), conèixer gent nova i altres cultures... I, com no podia ser d’una altra manera, m’encanta passar-me hores conversant sobre política...

Spuren der DDR...

2007-08-11T18:52:00.000+02:00

[Berlín - Agost de 2007]

Memorial als soldats soviètics caiguts en l'alliberament de Berlín. Està situat a Straße des 17. Juni, molt a prop del Reichstag (actual Bundestag, parlament federal alemany). Malgrat estar situat al sector oest de la ciutat, el memorial va sobreviure als anys de guerra freda i encara avui es considera un símbol de la ciutat.

Al mateix memorial hi han dos tanks soviètics dels què varen participar en la lluita contra les tropes nazis.

Més endavant, continuant la mateixa Straße des 17. Juni, trobem la Porta de Brandenburg (Brandenburger Tor), emblemàtica "frontera" entre els dos sectors de la ciutat durant el temps del mur. Al costat est de la porta, a l'anomenat passeig Unter den Linden, proliferen edificis de la nova "alemanya reunificada", convertint el passeig en un boulevard comercial (com canvien les coses...).

Baixant per Friedrichstraße arribem al Checkpoint Charlie, antiga posta de control de l'exèrcit dels Estats Units, una altra "frontera" entre els dos sectors de la ciutat. Va ser desmantellat després de la caiguda del mur, però la ciutadania va demanar que el Checkpoint Charlie es tornés a instal·lar, com a part de la història de Berlin. S'hi ha ubicat al costat el Mauermuseum (museu del mur) i, lamentablement, diverses botigues de souvenirs en les que fins i tot es poden comprar postals amb un troç del mur (amb un segell que certifica la seva autenticitat, com no podia ser d'una altra manera...).

Molt a prop, de tornada cap al sector oriental de la ciutat, vàrem veure alguns Trabant (popularment coneguts com Trabi), joia de la indústria automobilística de la RDA (la carroseria estava feta d'una barreja de plastic i cartró).

Continuant el camí trobem la Universitat Humbold, una de les més importants d'alemanya, i que té l'honor de ser la universitat on va estudiar Karl Marx. L'edifici té una patí al darrera, punt de reunió dels estudiants, on hi ha un monument en record dels morts en la lluita contra el nazi-feixisme.

"Als caiguts en la lluita contra el feixisme hitlerià - La vostra mort ens compromet"

Caminant pel passeig Unter den Linden arribem a una de les artèries del Berlín est, la Karl-Liebnecht-Straße, carrer que ha mantingut el seu nom original després de la reunificació.

Molt a prop d'Alexanderplatz, enblemàtica plaça berlinesa, al costat de la famosa Fernsehturm (torre de televisió), hi ha el conegut monument a Karl Marx i Friedrich Engels, els "pares" del socialisme científic.

Més endavant, al costat sud de Karl-Liebnecht-Straße, està ubicat l'ajuntament de Berlín, conegut com a Rotes Rathaus (ajuntament roig), que fou l'ajuntament del Ostberlín (Berlín oriental).

Ja passada Alexanderplatz veiem dos carrers amb nom interessant...

Al final de Rosa-Luxemburg-Straße, trobem la seu central de DIE LINKE, la Karl-Liebnecht-Haus, edifici històric que va convertir-se en el focus de la revolució obrera de 1919, revolució en la que es va proclamar la República Socialista d'Alemanya.

En un carrer del darrera, hi ha una placa conmemorativa als Brigadistes Internacionals alemanys que varen lluitar contra el feixisme a la Guerra Civil espanyola.

A les afores de Berlín, a Potsdam (s'hi arriba facilment amb el S-Bahn), hi ha el Charlottenhof Schloß, conegut perquè en ell es van signar els acords entre la Unió Soviètica, el Regne Unit i els Estats Units, amb els que varen "repartir-se" el territori alemany després de la Segona Guerra Mundial.

La "modernitat" de la nova alemanya (capitalista) ha portat a convertir els "ninots" dels semàfors del Berlín oriental en el souvenir més característic de la ciutat (samarretes, clauers, miniatures i molts altres objectes de merchandising). El més curiós de tot és que es presenta als turistes com un símbol identitari berlinès, quan aquests semàfors encara existeixen a la resta de ciutats de l'antiga RDA (les fotos següents són de Leipzig).

Lluny de Berlín, a Dresden, al davant de l'ajuntament de la ciutat, es pot trobar un monument d'homenatge a les obreres alemanyes.

Video: "Hasta siempre" (Boikot)

2006-12-07T22:18:00.000+01:00

Memorable versió dels madrilenys Boikot de la coneguda cançó dedicada al Comandante Ernesto "Che" Guevara.

Video: Acte de graduació de la Misión Robinson II

2006-12-07T21:13:00.000+01:00

Documental: "La Revolución no será transmitida"

2006-12-07T20:01:00.000+01:00

Genial documental elaborat per les periodistes Kim Bartley i Donnacha O'Briain (EUA), sobre el que va succeïr realment durant el cop d'estat que la dreta venezolana va perpetrar el 2002 per derrocar el president Hugo Chávez. Mostra una imatge molt nítida de quin va ser el paper dels mitjans de comunicació privats, tan a Venezuela com a l'extranger, com a peça clau del pla dissenyat per l'oligarquia per aturar, amb la violència, la revolució que no poden derrocar per la via política democràtica.

Descarregar documental